| |
EL QUE HA DE FER ESPANYA PER A QUE ELS CATALANS SORTIM DEL LABERINT INDEPENDENTISTA.
 dimecres 12/juliol/2017 - 06:37  1031  1
La veritat és que després de llegir un llibre de més de 400 planes les propostes que fa Tamames són una mica decebedores, tant en la forma com en el fons. En la forma perquè, així com el que segons Tamames no ha de fer Espanya, està escrit de forma molt clara ( i deixar-se de forma sorprenent el no deixar que els catalans s’autodeterminin ), entendre les propostes de Tamames és un autèntic galimaties. Per tant, tot i que intentaré reflectir-les aquí no sé si en seré capaç. I podria tergiversar-les sense voler.
Hi ha una prèvia que em sembla òbvia. Després d’haver llegit tot el llibre hom arriba a la conclusió que la simpatia de Tamames pels catalans en general i per catalanistes en particular és nul·la. Que està a les seves antípodes i els combat política i ideològicament. Per tant, les propostes que faci necessàriament aniran contra el catalanisme com a ideologia i, per tant, de l’espanyolisme madrileny i centralista.
Una altra prèvia és que és divertit comprovar que, menystenint com menysté Tamames durant tot el seu llibre l’independentisme, no s’acaba d’entendre el perquè se li ha de buscar solucions. Si l’independentisme no té ni mitja bufetada, si només és capaç d’un vol gallinaci no s’explica el perquè s’han de fer propostes als catalans per a que l’abandonin.
I una tercera i darrera prèvia. Per a mi qualsevol pacte de Catalunya amb Espanya o amb Europa o amb qui sigui té una conditio sine qua non, que és la sobirania de Catalunya. I el perquè d’això és molt fàcil. L’única manera que tenen les nacions petites de defensar els seus interesos és la sobirania, és a dir, el dret a vetar segons quins acords o a tocar el dos de l’estat o de l’organització supra-estatal de la que formen part. Si Catalunya no és sobirana i la sobirania recau en el conjunt d’Espanya, Espanya podrà trencar aquests pactes quan li vingui de gust, podrà interpretar les lleis com li vingui de gust, etc.., que és justament el que ha acabat passant amb l’Espanya de les autonomies. Per tant, per a mi qualsevol acord amb Espanya que depengui exclusivament de la voluntat sobirana dels espanyols és paper mullat pels catalans. Una trampa per a donar-nos peixet en moments puntuals de dificultat i poca cosa més.
I ara intentem veure què és el que proposa Tamames:
Medidas para superar el conflicto: síndrome (sic) de la secesión:
1. Ley Orgánica para resorver conflictos territoriales.
Una llei orgànica és legisla al Parlament espanyol i és legislació espanyola. En ella els catalans són minoria. No seria, per tant, una llei bilateral sinó una imposició de la majoria espanyola a la minoria catalana. En aquests moments, a Catalunya aquesta llei no li resol res (ja que no li dóna força bilateral ) i a Espanya no li cal perquè ja té prou instruments per atenallar Catalunya.
2. Nuevo sistema de financiación autonómica:
Tamames no fa cap proposta concreta. No planteja el concert basc i sí que explica que en seu moment els catalans no el van voler (però no explica el perquè ). Per tant, és una proposta sense contingut i, a més, que Espanya podria canviar de manera molt fàcil en qualsevol moment ( a diferència del concert basc i navarrès que te rang constitucional).
3. Creación de una agencia tributaria federal integrada por el estado y las comunidades autònomes para mejorar la gestión tributaria efectiva y con mayor capilaridad de las Fuentes de tributación, poniendo fin a las ingentes bolsas de fraude fiscal.
Això no sé que a veure amb l’autonomia financera de Catalunya. Fet i fet, a Espanya ja hi ha organismes d’aquesta mena, tot i que no es diguin federals. Al final, estem com sempre: Catalunya és una més i ha de passar per l’aro. No hi ha relació bilateral i, per tant, qualsevol millora que es pogués produir podria ser retirada en qualsevol moment.
4. Solidaridad regional dentro de unos límites: de manera que las comunidades autónomas que tengan saldo positivo en sus balanzas fiscales tengan un límite màximo de transferència del 4% del PIB, con retorno del resto de lo transferido, a efecto de las propias aplicaciones del gasto.
Això està molt bé, però si Catalunya no és sobirana, com a pacte és un paper mullat que l’estat pot cambiar quan vulgui. Com a mínim, això hauria de tenir rang constitucional i per a reformar-ho ho hauria de ratificar el Parlament de Catalunya. I, dit això, prefereixo el concert basc: recaptar els impostos i després negociar amb Madrid el que es paga.
5. Mutualización estatal de la deuda pública de las comunidades autónomas.
Desconfiança total per part meva. Que l’estat faci seus els deutes de les comunitats autònomes no voldrà dir per casualitat fer-se amb les competències que segons la constitució corresponen a les comunitats autònomes? Si les comunitats autònomes tenen un finançament correcte i no generen dèficit, no caldrà que l’estat faci seus els deutes de ningú. El que no té cap sentit és que els catalans paguem més que ningú en impostos estatals i la Generalitat tingui més dèficit que ningú. Això s’hauria d’equilibrar. Ni pagar de més, ni tenir deutes. Es molt fàcil. Però la idea és recuperar competències, en el fons. Es a dir, que els catalans tinguin una autonomia encara més minsa de la que tenen ara.
6. Barcelona, Ciudad de referencia para la nación española.
Amb això Tamames diu que vol espanyolitzar Barcelona. Per espanyolitzar-la diu que hi vol instal·lar el Senat, algun ministeri i alguna agència estatal. No sé si considera la possibilitat d’instalar-hi el Real Madrid o el Getafe. La jugada seriosa seria instal.lar la capital d’Espanya a Barcelona i que Madrid passés a ser una simple capital de províncies. Llavors potser podríem començar a parlar seriosament i de tu a tu. Però ells volen espanyolitzar Catalunya i no catalanitzar Espanya i això ni s’ho plantegen. Per cert el primer que va tenir la idea d’una co-capitalitat Barcelona – Madrid, fou Pasqual Maragall, el promotor de la reforma de l’estatut que ens ha dut fins on estem avui. Algú recorda les airadíssimes respostes que va tenir per part dels espanyols?
7. Necesidad de un proyecto nacional.
Totes aquestes mesures, més una millora de les estructures dels poders públics i de les administracions, més una formació en el patriotisme constitucional espanyol ha d’enterrar l’independentisme. Segons Tamames cal un projecte nacional espanyol i això em fa recordar allò mig d’Ortega, mig de José Antonio Primo de Rivera, tan poètic i que ha esdevingut tant bèstia en la nostra història compartida de la “unidad de destino en lo universal”.
Aquí, simplement, els espanyols s’haurien de preguntar com, a aquestes alçades de la història, es pot construir un projecte nacional en un estat plurinacional on unes nacions es consideren oprimides i consideren opressores a unes altres. Com, sense llibertat, es pot construir aquest projecte nacional a gust de tots. En definitiva, com, al segle XXI, a través de la imposició es pot construir un projecte nacional si no ha estat possible fer-ho amb no sé quantes guerres, espolis, dictadures etc...
I en aquest sentit es pot veure que Ramon Tamames mai no expresa la més mínima comprensió ni pels nostres sentiments, ni per la nostra manera de veure les coses, sinó menyspreu, befa i sarcasme. Les solucions que dóna són bàsicament econòmiques, el alpiste del que parlava Alfonso Guerra. Marc Tuli Ciceró deia allò de que els homes som germans en la pàtria. Com pretenen que amb totes aquestes premisses, nosaltres vulguem compartir la nostra pàtria amb la d’ells?
|
Contactes
Registra´t
