| |
LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT I/O LA MORT DE MIGUEL BLESA.
 dijous 20/juliol/2017 - 03:06  996  1
Vista la quantitat d’anuncis que es van intercalar en la transmisió del documental suposo que l’audiència de “Las cloacas de interior” de Jaume Roures devia ser brutal. Llegeixo que de unes 750.000 persones, amb més del 30% de la quota de campanya a Catalunya. Més enllà d’això és relevant que aquest documental, fet en castellà, no s’ha pogut veure per cap altra televisió espanyola. Ni pública, ni privada. Però ara que està penjat a youtube ja ha tingut més de 160.000 visualitzacions. Estic segur que d’aquí a pocs dies l’hauran vist més d’un milió de persones. Del que estic segur és que és molt difícil que s’emeti en un canal d’àmbit estatal. Tenen por.
Els que vau veure els documental estic segur que, com jo, vau quedar garratibats. En ell es presenta el Ministeri de l’Interior espanyol en general i els cossos de seguretat d’àmbit estatal en particular, com un ens delictiu com a mínim en dos sentits: en el sentit de perseguir l’enemic – amb les practiques que es veu que segueixen aquests individus parlar d’adversaris, com se sol fer, en comptes de d’enemics és utilitzar un eufemisme - i la segona cosa que fan és enriquir-se amb pràctiques mafioses, corrompent, ells que haurien de ser els principats amics de la corrupció, institucions i funcionaris per a lucrar-se.
Tot l’anterior pot ser cert o fals. Però si és fals el Ministeri Fiscal hauria de córrer a denunciar aquest documental per tal de rescabalar l’honor de totes les persones que hi són acusades i demanar danys i perjudicis. Jo no tinc notícia de que això fins ara hagi passat. I no sé si passarà perquè hi ha una sèrie de temes que l’oligarquia més podrida d’Espanya té pànic a que se li escapi de les mans. I com és lògic els denunciats – Jaume Roures i totes les persones que testifiquen contra els alts càrrecs d’Interio de l’època del PSOE i del PP, acabarien portant aquest tema als tribunals internacionals. I en aquests internacionals, on sovint Espanya és sancionada i condemnada, els que a l’estat espanyols se senten forts i segurs com a propietaris del cortijo, se senten atemorits. Per tant, la seva estratègia suposo que serà continuar presionant per a que el documental no s’emeti per cap altre televisió i fer veure com que no ha passat res. Esperar a que el xàfec amaini.
La visió del documental fa que et preguntis com hi pot haver-hi gent a qui li agradi viure en aquest estal mig policial, mig mafiós. Gent que, a més, diu que es liberal. Un liberalisme que defensa una mena de policia que és una barreja entre les SS nazis i la policia corrupta de qualsevol república bananera. No entenc com tots els ciutadans espanyols – de qualsevol ideologia democràtica – no tenen com un dels seus principals objectius tenir una policia que, simplement, estigui al servei dels ciutadans i les institucions i, per tant, ni estigui al servei de cap partit polític i al servei d’interessos delictius i mafiosos de membres del cos.
Em diu un amic que aquestes coses passen a tot arreu. Que els serveis secrets precisament són secrets perquè fan coses secretes. Però jo crec que hi ha una diferència molt important entre fer coses secretes i fer coses il·legals. Inventar-se un compte suís, pagant aquesta prova falsa amb diners públics, contra Xavier Trias no és acceptable ni ètica, ni política, ni legalment.
No perquè s’hagi fet en secret sinó perquè el que ha fet la policia és just el contrari del que ha de fer: no ha buscat proves sinó que se les ha inventat i ha pagat per elles. I ho ha fet no per a servir la justícia i la llei sinó per a abatre un contrincant polític, iniciant una persecució política que, a més, es va fer, sense cap mena d’escrúpols, en mig d’una campanya electoral i que es obvi que va influir en el resultat.
Un estat que actua així, amb la benedicció del govern, amb la benedicció de la fiscalia, amb la benedicció de la judicatura, amb la benedicció dels cossos de seguretat – que s’haurien d’anomenar d’inseguretat, visto lo visto – i amb la beneficció de bona part dels mitjans de comunicació tant públics com privats no pot ser considerat un estat democràtic de cap de les maneres. És un estat totalitari i corromput, podrit, per dins. Digui el que digui la constitució espanyola, que ells tant fan servir i que, en el fons tan poc respecten. I els que alimenten aquesta podritud són tots els partits sistèmics espanyols – C’s inclòs – i els que no l’alimenten són els que aquesta oligarquia podrida vol batre, bàsicament l’independentisme català i PODEMOS.
Doncs mira, al contrari del que pensa el meu amic, jo penso que als països de llarga tradició democràtica, als països on hi ha una veritable separació de poders, als països on el poble es sap fer respectar pel poder, aquestes coses no passen. No conec casos semblants a Europa occidental des del feixisme i el nazisme, francament. I ja se sap com va acabar el president Nixon als USA. Spain sembla que continua sent fastigosament diferent en aquest àmbit.
Per tot l’anterior no és estrany que, esdevinguda la mort de Miguel Blesa, una persona que amb el seu testimoni podia fer moltíssim mal a molta gent del PP, de la part podrida de l’oligarquia espanyola, etc...la policia digui que sembla que ha estat un suïcidi i que moltíssima gent sospiti – i ho digui en veu alta i publicant la seva opinió – que de suïcidi res, de res, que ha estat un assassinat. I un assassinat dirigit des de les clavegueres de l’estat. Dirigit pels mateixos que van crear el GAL, que van segrestar a Segundo Marey i van realitzar una colla d’assassinats.
Cal recordar que el GAL va ser creat per gent propera al PSOE, però que el PP de José Maria Aznar es va negar a entregar als jutges els papers del CESID per tal que els acusats puguessin ser jutjats. I de passada l’estat espanyol que els donava cobertura.
Això és el que tenim. M’agradaria que qualsevol demòcrata tot això el fes vomitar. Però no només el fes vomitar sinó que fossin capaços de donar-li la volta a quelcom intolerable: que els que han de vetllar per la nostra seguretat esdevinguin delinqüents i campin tranquil.lament per les nostres institucions, pels nostres carrers i cobrin diners públics. No crec que sigui ara un tema de ser independentista o no o de ser progressista o no. Es tracta de ser demòcrata o no. De voler viure en llibertat i amb dignitat o no. Jo, tal com estan les coses a Espanya, no me’n refio que es pugui fer justícia. Per un estat no hi ha res més corrosiu que això. La desconfiança dels seus ciutadans envers les seves institucions.
|
Contactes
Registra´t
