|
L’INDEPENDENTISME CATALÀ VIST DES DE MÚRCIA LA SETMANA SANTA DEL 2017.
dimarts 25/abril/2017 - 05:17 1331 0
He anat amb la meva dona passar els dies de festa d’aquesta Setmana Santa a les terres de Múrcia. L’idea era peregrinar fins a Llorca on va néixer la seva mare als anys 30 del segle passat, veure in situ part de les seves arrels, per allò de que “qui perd els orígens per identitat” i després voltar una mica més per la zona. I mirar de descansar una mica, cosa que no hem fet.
Múrcia va ser conquerida als àrabs pels castellans amb ajuda dels catalans i això explica que hi hagi zones de la província amb influències catalanes a la toponímia I zones, com Llorca mateix, on s’hi va parlar el català fins el segle XVI. Actuament el català està mort i enterrat fins el sud de la província d’Alacant on, per exemple, a viles com Oriola (Orihuela en castellà, poble de Miguel Hernández, el pastor poeta ), fa segles que no es parla el català.
A les zones on vàrem estar de Múrcia – Los Alcázares, Los Narejos, Cartagena, la Manga del Mar Menor i Lorca – pràcticament no hem sentit a ningú parlar ni en català ni en valencià. Vol dir-se que els turistes amb els que hem compartit el territori són bàsicament de l’interior d’Espanya i extrangers. Gent que buscava sol i mar. Més sol que no pas mar, ja que tot i que les platges són properes i la gent hi prenia el sol, no hem vist banyar-se pràcticament ningú. Nosaltres ho hem provat i l’aigua estava encara una mica freda.
No hem parlat amb murcians, ni amb altres espanyols, ni amb ningú, del tema català. Segons afirmen alguns, la majoria dels espanyols estarien d’acord amb que els catalans decidíssim si volem o no continuar dins Espanya i que, qui no vol que decidim res, és l’oligarquia espanyola, a qui no s’ha de confondre amb el poble espanyol.
És possible.
Però jo sovint he vist ciutadans molt apassionats defensat la unitat del que consideren la seva pàtria i al final prens la postura més còmoda que és deixar el tema, ja que al final tampoc no en trauràs res. Jo entenc que qui s’estima el seu país li sàpigui profundament greu que algú en vulgui marxar. El que no entenc és que es cregui amb el dret a obligar a quedar-te. Aquest és el sentiment que tenen molts espanyols – una part del poble, no sé si majoritària o no, i tota la oligarquia – i això vol dir que senten Catalunya com una conlònia, com una terra conquerida poblada per vassalls sense dret a decidir res més enllà del que ells ens consenteixen.
I aquesta és la visió dels diaris de la zona, LA OPINIÓN i LA VERDAD o la televisió murciana, que parlen de “Desafío secesionista”, “desafio independentista” i ens tracten, meitat com si fóssim lladres que els hi volem robar una cosa que es seva – la seva sobirania sobre Catalunya i els catalans, posem per cas – meitat com si fóssim una mena de quixots esbojarrats que, de ridícul en ridícul, anirem a parar al ridícul final que serà la derrota política, jurídica, judicial, militar i el que convingui de l’independentisme.
No queda res, sembla, d’aquella admiració que els murcians sentien pel talent laboral o laboriós dels catalans. Això sí, de tant en tant, et trobes alguna persona del país, un murcià que ha treballat a Catalunya, en té un bon record i ha après la nostra llengua, que et parla en català content de demostrar-te que el sap parlar. Però no es traspasa a la conversa política. No es vol parlar del procés. S’evita l’incomoditat.
Aquets dies els mitjans de comunicació murcians posaven l’accent en que la gestions de la Generalitat a l’extranger per tal de rebre recolçaments exteriors per tal de fer el referèndum han fracassat. Es ve a dir que ningú no els fa ni cas, com a molt els reben – si es que els reben- i els hi donen un copet a l’espatlla.
Naturalment, jo no espero dels mitjans espanyolistes que reconeguin cap èxit de l’independentisme i sé que utilitzen els seus mitjans – públics o privats – a favor de la seva causa, com han demostrat entre d’altres Fernández Díaz o Margallo. Per tant, el que ells puguin dir ho considero pura propaganda feta amb la voluntat d’afeblir-nos. Sí que penso, però, que a aquestes alçades de la història, que una gent que vol fer un referèndum el pugui fer, no hauria de ser gens dificultós i sí ser un clam universal. I això avui sembla que no passa, cosa que és una vergonya pel món en general i per Occident en paticular.
Consti que aquesta aparent desídia del món envers català jo no la considero gaire transcendent. Contràriament al que pensa Maragallo jo no penso que la independència de Catalunya es jugui a l’exterior, sinó que penso que depèn única i exclusivament dels catalans. Si els catalans som capaços de votar d’una manera clara per opcions independentistes i si els catalans som capaços d’aturar el país en cas que no se’ns permeti votar, Espanya no tindrà més remei que recular i donar pas franc a la democràcia, entre d’altres coses perquè els poders fàctics d’arreu, inclosos els espanyols, li ho demanaran. El que em sembla una ingenuïtat és pensat que des de fora ens vindran a treure les castanyes del foc. Hem d’estar preparats per fer un pas o dos o tres o mil més endavant dels que hem fet fins ara si volem reexir.
|