| |
SOBRE LA POR ( A L’OLIGARQUIA ESPANYOLA, POSEM PER CAS) –
 dijous 16/febrer/2017 - 01:58  1534  1
“...Per camps i ciutats, la por
va fent callar una a una
les veus dels vius i dels morts.
I els homes meitat gest, meitat silenci.
Però no pot ser sempre,
però no és per sempre,
però no serà sempre.
També som vida nosaltres
amb els nostres silencis
i les nostres paraules,
amb les nostres cases fetes
de treball i d'esperances...”
(1968) (“SOBRE LA POR”) Raimon
Em sorprèn molt que m’ho digui un noi jove. Ara vindria el típic paràgraf dels vells menystenint els joves d’ara i afirmant el collonuda que era la gent llavors, vull dir que quan jo era jove. Llavors hi havia i ara hi ha de tot. Joves covards, joves prudents, joves imprudents i joves temeraris. Com ara hi ha gent adulta i gent gran covarda, prudent, imprudent i temerària. Sempre hi ha de tot al llarg de les generacions. I si vas a mirar la nostra sembla que ha estat la que, amb l’arrivada de la democràcia, va deixar estar de banda els ideals antifranquistes i es va tornar sistèmica. Els neofranquistes només han fet els passos imprescindibles per a continuar manant. Però els progressistes han fet un salt mortal per manar. Han esdevingut covards, conservadors i sistèmics per defensar llurs cadires i llur poder.
La veritat és que, en general, fa pena i en molts de casos directament fàstic.
Vull dir que la nostra generació no està en condicions de donar lliçons d’idealisme a les generacions joves. Aquestes generacions joves que han nascut amb notícies de corrupció de totes bandes i amb la certesa que només se’n surt aquell qui va a la seva, perquè la societat viu en una perpètua guerra civil en qui et pot fotre et fot i en la que, com deia el vell Hobbes, l’home és un llop per l’home.
L’amic jove em diu: jo, el dia que votem pel tema de la independència, votaré que sí, ho tinc claríssim. Però no penso fer res més. És cert que dins de casa tinc algunes estelades però ni de broma les posaré al balcó. I no penso signar cap llista a favor de la independència perquè els espanyolistes tenen mala hòstia i no s’estan per romanços. Només cal veure com actuava el ministre Jorge Fernández Díaz o com actua la fiscalia espanyola o com actuen els tribunals. O l’Hisenda sinistra, amb aquest Montoro que sembla un dolent de dibuixos animats. L’independència és un noble anhel de llibertat que jo comparteixo però no em vull arriscar a prendre mal.
S’han de reconèixer dues coses sobre el discurs d’aquesta mossa: la primera és que és un discurs sensat, en el sentit que tots els pares preferim tenir fills que no es compliquen la vida que no pas fills que es compliquen la vida. A aquesta mossa difícilment la perseguiran ni els espanyols, ni els espanyolistes i això als pares ens dóna tranquil.litat. Preferim que els herois siguin els veïns.
La segona cosa que se li ha de reconèixer al discurs d’aquesta jove és que és un discurs catalaníssim. Portem entomant derrotes des del 1714, hem patit no sé quantes dictadures anticatalanes i Barcelona, segons els espanyols, ha de ser bombardejada com a mínim cada 50 anys ( jo crec que això és una raó de molt de pes per a que els barcelonins volguem tocar el dos d’Espanya però encara hi ha molts barcelonins que prefereixen ser bombardejats, per a gustos colors, que diuen els castellans ).
Les derrotes que els infringit els castellans i els francesos fan que equiparem el seny i a la sumisió. La idea és: si som sumisos, si som bons vassalls, si fem el que ens manen no ens fotran cap mastegot, cap fuetada, cap menyspreu més. I, com que som treballadors de mena, de mica en mica aconseguirem tenir una miqueta més de pinso, malgrat que els espanyols ens el fotin a sac sense contemplacions. I consti que l’actitud d’aquesta jove amiga la tenim tant interioritzada que te la prediquen des d’Enric Prat de la Riba – que deia que el nostre mal no volia soroll – fins ella – nascuda en plena democràcia juancarlista – passant per ma mare. Tots ells votants de partits catalans i catalanistes, tots ells independentistes en el fons de l’ànima i tots ells acollonits de que torni a venir Espanya i ens torni a fotre un joc d’hòsties.
Sí, hi ha una cosa que és la dignitat. Però avui, on tantes i tantes coses que haurien de ser consubstancials a la vida són precàries, la dignitat no preocupa gairebé ningú. Si no tens una feina segura i una llar segura, el tema de la dignitat més aviat et sembla retòric. Suposo que en Maslow ho venia a explicar en la seva cèlebre piràmide.
Però el que crec que és francament desaconsellable és tenir por. La por només emprenya, només serveix per paralitzar-nos i per a impedir que fem el que creiem o volem fer. Si hi ha alguna cosa tòxica a nivell psicològic en aquesta vida és la por, si més no vist des de la meva perspectiva, que és la perspectiva d’una persona per a la que el valor suprem és la llibertat. Jo crec que la vida sense la llibertat no val la pena i la vida amb por és vida sense llibertat.
No crec que convenci la meva jove amiga, que te feines molt més importants que llegir-me a mi i que preocupar-se i ocupar-se pels problemes del seu país. Allò que digué Kennedy de no pensis el que teu país pot fer per tu sinó el que tu pots fer pel teu país, li queda lluny i probablement li sóna incomprensible. Ara volem que el país ens ho resolgui tot i no volem fer per ella ni el més mínim sacrifici. D’això se’n diu decadència i és un mal que comparteix tot Europa.
De tota manera no puc acabar aquest article sense recordar uns versos de Ventura Gassol, gran lluitador per la llibertat, gran poeta de la llibertat i gran patriota:
“...Què en trauríem de viure aquesta vida,
ni de veure el somriure d'uns ulls blaus,
ni de tenir la taula ben guarnida,
si el cor ens deia, encara, sou esclaus?”
|
Contactes
Registra´t
