| |
EL PROCÈS CATALÀ FA UN TOMB PER SUÈCIA.
 dijous 17/agost/2017 - 10:08  1019  0
Ara la gent te la déria de ser viatger. Un viatger se suposa que és aquell que està a les antípodes del turista. Un viatger fa un viatge. Gairebé un viatge iniciàtic. Vol conèixer noves terres, noves cultures, noves filosofies per transformar-se i no sé quantes coses més. Tot molt complicat, complexe i dur.
Jo, per la meva banda, no aspiro a tant. Em contento fent de turista, que crec que és al màxim al que pot aspirar una persona de s’esta 15 dies a un altre país. Jo en aquests 15 dies no tinc la capacitat de coneixe’l en profunditat. Ni tant sols em considero amb la capacitat de coneixe’l superficialment. Potser molt supercialment, sí.
I això inevitablement et porta als tòpics d’aquell país i a fer turisme. Turisme ve del llatí “tornus” i a nosaltres ens ve del francès “tour” que vol dir “fer un tomb”. I això és exactament el que jo he fet a Suècia: anar-hi a fer un tomb. Un petit tomb de 15 dies. Un tomb acompanyat de la lectura d’una vintena de llibres, de la visualització d’uns quants documentals sobre la vida a Suècia, d’unes quantes pel.lícules ( Ingmar Bergman per una banda i tota la sèrie negra per una altra ) i de l’audició de música sueca tradicional, clàssica i moderna ( d’ABBA n’acabes inevitablement fins als nassos ).
Aquest petit tomb està ple de peripècies, mini-aventures, descobriments positus, descobriments negatius, aprenentatges, contemplacions, etc...i tot això ho aniré narrant en un llibret que tinc clar que estarà més a prop de la literatura que no pas del reportatge o de l’assaig sobre Suècia.
Però aquí no volia parlar de les meves peripècies com a turista a Suècia, sinó de com ha canviat la visió que es té a Suècia dels catalans i de la qüestió catalana. Vull dir, d’entrada, que no és un tema que hagi tractat exhaustivament amb tots els suecs amb els que he tingut l’oportunitat de parlar. I això per dos motius: el primer és perquè el turista, si vol fer dignament el seu ofici, el que vol és aprendre del lloc on va i no explicar-li la problemàtica del seu país en aquest cas als suecs. I la segona perquè jo estic convençut que el dret a decidir i la independència depèn i ha de dependre bàsicament de la voluntat i de la força dels catalans i no pas dels possibles ajuts que ens hagin de venir de fora.
Malgrat això sí que he canviat algunes coses de les que feia abans quan viatjava. Jo mai no havia dit que era espanyol per la senzilla raó que no me’n sento. I quan la gent em preguntava d’on era deia que de Barcelona, perquè tothom coneix la nostra capital. En aquesta ocasió a tot arreu he dit que era català i ningú ha fet una cara estranya com volent dir que això on era. Alguns et preguntaven pel procés d’independència i d’altres et preguntaven pel Barça. Però el que és evident és que el procés ha posat Catalunya al mapa d’Europa, que tothom sap qui som i que tothom sap que a casa nostra hi ha un problema polític amb l’estat espanyol que la majoria dels catalans volem solucionar amb un referèndum.
La història dels països escandinaus des d’un punt de vista nacional és força interessant: amb l’unió de Kalmar es va aconseguir que totes les nacions escandinaves s’uníssin sota la mateixa corona, dominada bàsicament per Dinamarca. Després, les dues potències que s’han disputat la supremacia de la zona han estat Suècia i Dinamarca. Però la disgregació ha estat creixent i Dinamarca va perdre Suècia i Islàndia (encara té Greenlàndia) i Suècia ha perdut Noruega i Finlàndia. Els procesos d’independència de totes aquestes nacions no han estat fàcils i tots ells han hagut de lluitar contra els imperialismes danès i suec. Però, finalment, d’una manera o altra es va reconèixer el dret d’autodeterminació de les nacions i avui les relacions entre totes aquestes nacions és óptima perquè entenen que per a determinats temes els va bé tenir una política comú, tot i tenir la seva pròpia sobirania.
Jo crec que aquest és el futur de la península ibèrica. Diversos pobles sobirans amb alguns interesos comuns. Bon veïnatge malgrat una història conflictiva. Ara no vivim un moment en que s’albiri aquest bon veïnatge perquè l’imperialisme dels uns per força ha d’irritar les ànsies d’independència dels altres i les ànsies d’independència dels uns ha d’irritar els que no volen renunciar a una unió que per a ells va més enllà de la política i abarca els sentiments. Però els pobles nòrdics són l’exemple que al final la llibertat, la raó i el senderi poden posar les coses al seu lloc. I enlloc no està escrit que els pobles d’Ibèria no ho aconseguirem.
|
Contactes
Registra´t
