| |
EL MAGISTRAT SANTI VIDAL SEMBLA QUE FA EL XIMPLE - I
 dimarts 31/gener/2017 - 01:05  1365  1
Diuen que deia Prat de la Riba que “el nostre mal soroll”, és a dir, que s’havia de construir Catalunya intentant passar el més desapercebut possible. Suposo que la idea de Prat era que el nostre enemic era molt poderós, ens tenia força ràbia i que sempre que ens hi havíem enfrontat ens havia tocat el rebre. Potser per això, ell, que probablement tenia un sentiment més independentista que ningú, mai – que jo sàpigui – el va fer explícit, sinó que més aviat es va fer seu allò de la Catalunya gran en l’Espanya gran que crec que va dir Cambó.
Ara els moments són uns altres i potser el primer que ens hauríem de preguntar és si la discreció continua ser una virtut o no pels independentistes catalans. Quan estem a dues passes del referèndum, continua tenint sentit que apliquem la mateixa política poruga que s’aplicava a finals del segle XIX, començaments del segle XX quan el catalanisme era incipient i poruc.
Ja contesto que no, que ara mateix l’independentisme ha de ser valent. Hem arribat a un punt en el que es decidirà, primer, si tenim el dret a autodeterminar-nos i, segon, si volem esdevenir independentis d’Espanya o no. I això no es pot fer amb timideses, ans tot el contrari. S’ha de fer d’una manera valent i coratjosa. Perquè no és pot animar els independentistes a lluitar per la seva independència i als sobiranistes per la seva sobirania amb por. La por és pròpia de l’esclau i del vasall i nosaltres – els independentistes i els sobiranistes – ja no ens sentim vassalls d’Espanya. I menys esclaus sense drets, és clar.
S’ha de ser valent i semblar valent. S’ha de ser coratjós i semblar coratjós. I aquí cal reconèixer que Santi Vidal ha estat un dels botons de mostra d’aquesta valentia i d’aquest coratge independentista. I no li ha sortit de franc car ha estat sancionat per Espanya a deixar la carrera judicial. I això ens el converteix en un màrtir democràtic de la nostra causa, igual que ho són el president Mas, la presidenta Forcadell i les conselleres Ortega i Rigau. Només per això té tota la nostra consideració, la nostra admiració patriòtica i la nostra solidaritat.
Ara bé, el triomf del dret d’autodeterminació i/o de la independència de Catalunya no només necessita del coratge i de la valentia. També necessita de la intel.ligència, de l’audàcia, de l’eficàcia i de l’ètica dels protagonistes. Hem de veure si Santi Vidal, en general i en aquesta ocasió que ha fet que plegués com a senador, ha actuat de forma intel.ligent, audaç, eficaç i ètica.
Per tal d’analitzar si Santi Vidal ha actuat d’acord amb aquests principis haurem de posar-nos d’acord en que signifiquen per a nosaltres, en el significat que li donem. Perquè si no li donem el mateix significat serà difícil saber del que estem parlant.
Des d’un punt de vista ètic jo crec que es plantegen dos temes: el primer ens pregunta sobre la veracitat o no de les afirmacions fetes per Santiago Vidal. Si les afirmacions del Santi Vidal són certes, cap problema; però si són falses es poden justificar per animar als independentistes? Jo crec que no.
L’engany als ciutadans és injustificable, encara que es faci amb bones intencions ( al contrari del que pensava Maquiavel, la fi no justifica els medis, sinó que han de ser proporcionals i en una revolta democràtica com la nostra no es poden utilitzar enganys per a que la gent s’animi: portat a l’extrem – i que tothom em perdoni l’exemple – és el que va fer Goebbels al seu Ministeri de Propaganda nazi ). I com que ara mateix la Generalitat diu que això és fals i Santi Vidal ho bé a reconèixer, sembla que sigui fals. Perquè sinó qui ens enganya és el govern de Catalunya i el Grup Parlamentari que li dóna suport i això seria gravíssim.
Podria ser, doncs, que Vidal enganyés al públic assistent a la seva conferència amb la intenció d’aconseguir engrescar-los, de fet no en tinc cap dubte de que això és així, però jo crec que hi ha una segona causa que te a veure amb la personalitat de’n Santi Vidal. Crec que és una persona que necessita ser el centre de l’atenció, que necessita sentir-se líder, que necessita ser protagonista. I la combinació de les dues coses – la intenció d’animar a la gent i la necessitat de sentir-se protagonista – és el que li ha esclatat a les mans.
Perquè el que és evident, anant a la segona qüestió que plantejàvem, és que Santi Vidal no ha actuat amb intel·ligència, l’audàcia i l’eficàcia. Si fos així el govern de la Generalitat, que és qui comanda el progrés des del punt de vista institucional ni haguès fotut el crit al cel, ni l’haguès fet plegar. O sigui que l’acte individual de Vidal, que sembla el d’un bocamoll, més que ajudar el procés sembla que l’ha perjudicat.
|
Contactes
Registra´t
