| |
EL MEU DARRER RECITAL D’EN RAIMON
 dimecres 10/maig/2017 - 12:17  1205  3
Ha estat el dissabte 6 de maig a les 22 hores. No ha estat el darrer recital d’en Raimon perquè jo diria que és el segon o tercer dels “12 recitals de comiat” amb els que s’acomiada del públic.
Jo he tingut dins la cultura catalana tres referències importants: Josep Pla, Jordi Pujol i Raimon. Josep Pla va morir el dia de Sant Jordi de l’any 1981; Jordi Pujol, després de jubilar-se de la política, en aquests moments està vivint un via crucis que posa en qüestió no les seves idees però si la seva moral. I Raimon es jubila ara, als 76 anys, amb una trajectòria i una obra al darrera crec que inqüestionable i inqüestionada (que no sigui independentista no qüestiona ni la seva trajectòria ni la seva obra ).
M’he proposat escriure un llibre sobre les meves vivències raimonianes, sobre com he viscut jo la trajectòria i l’obra de Raimon. Necessito més d’un article per fer-ho. Per això crec que avui el que toca és explicar com he viscut aquest darrer recital.
Bàsicament l’he viscut amb una barreja de nostàlgia, angúnia i satisfacció.
La satisfacció és fàcil d’explicar. He fet meves les cançons de Raimon. Me les se gairebé totes de memòria i ara n’hi ha unes quantes que fins i tot toco i canto amb la guitarra. Si jo hagués estat cantant seria el cantant que hagués volgut ser. Per tant, al sentir aquestes cançons que m’agraden tant, que tinc tant incorporades amb meu ésser les he fruit intensament, com sempre que havia anat a un recital seu.
L’angoixa. Ja he dit que jo em sé de memòria pràcticament totes les cançons de Raimon. Això té un inconvenient: quan s’equivoca me n’adono. I pateixo per ell. Només començar el recital es va equivocar en “Oh desig de cançons”, que és una cançó meravellosa. Després es va equivocar quan va voler començar a tocar no sé quina cançó i va tocar "La nit“ (una cançó que és molt especial per a mi), es va tornar a equivocar citant a Rosselló-Porcel en “Petita cançó de la teva mort” de Salvador Espriu i va deixar a mitja interpretació “Terra negra” dedicada a Antoni Tàpies.
Torno a repetir que ni se’m passa pel cap retreure-li aquests errors, però sí que em vaig fer un tip de patir durant tot el recital perquè vaig tenir la sensació que ell també es feia un tip de patir. Va dir que “no estava gaire fi” i tinc la sensació que si hagués pogut hagués marxat a casa. Però els seus seguidors ens mereixíem, crec, un acomiadament solemne i ell ens l’ha donat. Però jo hagués volgut que ell hagués estat plenament feliç i que la seva enorme autoexigència no el torturés durant aquests recitals que, en realitat, són un recital d’homenatge al que alguns considerem el més gran dels nostres cantautors (d’altres, Llach o Serrat).
Val a dir que el recital va ser esplèndid. Que els anteriors errors, si s’haguessin produït en un recital quan ell tenia 50 anys no haguessin tingut cap importància, però que, ara, sembla que li passin perquè s’ha fet vell. Però consti que és un vell amb una força enorme. Veure’l agafar la guitarra i sentir-lo cantar “Diguem no” o “Al vent” continua sent electritzant i brutal. I el mateix podem dir de cançons com “Molt lluny”, “Veles e vents” (d’Ausiàs Marc) o “Bella de vós so enamorós” de Joan Timoneda o tantes altres. No va ser un mal recital en absolut, però jo em vaig fer un tip de patir.
La nostàlgia. Suposo que és inevitable. Vas fent anys i veus que les persones que eren la teva referència pleguen veles d’una manera o altra. Vaig recordar el dia que em van regalar el disc del Raimon, els recitals amb els que havia anat amb els meus companys d’escola, als que havia anat amb els meus companys d’universitat, als que havia anat amb la meva exdona, als que havia anat amb les meves filles i al que he anat amb la meva dona. La sensació de que el temps passa inexorablement per a tots s’apodera de tu. La majoria del públic eren de la meva edat o més gran, és a dir, gent que basculem entre els 50 i els 70 anys. La sensació que ja comences a ser gran i que, a cada any que passa, tens i tindràs “més records que projectes”.
Quan he tornat a casa, la meva dona i jo hem dormit malament. Se’ns va posar malament el recital. L’endemà pel matí, però, he agafat la guitarra i he cantat una cançó que ell no va cantar ahir però que bategarà dins nostre – com tantes altres – per sempre més:
D’UN TEMPS, D’UN PAÍS
'un temps que serà el nostre,
d'un país que mai no hem fet,
cante les esperances
i plore la poca fe.
No creguem en les pistoles:
per a la vida s'ha fet l'home
i no per a la mort s'ha fet.
No creguem en la misèria,
la misèria necessària, diuen,
de tanta gent.
D'un temps que ja és un poc nostre,
d'un país que ja anem fent,
cante les esperances
i plore la poca fe.
Lluny som de records inútils
i de velles passions,
no anirem al darrera
d'antics tambors.
D'un temps que ja és un poc nostre,
d'un país que ja anem fent,
cante les esperances
i plore la poca fe.
D'un temps que ja és un poc nostre,
d'un país que ja anem fent.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
