| |
EL DARRER RECITAL DE RAIMON.
 dimarts 6/juny/2017 - 07:02  1116  0
Ha estat el 28 de maig del 2017 al Palau de la Música Catalana. I val a dir que jo no hi era. Era a casa des de feia estona esperant el darrer recital de’n Raimon, el seu comiat dels escenaris. Estava nerviós. Pensava en tot el que podia sentir ell i estava nerviós per ell i per mi. I trist de que hi hagi coses que tinguin un final. I pensant que, segons com es miri, les obres clàssiques no tenen un final perquè justament per això són clàssiques. És a dir, probablement no tindrem noves cançons de Raimon – podria ser que no cantés més en públic però que fes noves cançons – però les cançons que ha fet fins ara, contràriament a ell, no es jubilen. Romanen per a ser cantades per moltíssimes veus, moltíssimes vegades.
El darrer recital va ser perfecte. L’homenatge que li van fer els nens de l’Orfeó Català, la medalla de l’entitat, sóna a poc per a una persona que ha fet una obra que, si ens en anèssim a la literatura, faria pensar en Ramon Llull. Fet i fet, sembla com si Raimon hagi estat el creador de la nova cançó catalana, el recreador d’una cançó que els nous temps havien fet que es quedés obsoleta. I això te a veure amb la música i amb el cant, que sovint tinc la sensació que no han estat valorats com es mereixen dins l’obra de Raimon, com si l’única cosa que fos excepcional fossin els seus versos. La seva música també és excepcional i el seu talent com a intèrpret és extraordinari. Si no Raimon no hagués arribat fins on ha arribat ( que ell, a l’acomiadar-se, fes un símil amb la riuada em sembla del tot pertinent: ell ha estat la riuada que necessitava la música catalana per despertar als nous temps ).
Ho torno a dir: el recital fou perfecte. Raimon va triar, d’entre totes les seves cançons, a banda de les més emblemàtiques ( AL VENT, JO VINC D’UN SILENCI, VELES E VENTS D’AUZIAS MARC O DIGUEM NO ), les més alegres. Semblava que l’home estava content de plegar, de poder descansar sense haver de preparar més recitals o discs o, en definitiva, de tenir compromisos per a dedicar-se a fer el que li doni la gana. La seva veu, potentíssima, cuidadíssima, educadíssima ens ha continuat impressionant fins el darrer moment, malgrat que les darreres cançons tinguin un aire més suau, més reposat i fins i tot més estoic.
Sobre això darrer – el Raimon jove impetuós i torrencial i el Raimon gran tranquil i irònic – ahir EL PERIÓDICO mostrava una fotografia amb dues meitats: la meitat de la seva foto que surt al disc dedicat a Víctor Jara i l’altra meitat de la seva foto actual. No voldríem que Raimon plegués mai, però el cert és que la fotografia parla per ella mateixa i que és una mica cruel. “Passen els anys i nosaltres amb ells”, com diu una de les seves darreres cançons. I els anys ens fan i ens desfan. És inevitable.
Però, com ja he dit, l’obra queda. Espero que aviat surti publicada la seva música. I espero que les seves lletres, les seves músiques i les seves interpretacions siguin un niu de poetes, de compositors i d’interprets. I, per damunt de tot, un niu d’enamorats de la paraula i de la música i, en definitiva, de l’art i de la sensibilitat.
|
Contactes
Registra´t
