|
10. Nadals
dijous 31/juliol/2008 - 06:25 506 0
Seria un pecat passar plana de la meva infantesa
sense parlar dels meus Nadals
malgrat que aquest poema estigui escrit
el darrer dia del mes de juliol.
Els meus foren uns Nadals formisables,
plens d'alegria, de fe, d'ingenuitat,
d'un convenciment Ãntim
que el món rodava com havia de rodar
perquè finalment el bon Jesuset
o qualsevol dels seus subordinats
feien que les coses quadrèssin.
Les festes de l'escola començaven el dia 21
que era el dia del méu sant
i el sant del meu pare
i haguès estat el del meu avi
si no s'haguès mort.
La casa s'omplia de regals,
de joguines de tota mena
i a la taula ens esperava una llagosta
i feiem servir els coberts de plata
i el porró de cristall
(era el dia en que m'era permès
beure una mica de xampany a galet).
La nit de Nadal anavem a missa del gall.
Era una missa bonica
malgrat que estiguès mort de son
perquè el capellà ,
contrà riament a altres vegades,
feia uns sermó alegre i esperançat
i s'hi cantaven nadales xulÃssimes
i després hi havia resopò.
El dia de Nadal erem moltÃssima gent a dinar a casa
i, a més, llavors hi havia la costum
de portar a coure els pollastres, els galls d'indis o el que fos a la fleca
i nosaltres els coiem
-alguna vegada algún se'ns havia cremat
i la broma ens havia sortit cara-.
A l'hora de dinar els gran dinaven al menjador
i les criatures al taulell
i no paravem de jugar a jugar
mentre el gat romania amagat
a l'indret més recòndit de l'inmoble.
De Sant Esteve tinc un record gris.
Només recordo els canalons de la meva à via
i que, més endevant, anavem a dinar
a casa del meu oncle DelfÃ
on sempre sobrava molt menjar.
El dia dels sants innocents
jo sortia amb la meva colla d'amics
a penjar llufes
a la gent que passejava pel carrer.
Agafavem diaris vells
i retallavem ninots
amb les cames ben obertes
els hi posavem una agulla de cap
i vingua al carrer a perseguir gent.
La nit de cap d'any venien convidats a casa
i soliem menjar marisc i veure la tele.
Llavors, com ara, feien llargs programes de resum anual
i grups més o menys de moda cantaven cançons ballables
i es sentien les campanades des de la Puerta del Sol
i haviem de menjar-nos els grans de raïm
abans que les dotze campanades haguessis acabat de sonar.
Cap d'any era més tiberi i més famÃlia.
Després venia el dia 5 de gener,
el dia de la cavalcata de reis,
m'ha mare m'hi portava
i per a que jo veiès els reis, els patges i tot el sèquit
em tenia a coll i bé tota l'estona,
cosa que tenia el seu mèrit
perquè, com he dit en poemes anteriors,
jo sempre he estat grassonet.
Els reis m'enlluernaven: tenien de tot
i segur que manaven més i millor
que el general Franco
perquè tenien a tothom content.
La nit de reis jo anava a dormir relativament d'hora
malgrat que estès neguitòs.
Abans, però, havia de preparar les coses pels reis, el seu sèquit i els seus camells.
Els hi deixava xampany, coca-cola, trinaranjus, vi i fanta;
neules, torrons i pastes de tota mena, massapans,
entrepans, coques, etc...
de tal manera que si els reis s'ho haguèssin menjat
de segur que haguèssin agafat una indigestió
i no haguèssin pogut acabar la seva feina.
Pels camells deixava tres grans cubells d'aigua i pa sec.
També deixava pels reis
la meva guardiola
amb els estalvis de tot l'any:
el que provaba que els reis eren mà gics i existien
era que l'endemà trobava la guardiola buida
quan jo era incapà ç de treure cap moneda
que haguès posat dintre.
El dia de reis em llebava super-d'hora,
els meus pares encara roncaven.
Anava a la cambra del balcó
i trobava una estesa de paquets i de joguines enlluernants.
Els reis havien menjat una mica i els camells també.
I després anava al llit dels meus pares i cridava:
"Han vingut els reis! Han vingut els reis"
però un any que els reis em van portar una mena de bazoca
amb pilotes de ping-pong a dins
el que vaig fer va ser baixar silenciosament a l'obrador
i començar a tirar-li boles al pobre gat
que dormia acurrucat a la paret del forn.
|