| |
LA DESAPARICIÓ D’UNIÓ, UNA MALA NOTÍCIA.
 dilluns 27/mar/2017 - 03:57  1377  1
Duran i Lleida tenia fama de ser un polític intel.ligent, un home astut i sagaç a qui no se li escapava ni una, fidel a uns ideals, bon estratega, ambiciós i totes les virtuts que se us puguin acudir en un polític. I malgrat totes aquestes virtuts, i malgrat totes les seves ambicions, la seva carrera política ha acabat en desastre. No és només que hagi fet el ridícul al presentar-se a unes eleccions i no haver sortit escollit, és que la setmana passada ens van anunciar la dissolució d’Unió, corcada per la nul.la presència institucional i els deutes.
La desaparició d’Unió no és una bona notícia. Com tampoc no ho és la desaparició de Convergència tot i que s’hagi convertit en PDcat. Aquest país necessita d’institucions sòlides i això també comporta tenir partits polítics de llarga durada, com passa als països occidentals amb més tradició democràtica: quants anys fa que existeixen els republicans i els demòcrates als USA? Quants anys fa existeixen els toris, els liberals i els laboristes a la Gran Bretanya? Quants anys fa que existeixen els partits francesos?
A casa nostra, l’excepció que confirma la regla és ERC. Només ERC perquè el PSC-PSOE és un partit nou, independent teòricament del PSOE. Si comptéssim el PSOE, només ERC i el PSOE. Una misèria institucional.
Crida l’atenció que sigui per la banda de la dreta on es produeixin més canvis, desaparicions i refundacions. Són justament aquells que diuen defensar les tradicions aquells que menys capaços són de conservar-les. El canvi de nom de Convergència i la dissolució d’Unió en són la darrera i penosa mostra.
Unió no s’havia d’haver dissolt. CiU no s’havia d’haver trencat. Els militants d’Unió haurien d’haver previst què passaria amb Unió si en comptes de defensar la tesi independentista venia a defensar una tesi semblant a la que defensen els partits espanyolistes a casa nostra. Dit d’una altra manera, s’havien d’haver adonat que avui no té sentit aspirar a ser un partit important a Catalunya, practicar el catalanisme polític com a doctrina i no ser independentista. Avui a casa nostra pràcticament no hi ha catalanistes no independentistes. I els poc que hi ha són d’esquerra.
Unió va tenir un moment de la seva història en que podia haver esdevingut el pal de paller de la política catalana i es va equivocar. Va ser quan Jordi Pujol va trucar a la seva porta. Als dirigents d’Unió de llavors Pujol els va semblar un individu massa ambiciós – i ho era – i que es menjaria el partit. No li van voler donar el protagonisme que reclamava, que, per altra banda, era pràcticament tot. I Pujol, que sempre ha estat un democristià, va fundar Convergència, que més que un partit polític o un moviment, venia a ser el partit de Jordi Pujol. Amb totes les virtuts i tots els defectes del seu geni polític, el geni polític català més important dels darrers 300 anys i a l’hora una persona autoritària i convençuda de que el partit era una mena d’empresa familiar i de que el país era seu. Vull dir que l’acceptació de Pujol per part dels dirigents d’Unió quan Pujol va trucar a la seva porta tampoc era fàcil.
Abans d’això hi va haver l’Unió de la República, l’Unió de Carrasco i Formiguera, la figura del qual, per ella sola, mereix que el partit no es disolguès. Però el mateix passa, per exemple, amb la figura d’Enric Prat de la Riba i la Lliga fa anys i panys que és morta i enterrada. Com si no hagués estat possible que Convergència s’haguès anomenat Lliga Catalana i hagués adaptat al present els principis de Prat de la Riba. O Unió. O Acció Catalana en el seu moment. Catalunya és un país llatí, individualista i difícil on la tendència a fer allò de tants caps tants barrets és inevitable.
No sé si Demòcrates, que avui són al Parlament de Catalunya coaligats amb JXSI, podran ressuscitar Unió. Són persones que es van escindir pel partit a l’optar per l’independentisme i, per tant, antics militants d’Unió, gent d’Unió. Jo crec que seria una esplèndida notícia. I mentre hi ha vida hi ha esperança...però hi ha un deute econòmic que ho fa difícil.
|
Contactes
Registra´t
