| |
A VEURE SI HO ENTENC: VOLEM ACOLLIR?
 dimarts 21/febrer/2017 - 04:53  1421  2
Jo hi era. Nosaltres hi érem.
La gent que ha de fotre el camp del seu país per causes econòmiques, socials, polítiques, sexuals o el que sigui em fa pena i voldria ser solidari però no sé com. No els vull a casa. Una vegada han marxat les nostres filles, crec que la meva senyora i jo ens hem guanyat el dret a viure a casa tranquils. Ja sé que no sóna molt solidari, tenint en compte que els béns que reclamen els refugiats són de primera necessitat, però el cas és que hi ha gent amb cases més grans que la nostra, sense fills i més rics, que criden i canten a favor dels refugiats, però tampoc no acullen a casa seva ni a Déu. I això a la meva dona i a mi ens desorienta.
Tampoc és que la meva senyora anem sobrats de diners. A veure si ens entenem, no és que siguem captaires, però tampoc no és que ens puguem permetre grans capricis. Algun petit caprici de tant en tant i poca cosa més. I ja se sap que, des de temps ancestrals, la caritat ben entesa comença per un mateix. Vol dir-se que si ara nosaltres poséssim el nostre compte corrent a disposició dels refugiats llavors nosaltres passaríem a ser pobres i necessitaríem que algú ens refugirés i, és clar, fotríem allò que se’n diu un pa com unes hòsties, que és precisament com no s’ha de fer el pa. Perquè el primer ajut social que l’individu pot donar a la societat és no necessitar ajuda. A partir d’aquí podràs ajudar més o menys, però sí tu ets qui necessita que l’ajudin, ja has begut oli. I la meva senyora i jo ja som massa grans per beure oli.
Ah i em sap greu dir-ho però el mateix passa amb els diners públics. Si tenim un 25% de parats i més o menys la mateixa quantitat de pobres, si la canalla que va a les nostres escoles no sap ni quina és la capital del Kurdistan o quin és el número PI, si les llistes d’espera als nostres hospitals són més llargues que un dia sense pa, si les nostres pensions perillen, si les nostres carreteres estan fetes un fàstic, si els nostres trens semblen tartanes, com podem pensar seriosament en destinar un cèntim d’euro als refugiats?
Perquè la despesa pública, al cab i a la fi, a qui més beneficia és als més vulnerables de la societat. Als que no poden dur la seva canalla a l’escola pública, a qui no es pot apuntar a una Mútua si li cal anar al metge, a qui ha d’utilitzar el transport públic perquè no té vehicle privat. Ja sé que és dur el que diré, però la caritat ben entesa comença a casa. Perquè hi ha pobres catalans, espanyols, europeus i occidentals. Sobretot, hi ha pobres catalans, que ja els tenim a casa, que no cal anar a buscar-los a fora, perquè ja els tenim aquí. I perquè no marxaran si venen els altres.
I perquè potser no té sentit que un senyor perquè vingui de la guerra de Síria tingui més privilegis que pel fet d’haver nascut al Raval, a Sant Cosme o a La Mina. Perquè a casa nostra ja tenim gent que necessita refugi i no ens cal començar la casa pel sostre, sinó que l’hem de començat, com sempre s’ha fet, pels fonaments, construint un país sense pobres, sense exclusions socials, sense atur i on la dignitat sigui igual de debò entre tots els ciutadans. Només serà llavors quan podrem dedicar-nos a donar lliçons als altres i oferir allò que a nosaltres ens sobra a la gent que li manca. Si no ho fem així, ho sento però no surten els números i quan no surten els números la casa cau, l’edifici no s’aguanta, perquè s’ha fet volar coloms, però coloms sense ales.
Però jo hi era. Però nosaltres hi érem.
Perquè som gent de mena solidària, perquè pensem que totes les persones són iguals, perquè pensem que totes les persones tenen els mateixos drets, perquè pensem que és important sortir al carrer a recordar aquestes coses. Nosaltres no hi podem fer més. Però n’hi ha d’altres que sí i volem que ens escoltin. Per això vàrem sortir al carrer i per això tornarem a sortir al carrer totes les vegades que calgui.
I per cantar Qualsevol nit pot sortir el sol i Mediterráneo amb mils d’encenedors encesos. Perquè malgrat tots els malgrats, perquè malgrat totes les dificultats que dificulten la solidaritat que nosaltres voldríem exercir, creiem en les persones i amb el seu dret a viure dignament. Hem dit.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
