| |
LA DOLOROSA PERÒ NECESSÀRIA DESTITUCIÓ DEL CONSELLER BAIGET.
 dimecres 5/juliol/2017 - 05:28  1090  2
Els llatins, en general, parlem massa. Suposo que aquest serà un dels nostres moltíssims defectes que no solucionarà la independència. I tot i que hi ha grans intel.lectuals que no creuen en els caràcters nacionals – Caro Baroja, posem per cas – jo sóc del que penso que els eco-sistemes biològics formen i deformen el caràcter dels pobles. I això fa que aquí i a tota la riba mediterrània vingués de gust anar a l’àgora, al mercat o al cafè a fer la xerrada, mentre que a Escandinàvia la gent es tancava durant mesos a casa seva per a no pelar-se de fred. Això queda reflectit en les religions, les antigues i les modernes. El luteranisme te trets de la primitiva religió nòrdica i el catolicisme és absolutament mediterrani. Discreció per part dels luterans del nord, indiscreació per part dels catòlics del sud. Nihil novum sub sole, que podim dir que deia Juvenal, pare de tans aforismes irònics, però que, en realitat, és un aforisme bíblic, que no sé escriure en hebreu.
Dit tot l’anterior no ens ha de sorpendre que als països catòlico – llatins – mediterranis, la política sigui com és. Un 80% de retòrica i un 20 % de gestió. Sent generosos a favor de la gestió. Els nostres polítics es passen el dia xerrant, fent declaracions – ara amb el twiter això ha arribat a la bogeria més absoluta i radical -, fent safareig, fent mullader, debatint, posant-se el dit a l’ull i tot el que vosaltres vulgueu. I no cal dir que els nostres mitjans de comunicació – amb més o menys gràcia i amb més o menys desgràcia – es dediquen a donar-els-hi corda i peixet i a fer la política encara més frívola i barroca – en el mal sentit de la paraula barroc – del que ja és de per sí als nostres països.
Tot això és el que explica el que va passar fa uns mesos amb el senador Vidal i el que acaba de passar ara amb el conseller Baiget. No hi ha més. Per part d’en Vidal retòrica grandiloqüent, desbordada i ximple i per part de Baiget el revers de la moneda: retòrica pessimista i cagadubtes, però també ximple. En el cas de Vidal crec que no va caldre l’ajut de ningú per a que ell mateix es fotés al fangar; en el cas de Baiget va ser amb l’inestimable ajut d’un periodista de l’AVUI, que presumint tant com presumeixen de ser independentistes de soca-arrel, opino que s’ho haurien de fer mirar. Perquè la crisi de govern neix de la resposta del conseller, però s’origina en la pregunta d’un periodista que teòricament és del bàndol independentista ( suposo que ningú no creurà que mai no han existint allò que se’n diu periodistes o mitjans de comunicació independents ).
Una vegada el conseller Baiget – com abans el senador Vidal – s’ha fotut de peus a l’orinal, el president Puigdemont ha fet l’únic que podia fer: destituir-lo. A Vidal ERC el va destituir perquè va venir a dir que fotriem quatre hòsties als espanyols i seriem independents i a Baiget l’han destituït perquè ha dit que els espanyols ens fotrien quatre hòsties a nosaltres i ens quedaríem com estem. L’entrenador d’un equip ni pot permetre que els seus jugadors facin declaracions menystenint l’adversari, ni pot permetre que els jugadors facin declaracions dient que l’adversari els fotrà una pallissa. Em sembla que això està clar com l’aigua i no te res a veure amb la llibertat d’expressió dels uns i dels altres, sinó que és un problema de confiança de la cúpula dels partits que ens governen amb alguns dels seus membres més destacats.
Naturalment, tant en el cas de Vidal, com en el cas de Baiget els espanyolistes no democràtics han aixecat el dit i han vingut a dir que tant el que deia en Vidal com en Baiget és veritat i que, per dir la veritat, se’ls expulsa. Que aquesta veritat sigui contradictòria l’una amb l’altra se’ls enfot. Ells pensen en desgastar el govern i l’independentisme i prou. I ho fan amb una retòrica formalista i perversa que no mira el contingut del que es diu, sinó en qui ho diu. Si ho diuen els independentistes és dolent, diguin el que diguin.
Hom podria dir que nosaltres, els independentistes, fem el mateix que ell i seria bastant veritat. Però jo crec – i ho crec profundament, encara que reconec que puc estar equivocat – que nosaltres, més enllà de les retòriques de cadascun, tenim una superioritat moral envers ells. Nosaltres – el 80% de la població catalana – volem que es voti i ells, no. Ells ens volen imposar l’estat espanyol a la força. Això fa que molts catalans cada vegada se sentin més lluny d’Espanya i la vegin com un ens profundament desagradable. Quan comenti el llibre de López Burniol “España desde un rincón”, per a mi l’espanyolista més lúcid i generós entre els catalans, aprofundiré en aquest divorci que va eixamplant cada dia més i més entre els uns i els altres.
|
Contactes
Registra´t
