| |
EL NO, NO, NO CONTRA EL SÍ ! SI ! SI !
 diumenge 28/maig/2017 - 05:25  1083  2
Si jo fos espanyolista, crec que faria les coses de diferent manera de com les fa el govern espanyol. Crec que les haguès fet com les ha fet el govern britànic: facilitaria que els catalans poguessin votar i, una vegada demostrat que vivim en una democràcia que respecta les minories nacionals, faria una campanya de propaganda potent. I en aquesta campanya els explicaria totes les gràcies de continuar junts i totes les desgràcies de separar-nos.
L’espanyolisme majoritari – no tot, perquè PODEM també és espanyolista – ha decidit aplicar la tirania. La tirania de la majoria sobre la minoria. I diu que d’això se’n diu democràcia i respecte de la llei, com si els independentistes catalans fóssim illetrats en dret o en història, com si els únics que haguessin anat a escola fossin ells. Pensen que dient-nos qualsevol coseta ens enganyaran i nosaltres continuarem donant voltes a la sínia perseguint la pastanaga. El problema és que, ves per on, les millors universitats de l’estat són a casa nostra. També és on la gent llegeix més. On la gent viatja molt. O sigui que els arguments que ells ens donen els considerem una aixecada de camisa, una excusa de mal pagador.
Perquè, a veure, al cab i a la fi, si el problema de que els catalans no ens poguem autodeterminar és la llei i no ells, ho tenen molt fàcil: canviïn la llei. Si no la volen canviar, és que el problema són ells, que podent-la canviar no volen. Però els que hem estudiat Dret sabem que ni tant sols el problema és la llei. Sabem que existeixen moltes interpretacions de juristes d’arreu que interpreten que el dret d’autodeterminació cap a la constitució espanyola tal i com està redactada avui. Per tant, el problema no és la llei, sinó com s’interpreta la llei. I la llei s’interpreta com volen bàsicament el PP i el PSOE que són els que trien els magistrats del Tribunal Constitucional, en una elecció que atempta contra la divisió de poders i, per tant, és anticonstitucional. Perquè la constitució espanyola té uns apartats que no respecten el que diuen uns altres. I curiosament els que sempre utilitza el poder ejecutiu són aquells més restrictius amb les llibertats i els drets dels ciutadans o dels pobles i dels que més passa són dels que n’hi atorguen més. En el país que jo voldria viure passaria just el contrari: el poder ejecutiu seria el mínim indispensable i els ciutadans i les minories tindrien el màxim de drets.
En el context en que vivim, jo crec que seria del tot pertinent, per exemple, preguntar als espanyols si estan a favor o en contra de que els catalans puguem votar. Perquè ens podríem trobar amb la sorpresa que la majoria dels espanyols estiguessin a favor del dret d’autodeterminació dels catalans. No ho sabem. No els hi pregunten. Probablement les oligarquies del PP, C’s i del PSOE pensen que tampoc els espanyols tenen el dret a decidir. I consti que no estic dient que el dret d’autodeterminació depengui de la voluntat dels espanyols – principi contrari al dret internacional – sinó que simplement faig notar que als espanyols tampoc no els hi pregunten la seva opinió. De fet tampoc els hi van preguntar quan van canviar la constitució gairebé d’amagat.
Sembla que l’únic que vulgui l’oligarquia espanyola – que és serva de l’oligarquia socio-econòmica, és clar- és perpetuar-se en el poder. Però la seva manera de fer cada vegada fa més aigües. No és només l’independentisme català. També és PODEM. També és la derrota de fa dos dies de Susana Díaz enfront Pedro Sánchez. Les coses inexorablement es belluguen en favor de la llibertat, la igualtat i la fraternitat en un procés imparable. Aquí i arreu.
En aquest sentit, nosaltres, davant del No, no, no hem de continuar amb el nostre Si, si, si i continuant fent via. Que vagin processant els nostres polítics, que els enviïn a les seves presons, si volen; que mirin de clausurar la nostra minsa autonomia, que facin desfiar els seus tancs, cabra inclosa, per la Diagonal. No tenen res a fer. Com més tirànics siguin, més segura tenen la derrota.
Han derrotat Catalunya militarment unes quantes vegades, però Catalunya encara hi és. Com una au Fènix que ressorgeix de les seves cendres, cada x temps, recomposta, potentíssima, desplega les seves ales i torna a alçar el vol devers la seva llibertat. A l’oligarquia espanyola això la desconcerta. Es natural. No saben què fer, més enllà d’amenaçar-nos amb tota mena de desgràcies. Però el seu imperi cada vegada és més petit i més feble. I Catalunya encara hi és. Com un malson, per a ells.
|
Contactes
Registra´t
