| |
DE QUI ÉS EL CARRER? DE QUI SÓN LES INSTITUCIONS?
 divendres 29/setembre/2017 - 06:11  1006  1
Em sembla que va ser Manuel Fraga qui va dir que el carrer era seu. Jo no vaig acabar d’entendre si ho deia perquè estava molt gras i volia dir que ocupava més carrer que qualsevol altre – tampoc no estava tan gras com això – o perquè. Viviem en una dictadura encara més dictadura de la que vivim ara – que ja és viure – i com que Manuel Fraga era ministre del dictador, quan va dir aquesta collonada arrogant i idiota, ningú no li va poder contestar res. Simplement es feia el mil homes en el país on ser persona estava penat amb permís de pressó, el país dels nans, segons el gran poeta gallec Ferreiro.
Ara em sembla que ha estat la senyora Arrimadas o en Rajoy o l’Iceta – els confonc de tant com s’assemblen ! – que el que no ha de fer Puigdemont és traslladar el conflicte al carrer. I, per la seva banda el fiscal, que és el gosset que obeeix la veu de l’amo, ha dit que tots els que ens hem manifestat som uns sediciosos i no sé quantes coses més. I potser el Rouco-Varela dirà que tots els catalans anirem a l’infern pel sol fet de ser catalans. Rouco-Varela a banda, fiscals mesquins i ximples més a banda encara, jo em demano si el carrer encara continua sent de Manuel Fraga i els seus descendents – els neofranquistes del partit que ell va fundar, per allò del cambio sin ruptura – o si el carrer resulta que és de la gent.
Quan jo estudiava Dret ens ensenyaven que les coses públiques són de la gent. Que l’ajuntament, els jutjats, les biblioteques públiques, els hospitals públics, els metros, els trens, el palau de la Generalitat i fins i tot les casernes militars i de la guàrdia civil són de la gent. Dels ciutadans. I, és clar, el més obvi de tot és que, no havent-hi res més òbviament públic que les places i els carrers, també són de la gent.
A no ser que algú ho hagi canviat i ara resulti que els carrers i les places són només dels no partidaris de que a Catalunya es celebri un referèndum d’autodeterminació, que també podria ser. Perquè aquests que canvien la constitució com aquell que canvia un bolquer – i la metàfora em sembla molt adequada, ho sento – potser han fet un canvi i ara resulta que el carrer només és dels que no són partidaris de que aquí hi hagi un referèndum, és a dir, a tot estirar que el carrer és del 20 ó el 25% de la gent. La resta a partir d’ara ens haurem de traslladar volant a no ser que amb l’aire passi el mateix i ens haguem de quedar a casa per pensar el que pensem, que és el que ells realment voldrien, que ens quedéssim a casa quietets, mentre ells ens van fotent hòsties i es rifen de nosaltres. El seu és un concepte de democràcia que tampoc és el que em van ensenyar a la Facultat però també el deuen haver canviat. Com deia el vell Juvenal: oh tempora, oh mores, que ve a voler dir: que cabrits que arriben a ser aquesta gentussa!
Ens trobem amb dues estratègies de l’adversari – que ja no sabem si és l’adversari o l’enemic, però ara se’ns ha girat tantíssima feina que no tenim temps de meditar el matís – l’una la que ens diu que és un error de Puigdemont traslladar el problema al carrer. I l’altra, la del fiscal que diu que els que sortim sóm sediciosos i no sé quantes coses més. La primera cosa que els diria als adversaris – enemics és que Puigdemont no trasllada el problema al carrer, sinó que la gent surt al carrer per defensar els seus drets i per protestar davant els abusos que cotmet el govern espanyol. Nosaltres no som súbdits ni de Puigdemont, ni de ningú. I sortiríem al carrer encara que no hi haguès president de la Generalitat, ni Generalitat, ni Parlament. Ells tenen ànima de súbits i això no ho entendran mai, però això és problema seu. La segona és que hem el que ens sembla que hem de fer, amb independència del que fan els altres. I la tercera és que quan els nostres adversaris – enemics ens critiquen i fan grans escarafalls i ens volen fer por, és que anem bé. Per tant, hem de sortir al carrer tantes vegades com calgui i quanta més gent mllor. Perquè al final serà l’única manera de demostra’ls-hi que els catalans no som un zero a l’esquerra, que mereixem respecte i que volem votar i votarem.
Pel que fa al fiscal, a les ordres directes de Zoido, a les ordres directes de Rajoy i del rei felip – ja em permetreu que a partir d’ara utilitzi la minúscul per a un individu que, per molt alt que sigui, és una persona minúscula – el carrer és seu. I s’equivoquen del tot. El carrer ha estat, és i serà sempre del poble. I, igual que el carrer, les institucions: són del poble. O, si més no, ho haurien de ser.
|
Contactes
Registra´t
