| |
PASSEIG PER LA RAMBLA L'ENDEMÀ DE LES MANIFESTACIONS O OH HAPPY DAY!
 dijous 31/agost/2017 - 09:43  997  0
No vaig poder anar a la manifestació del diumenge passat contra el terrorisme. Tenia un compromís familiar. Ja vaig escriure que a mi em sobraven totes les banderes que no fossin a favor de la pau. M’haguès agradat veure una Rambla plena amb banderes amb el colom de la pau de Picasso però no va ser el cas. Dissortadament hi havia manifestacions dins de la manifestació, manifestacions dins de la manifestació que a mi em van recordar d’alguna manera la guerra civil dins la guerra civil que hi havia al bàndol republicà i que tant va facilitar la victòria del franquisme.
Agafo el metro molt aprop de casa, a l’estació de la Torrassa i baixo a l’estació de Catalunya. Fa menys de dos anys que visc a L’Hospitalet. El meu barri de tota la vida, el que jo anomeno la meva micropàtria, és la que va de la Gran Via a la mar i del Parale.lel a la Via Laietana. La Rambla és la columna vertebral d’aquesta micropàtria i és un territori no només molt estimat per mi sinó pel qual encara passo molt sovint, ja que continuo tenint el meu despatx a la Ronda de Sant Antoni.
Al primer kiosk de la Rambla compro l’AVUI, l’ARA i LA VANGUÀRDIA en català. No m’agrada aquesta Rambla de cartó pedra o de còmic en que els succesius ajuntaments i un comerciants amb ust gust pèssim han transformat en un bunyol el que Hemingway i molts altres consideraven el carrer més bonic del món. No sé si mai ho ha estat el carrer més bonic del món. Però quan jo era petit i adolescent i encara jove era un passeig barceloní. Un passeig on els barcelonins anaven a passejar els dies de festa. Ma mare anava a la Boqueria pràcticament cada dia a comprar i amb els meus pares hi anàvem cada diumenge al sortir de missa. Avui aquella Rambla és inexistent. L’han transformat en un parc temàtic postís on els indígenes es guanyen la vida donant gat per llebre als turistes. Suposo que, quan viatgem, ens trobem amb moltes realitats prostituïdes com la de la Rambla. Cada recó turístic, com més autèntic vol semblar, menys autèntic és.
Però una cosa sí que és autèntica aquesta vegada. Només sortir de l’estació del metro, a la Font de Canaletes, et vas trobant amb recordatoris en forma de cartells, ciris o animalons de peluix deixades com a recordatori de les víctimes. També alguna bandera, però moltes menys que a la manifestació. I si bé la majoria de cartells estan fets en positiu a favor de la pau o estan contra l’islamofòbia, n’hi ha d’altres que acusen la casa reial espanyola de la venda d’armes als terroristes. Hi ha algun escut del Barça i també hi ha algú que en veu baixa diu que el Barça duent a la samarreta el nom de Qatar tampoc no té les mans nétes del tot. Fet i fet la sensació que tens és com si els poderosos del món, d’una banda i de l’altra, d’aquí i d’allà, perseguissin els seus interessos sense escrúpols i sempre li toqués el rebre a qui menys culpa té, també aquí i allà.
Continuo caminant Rambla avall i observo que hi ha moltíssima gent. Potser més que mai, excepte el dia de Sant Jordi. D’aquesta gent – tot i que molts barcelonins hem anat a veure com ha quedat el nostre passeig després dels atemptats – la gran majoria són de fora. Jo crec que podem parlar tranquil·lament d’un 70% de gent forània i d’un 30% de barcelonins. I durant tot el recorregut, a banda i banda, es repeteixen, al costat dels arbres o les faroles, els cartells, els ciris i els animalons de vellut.
M’arribo fins a la Plaça del Pi. L’església és plena i les exposicions dels pintors funcionen amb tota normalitat. Jo he dicidit que després aniré a l’església de Sant Agustí al carrer de l’Hospital que és on em van batejar i on vaig fer la primera comunió. Miro algunes marines, alguns retrats femenins i alguns quadres costumistes de Barcelona. M’agraden però avui no he vingut en disposició de comprar-los, així que segueixo el meu passeig.
Torno a sortir a la Rambla i al Pla de l’ós, davant del carrer Sant Pau, em trobo amb el mosaic de Joan Miró absolutament cobert de cartells, ciris, ossets de peluix i d’altres objectes. Hi ha una gentada al voltant del cercle del mosaic, que jo tinc la sensació que s’ha quedat molt petit per tantes coses com hi han posat. Hi ha gent que fa fotografies i comenta coses, però el sentiment predominant és l’emoció. Força gent prega. Menys, però no pocs, somiquen. Hi ha joves asseguts a terra amb els ulls tancats. I un parell de d’homes madurs que fan sonar un gong enorme de tant en quant. No es veu – o jo no se veure – gent presa per la ràbia ni l’ira. Els dos sentiments que predominen són la curiositat i el dolor. La curiositat, sense deixar de ser tafanera i frívola, no deixa en cap moment de ser respectuosa. El dolor és molt profund, fraternal i humà.
Acabo el meu passeig a l’església de Sant Agusti. Agustí fou aquell bisbe d’Hipona que, bevent en les fonts de Jesucrist i de Plató, ens deixa dit allò d’ESTIMA I FES EL QUE VULGUIS. Després de no sé quants segles potser si que alguns fan el que volen però d’estimar, estimen molt poc. Els que manen i els que manen matar d’aquí i d’allà. I els que maten en nom de Déu i els que maten en nom de la llibertat o de la democràcia quan només lluiten – o fan lluitar – pels seus interessos. M’assec una estona davant l’estàtua de Santa Rita, patrona dels impossibles, a qui ma mare solia venir a pregar per tal que aprovés els exàmens de la carrera. Aquest impossible era un impossible petit i la santa el va aconseguir. L’impossible que jo li demano és la premissa d’Agustí: que la gent s’estimi, que la gent sàpiga veure en els altres germans als que pot ajudar i dels que pot aprendre coses i no persones de les que es pot aprofitar o enemics mortals en aquest sentit o en aquell altre.
Al sortir de l’església Santa Rita em regala – una vegada més – una rosa. Una colla de nanos bolivians estan fent un concert de gòspel just al davant. Ballen i canten amb un encís total. I quan canten el Oh Happy day, em torno a emocionar.
|
Contactes
Registra´t
