|
A LA RECERCA DE RAMON LLULL-I. L’ESNOBISME DE VOLER LLEGIR LLULL.
divendres 4/novembre/2016 - 03:33 1361 0
Ja reconec que entre els meus defectes hi ha el de ser snob. Hi havia aquella cançó de la Guillermina Motta en la que em sento tant reflexat:
“Tenen la constant de la inconstància,
tenen el costum de coses noves,
no tenen regles que els limitin,
però no falta mai qui els imiti.”
Naturalment, critico l’esnobisme dels altres, cosa que no deixa de ser també un esnobisme. El meu esnobisme és un esnobisme intel.lectual, que és precisament al que es refereix la cançó de la Motta citant Sartre, Pavese, Brassens i Brel. I bàsicament, més que no pas seguir el que està estrictament de moda literàriament en el moment que visc – el meu – segueix la moda de mirar de llegir o aprofundir en els escriptors que celebren un aniversari, que, és clar, són escriptors clàssics.
Perquè en definitiva jo – junt amb d’altres – he trobat la fórmula per poder fer del classicisme un esnobisme, cosa que de bell antuvi semblava difícil de conciliar. Però vet aquí que les editorials d’arreu del planeta i les conselleries de tots els universos han trobat la manera de reexir en aquest concili. I és així com vaig a parar a Ramon Llull.
No es sap amb certesa ni l’any, ni l’any de la mort de Llull. Els uns diuen que fou l’any 1315 i els altres diuen que fou l’any 1316. Pel que fa al lloc els uns diuen que fou a Mallorca, d’altres a Bugia (Argèlia) i encara uns altres diuen que a Tunis. L’Institut de les Lletres Catalans ha organitzat l’any Llull i jo he proposat que aquest mes de novembre, al grup de poesia REVERSOS, recitem i comentem la poesia de’n Llull.
Val a dir que la meva postura davant Llull sempre ha estat molt escèptica perquè entenc que, salvant les distàncies entre la seva genialitat i la meva vulgaritat, Llull i jo tenim una manera d’entendre la vida radicalment diferent.
Llull és un idealista radical. El seu ideal és el cristianisme i tota la seva obra literària, filosòfica, teològica, científica, etc...està posada al servei del cristianisme. Seria com una mena de barreja entre Sant Tomàs d’Aquino i San Juan de la Cruz.
Per una altra banda, la seva vida, que també està dedicada a la lluita per la preeminència del cristianisme fora dels seus primers 30 anys de vida, és una vida èpica, digna de ser escrita en vers per Homer, Virgili, Dant o Verdaguer.
Jo crec que sóc un materialista radical. Oscil.lo entre l’hedonisme i l’estoicisme. Fill de menestrals barcelonins i advocat de professió els idealismes em costen molt. Igual que em costa ser creient: tot i que sóc una persona d’arrels i de valors cristians sóc agnòstic. Els meus autors predilectes són els crítics que escriuren amb un punt d’ironia o sarcasme i que van des d’Aristòfanes fins Pla passant pels satírics llatins, Boccaci, Quevedo o Voltaire. I, pel que fa al meu ideal de vida, no és que no tingui ànima de predicador – sóc relativista o sigui que no sé si sé la veritat – és que, encara que la tingués, anar a predicar-la em faria tantíssima mandra que ho deixaria córrer abans de començar.
Però és l’any Llull i l’esnobisme em reclama que li presti atenció. I posats a fer-ho intentaré fer-ho de la millor manera possible i intentaré fer-ne un seguiment a veure si m’aclareixo.
|