|
L’ESPANYA METAFÍSICA O DE LA UNITAT DE DESTÍ EN L’UNIVERSAL.
dilluns 21/novembre/2016 - 05:01 1453 0
Hi ha tota una sèrie d’unionistes espanyols que s’oposen al referèndum d’autodeterminació català perquè, segons ells, Catalunya forma part indestriable d’Espanya i Espanya forma part indestriable de Catalunya de manera que no poden ser l’una sense l’altra i, per tant, la controvèrsia o referèndum és impossible. José Antonio Primo de Rivera – que fou un gran retòric i amic i admirador de García Lorca – ho va definir de forma poètica: “España es una unidad de destino en lo universal.”
Es planteja així una defensa metafísica del que és Espanya, defensa metafísica que resulta estranya perquè les unitats que en elles mateixes són necessàries no es poden modificar i si hi ha alguna cosa que s’ha vist modificada mil vegades al llarg de la història és Espanya. Per no anar més enrere, des de l’aparició de la cristiandat a Europa fins avui els territoris que han conformat Espanya no han parat de modificar-se. Per no parlar de les anomenades colònies d’ultramar, hi ha episodis de la història de la península en que Andorra i Portugal han format part d’Espanya i n’hi ha d’altres en que Catalunya no n’ha format part.
Val a dir que el que estic escrivint respecte d’Espanya també ho penso respecte de Catalunya i, en general, respecte de qualsevol altre nació amb història. Només cal pensar en els territoris alemanys abans de la primera guerra mundial – amb Köninsberg avui Kalingrad a Rússia o Danzig avui Gdanks a Polònia, per exemple -. Total el que em sembla que és evident és que la història de les nacions és dinàmica i que el que avui és alemany demà pot ser rus i el que avui és rus demà pot ser polonès. Fins ara ha depengut bàsicament de les guerres i de les decisions dels vencedors, Déu vulgui que en el futur depengui de la democràcia, de la tria de la gent.
La metafísica nacional espanyola no només és que vagi en contra de la realitat històrica – ja hem demostrat que els nacionals espanyols han anat canviant al llarg de la història – sinó que és profundament democràtica. Ells ens neguen el referèndum de la mateixa manera – és un exemple que posen sovint – que li negarien al referèndum a la seva mà o al seu peu si es volés independitzar del seu cos. Es un mal exemple per a ells: a vegades cal tallar la mà, el peu o el que sigui per a que la resta del cos continui vivint i, en essència, l’individu és el mateix encara que mutilat. Però és que les persones han de poder dicidir democràticament de quin estat volen formar part i un peu i una mà, que jo sàpiga, no pot decidir res. Tot ho decideix el cervell. Ergo, els unionistes espanyols contraris al contre dret a decidir neguen que tinguem un cervell prou digne per decidir si volem o no volem ser espanyols, com es veu que sí que el tenen els britànics per decidir marxar de l’Unió Europea.
Metafísica nacional i política per a mi són coses que no tenen res a veure, més enllà de la demagògia amb que els partits d’un o d’un altre bàndol poden fer patrioterisme i xovinisme. Les nacions es van transformant amb el temps, neixen, viuen i moren. Canvien de fronteres. Són més enllà i ençà de les administracions que les administrin. Tenen més a veure amb la cultura, amb la idiosincràsia, amb la identitat que amb la política.
La política te a veure amb l’administració dels béns públics, la gestió d’un pressupost a través d’uns impostos, una legislació que reguli la convivència, una administració de justícia de resolgui els conflictes, etc... i és aquest àmbit en que jo entenc que quansevol conjunt de persones – siguin reconeguts com a nació o no – tenen el dret a decidir quina administració volen, és a dir, en quin estat volen viure.
Hi ha gent que vol viure en estats multinacionals immensos com poden ser la Xina, la Ïndia, Rússia, els USA o Canadà. Hi ha gent que vol viure en estats petits com poden ser Islàndia, Andorra, Malta o Linchestein. Hi ha gent que vol viure en estats intermitjos. No hi ha cap problema, para gustos, colores, que diuen en castellà. El que no se li pot dir a la gent és que no te dret a decidir de quin estat vol formar part. I menys fer-ho defensant la idea metafísica de una unitat política, arrenca del 1714, es a dir, que en termes històrics és amb prou feines d’abans d’ahir
|