| |
OTTO VON BISMARK O DEL BRUTAL ESPECTACLE DELS SOCIALISTES ESPANYOLS. CRISI DEL PSOE-I
 dimecres 5/octubre/2016 - 03:31  1379  1
És una cita que cito sovint i, per tant, els meus lectors més assidus me la deuen haver sentit moltes vegades. És el que tenen les frases lúcides i enginyoses, que mai no s’acaben de gastar. Deia Otto Von Bismark que hi ha els enemics, els enemics mortals i els companys de partit.
La lluita pel poder dins d’un partit jo l’he viscut tant a CDC com a ERC. A CDC s’enfrontaven pujolistes contra roquistes amb el resultat que tots sabem. Roca va plegar de la política i va muntar un despatx. Volia ser ministre, volia ser president de la Generalitat, volia ser batlle de Barcelona i no ho va ser. Les dues primeres coses perquè no ho va voler Jordi Pujol i la darrera perquè no ho van voler els barcelonins. A ERC aquesta lluita de poder hi ha estat des de sempre. A la República entre Macià i Companys i ara fou molt sonada la de Carod contra Puigcercós, els dos més o menys desapareguts. Però la que jo he viscut una mica és la dels continuadors de Puigcercòs i Junqueres. Aquesta es va manifestar, per exemple, en la lluita entre Amoròs – candidat puigcercosista, es a dir, de la vella guàrdia contra Alfred Bosch, afí a Junqueres -. Vull dir que aquestes guerres internes pel poder, les conspiracions a altes hores de la nit, el segar l’herva sota el peus, etc...és consubstancial a la manera d’entendre els polítics, si més no als països llatins.
Ara bé, el PSOE està duent aquesta lluita interna a un caïmisme tant brutal que no sé si desconcerta els socialistes i la gent d’esquerra en general però que el que és a mi em deixa absolutament parat. Com és possible que aquests voltors, que aquestes bèsties, que aquests carnicers ens vulguin governar? No vull ni pensar-hi i això que jo fins ara era un ferm partidari d’un acord a Espanya entre PSOE – PODEM i els partits d’àmbit no estatal, siguin independentistes, nacionalistes o regionalistes.
Però ara ja no ho veig clar això. Si bé, a diferència del PP no es pot dir del PSOE que siguin neo-franquistes i a diferència de C’s no es pot dir que siguin neo-falangistes; sembla evident que alguna cosa de l’Espanya eterna que no té cap mena d’escrúpol per tal d’embestir i rematar al seu enemic hi ha. I, és clar, si un company de partit és enemic, imagina’t qué deu ser per a ells un que no és company de partit. I imagina’t qué deu ser per a ells algú que, a més a més de no ser company de partit, es vol independitzar del seu país. Pensen com Azaña – i de fet ho va repetir Gregorio Peces Barba – que Barcelona s’ha de bombardejar cada 50 anys. Només cal sentir les seves manifestacions sobre l’independentisme català per adonar-se’n que se’n morel de ganes. Que si ens poguessin bombardejar no dubtarien ni mig segon. El que convingui per a tenir els catalans acollonits i mantenir la sagrada unitat d’Espanya.
La veritat és que Pedro Sánchez no em cau malament. Més ben dit, em cau bé. És una persona que fou triada per a fer el paper de titella i ha acabat dient que ell no és un titella de ningú. I, és clar, la mà que pretenia moure el titella – la pèrfida i anticatalana Susana Díez – ha pegat un cop de puny sobre la taula i ha dit que al partit mana ella i que qui no li fa cas sobra.
És evident que Sánchez te una part de culpa dels resultats del PSOE a Euskadi i a Galícia però també deu tenir algun mèrit en el que passa a Andalusia o al País Valencià. No és pot pretendre que ell sigui el culpable de tots els mals i que cap mèrit dels encerts no sigui seu. I penso que és un exercici de cinisme demanar el cap de Sánchez i no el cap del candidat o el secretari general del PSOE a Euskadi o a Galícia, com si aquests no tinguessin gens a veure amb el problema.
Però la cosa va més lluny. El problema està que PODEMOS és un partit que ha reexit i que se li ha menjat part de l’electorat al PSOE. El mateix, però, no tant, ha passat amb C’s. I a Catalunya, amb ERC. En aquesta situació el PP és el partit majoritari a Madrid i necessita socis per governar. Per a que el PP pugui governar necessita pactar amb C’s i el PSOE, sinó no té la majoria suficient. Pel contrari, el PSOE te una majoria alternativa: governar amb PODEMOS i els partits no estatals.
És a dir, el PSOE té dues opcions al davant: optar per tenir un paper secundari a un govern conservador o tenir un paper protagonista a un govern progressista. Sánchez diu, amb raó, que si pacten amb el PP li serveixen en safata el cap del PSOE a PODEM que quedarà com a alternativa al govern de la dreta i dels partits sistèmics. Mentre que si pacten amb l’esquerra, no només estaran sent fidels als seus votants, que se suposa que són d’esquerres, sinó que tindran un protagonisme que els farà forts tant davant PODEMOS com del PP.
A mi aquest anàlisi em sembla evident. Llavors el problema és: per què Susana Díez i tots els dirigents andalusos, la Carme Chacón, Felipe González, Rubalcaba i tota la tropa – és a dir, el poder oligàrquic andalús del PSOE més les velles glòries – volen cedir el protagonisme al PP i a PODEM i dur el PSOE a la misèria absoluta.
Quin sentit té això des d’un punt de vista partidista i fins i tot de país?
I al tanto que a mi el discurs de la Susana Díez em fa tremolar de por. Ella diu que posa el país per davant del partit i el partit per davant la persona. I que ella serà allà on els seus companys la posin, al cap o a la cua. Això, traduït al que vol dir, és que ella per damunt de tot vol manar al PSOE i que posa al PSOE per davant dels interesos d’Espanya. Em fa pànic la gent que és tan descarada i menteix tan malament.
|
Contactes
Registra´t
