| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Persi
|
|
| |
CRÒNICA DEL DARRER ONZE DE SETEMBRE REIVINDICATIU.
 dimecres 13/setembre/2017 - 12:41  1017  2
El comencem el dia 10 amb la marxa silenciosa de torxes a L’Hospitalet de Llobregat. Sortim del Xipreret, fem una volta pel preciós i desconegut barri vell hospitalenc, continuem per la Rambla de Just Oliveras i acabem davant del monument a Francesc Macià. La marxa és silenciosa. Algunes persones surten als balcons per cridar Visca Catalunya lliure i a l’arribar a la Rambla també algunes persones ens criden Viva España! La marxa és silenciosa. No responem ni als uns ni als altres. Són més de 500 persones portant torxes, alguns portem una estelada enorme i molts, simplement, ens acompanyen en silenci. A l’arribar al monument a Macià es llegeix un manifest a favor del referèndum i poemes de Salvador Espriu, Lluis Maria Xirinacs i Vincent Andrés Estelles.
L’endemà, el dia onze, hem quedat amb els companys a les 10 del matí davant el monument de Rafael de Casanova. Hi ha més gent que mai. Els crits d’independència de la gent són ensortidors. L’alegria també. No veig cap cara de por, ni ningú que dubti que això no sortirà bé. L’ambient és festiu i bonhomiós. Hi ha gent de totes les edats, gent gran que diu que ha esperat tota la vida per viure aquests moments i canalla que entenen que el que estan vivint és quelcom extraordinari. Després d’esperar pacientment el nostre torn, depositem el nostre ram als peus del monument de Rafael de Casanova, mentre sentim amb emoció i respecte Els Segadors.
Després anem al Fossar de les Moreres i fem el mateix. La gentada que hi és és impressionant, molta més que altres anys. I després de fer l’ofrena anem a fer una visita als nostres amics del Memorial 1714, catalanistes de pedra picada que porten al peu del canó tota la vida.
Després continuem la nostra ruta i arribem fins a l’estàtua del general Moragues i també li retem homenatge i li deixem un ram de flors. La majoria de la gent no sap on és i estem pràcticament sols al Pla de Palau. Alguns turistes ens miren i ens fan fotografies encuriosits.
Anem a dinar a Cal Ramonet de la Barceloneta. La veritat és que a vegades tinc la sensació que mengem massa bé per tal de poder fer la revolució com Déu mana. Però el cas és que després de dinar un punt excessivament, anem al lloc on ens correspon de la Manifestació de la Diada d’enguany, que serà la darrera diada reivindicativa, si més no des del punt de vista nacional, perquè el setembre de l’any que ve ningú no ens obligarà a ser espanyols.
L’ambient és sensacional. Hi ha indignació davant les ganes de fer-nos por dels espanyols, però ningú te por. Al contrari. La gent viu amb una il.lusió superlativa tot el que està passant i es prenen totes les amenaces dels antidemòcrates espanyols amb un immens sentit de l’humor. Aquest sentit de l’humor, aquests somriures contrasten molt vivament amb la cara de mala llet que posen aquests dies els antidemòcrates espanyols en parlar de Catalunya i del desafío independentista. Per tant, com deia aquell, “ladran, luego nos independizamos.”
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
