| |
XAVIER GARCÍA ALBIOL VERSUS ENRIC MILLO
 divendres 27/abril/2018 - 12:23  1152  0
Veig una entrevista que el Canal del Punt Avui fa a l’Enric Millo i no puc deixar de pensar en les enormes diferències formals i de fons que hi ha entre Xavier García Albiol i Millo. Xavier García Albiol és una mena de John Wayne, un troglodita, un hooligan de la dreta i de l’espanyolisme; Milo és tot el contrari, és una mena de Richelieu, astut, versallesc i, sobre tot, molt professional.
La primera cosa que em sorprèn agradablement de l’entrevista a Millo és que ell hagi decidit deixar-se-la fer. Cal no oblidar que hi ha molts polítics espanyolistes que es neguen a anar a TV3 – cosa que jo crec que no haurien de tenir dret a fer, ja que TV3 és una televisió pública – i que té mèrit que Millo tingui la valentia d’anar a explicar-se a un mitjà que és pública, notòria i radicalment independentista.
La segona cosa que em sorprèn agradablement de l’entrevista de Millo és el to. Sovint les intervencions de Xavier García Albiol o del ximplet aquell que els hi fa de portaveu a Madrid i que també presumia d’un màster que no tenia o de la Inès Arrimadas o de Carlos Carrizosa o d’Albert Rivera, totes llurs intervencions, dic, destil·len verí, agressivitat, mala llet, esperit de revenja, odi ( ho però l’odi és això i no defensar-se dels seus atacs ) i una fatxenderia xulesca pornogràfica en el pitjor sentit de la paraula, que evidentment no és el sexual. El to d’Enric Millo és, normalment, radicalment diferent de tots aquests: és afable, tranquil, assenyat, bonista, integrador i fins i tot catalanista (diuen que de jove ho era).
Aquest to, diríem que noucentista, als catalans i, sobre tot als catalans catalanistes, ens agrada molt. Perquè, finalment, som fills de l’eix Prat de la Riba – D’Ors – Carner – Fabra i això ens fa sentir molt més europeus i civilitzats que l’eix diguem-ne gòtico-trabucaire del Modernisme. Ens agrada ser clàssics i tenir les virtuts clàssiques i sembla que Enric Millo les te. La seva ponderació, el seu esperit positiu, la seva moderació, el seu somriure elegant sembla nascut del primer Eugeni d’Ors.
I tot i que estic segur que aquestes virtuts quadren amb la seva maner de ser -el caràcter no es pot dissimular i Millo ja porta moltíssims quilòmetres de trajectòria política- jo crec que, en el seu cas, molt més rellevant que el seu caràcter més o menys bonhomiós i educat, ho és la seva professionalitat. Crec que així com el que més destaca de Xavier García Albiol és que creu rabiosament – i mai millor dit – en les idees i sentiments que defensa, Enric Millo, simplement, és un polític professional, una persona que ha arribat a la conclusió que com millor es pot guanyar la vida és amb la política i per a continuar-se-la guanyant fa i farà tots els papers de l’auca que convingui. Tots els paper de l’auca que sigui capaç de fer, perquè ningú no és capaç de fer-los tots. Un porc senglar no pot fer d’àliga i una balena no pot fer de pingüí.
En aquest sentit l’entrevista – que va ser una de les més digeribles que mai he vist a un polític espanyolista – en realitat va estar buida de contingut. Enric Millo només va dir tres coses: que el PP no té cap influència sobre el poder judicial ( mentida: mana sobre la fiscalia i intervé en el nomenament dels membres del Consell General del Poder Judicial, del Tribunal Constitucional i del Tribnal Suprem ), que han estat els independentistes els culpables de tot el que ha passat ( perquè el PP ha estat sempre obert a negociar amb la Generalitat dins del marc de la llei ) i que espanya ( ell ho posaria amb majúscula, però jo crec que aquesta espanya és minúscula, ja m’ho sabrà perdonar, potser una altra, serà una altra cosa més digna ) ha estat, és i serà un país ( jo penso que és un dels països amb menys llibertat i on menys es respecta els drets humans d’europa ( també en minúscula, de moment ).
Total, cap asumció de cap responsabilitat per cap banda. I això amb totes les coses que han passat, amb totes les hòsties que hem rebut, amb totes les presons i exilis que estem patint, no és suficient. Per molta bona cara de bon xicot que posi. Per molt assenyat que sembli. I per molt bon rotllo que prediqui.
I, sí, ja sé que aquest senyor havia estat de CiU i que es diu que va trucar a la porta d’ERC per a continuar guanyant-se la vida amb la política. Però va ser el PP la que li va obrir i ell va decidir entrar-hi i va assumir tot el mal que el seu partit està fent a Catalunya des de fa ja molts anys, que no és quelcom precisament ni amable, ni assenyat, ni generós, ni liberal, ni bonhomiós, ni tranquil, ni res de bo. Amb la cara no paga. La cara de debò, és la del Xavier García Albiol.
|
Contactes
Registra´t
