| |
LA CONTRADANÇA DE L'ARTICLE 155 CE I LA DUI O DE QUI SÓN LES INSTITUCIONS?
 dimecres 25/octubre/2017 - 06:19  1050  1
Com que em fa pena que tothom en parli i és un article breu però cantellut el reprodueixo per a que els meus lectors sàpiguen amb que ens les tenim. Cal ubicar l’article al Títol VIII de la CE. I, dins d’aquest títol, al capítol tercer, que és el que parla de les comunitats autònomes:
L’article susodicho diu:
Artículo 155
1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.
De la lectura d’aquest article no queda clar gairebé res:
- Quines són les obligacions constitucionals o legals que ha d’incumplir una comunitat autònoma ?
- Qui ha de dir que això és així ?
- Quin és el interès general d’espanya?
- Quines són les mesures necessàries que el gobierno espanyol podrà adoptar ? ( I, per tant, quines són les que no podrà adoptar ?).
El que sembla clar, llegint el paràgraf segon de l’article, és que el gobierno espanyol “podrà dar instruccions” però enlloc no diu que podrà substituir a les autoritats de les comunitats autònomes, ni convocar eleccions.
Amb tot l’anterior vull dir el que ja sabíem: espanya no és un estat de dret. És un estat on existeixen lleis que són interpretades de la manera que li convé a la classe oligàrquica dirigent, que és la que ha tallat el bacallà al país en els darrers 80 anys. Aquesta classe te la gran economia al seu servei, la major part dels mitjans de comunicació al seu servei i els partits polítics sistèmics al seu servei i, per tant, també té al seu servei el poder judicial perquè és intrínsecament impossible que a un país oligàrquic hi hagi divisió de poders.
Per això la gran confrontació que hi ha en aquests moments entre Catalunya i espanya, malgrat que pugui semblar el contrari, no és una confrontació nacional, ni identatitària, ni sobiranista. És una confrontació ideològica i social amb conseqüències nacionals, identitàries i sobiranistes.
A una banda hi ha l’oligarquia espanyola que amb el petit parèntesi de les dues repúbliques ha manat sempre, que lògicament vol conservar tot el seu poder i, si pot, ampliar-lo. I a l’altra banda hi ha una colla de ciutadans, que només compten amb la seva pròpia força – i amb la força de la raó i de la justícia i de l’il.lusió de viure en una societat que valgui la pena – que aspiren a treure’s de sobre aquesta oligarquia exasperant, feixuga i, més que franquista, jo diria que autoritària de socarrel.
Aquesta batalla entre oligarques per una banda i classes mitjanes i populars per l’altra és el que explica que les grans empreses catalanes s’hagin decantat sense miraments per l’oligarquia espanyola en aquest conflicte. En formen part. Com en formen part els dirigents del PSC-PSOE o en volen formar part els de C’s.
L’oligarquia espanyola a Catalunya sap que la república que vindrà no serà oligàrquica, perquè la societat catalana no és. L’oligarquia espanyola a Catalunya sap que a la nostra república hi haurà unes lleis que tindran més a veure amb les dels països més avançats d’Europa que no pas amb les lleis espanyoles que es poden comparar amb les de qualsevol monarquia bananera. Els hi fa pànic perdre els seus privilegis i més en el lloc on, per la seva producció i el seus consumidors, guanyen més diners.
Per això mai transigiran a fer un referèndum pactat, ni respectaran una majoria independentista. Per això adoctrinen espanya i llencen rabiosament els espanyols contra nosaltres des dels seus mitjans de comunicació. No volen perdre els seus privilegis.
I això també explica la posició de molts països europeus on la revolució catalana fa por. Perquè els islandesos són quatre gats i no són un problema en l’economia europea. Però si Catalunya marxa d’espanya i espanya s’enfonsa el problema econòmic que se li crea a Europa és majúscul.
Nosaltres ens hauríem d’entendre amb els països de la nostra mida i amb un sistema social semblant al nostre, que són els països més avançats d’Europa i del món. I dels que serem aliats quan siguem independents.
|
Contactes
Registra´t
