| |
Cartes al meu gat, 24 d'octubre 2.007
 dimecres 24/octubre/2007 - 12:46  819  1
Estimat Zelig,
avui no és que em senti especialment frustrat, tot i que una amiga no m’ha deixat rentar-li les dents, però el meu frustròmetre no indica un nivell especialment elevat. Tot i això, m’ha donat per reflexionar al voltant d’aquest tema. Potser per l'odissea que he viscut en intentar adquirir als FFCC una T-10 en una màquina que només admetia l’import exacte? I era l’única màquina que hi havia. Després es queixen si la gent passa sense pagar. Cada cop es més aventurat sortir de casa a Barcelona. T’explicaria històries dels trens de rodalies i de l’AVE que no dormiries durant una setmana, però no vull ser tan cruel. Els gats teniu poca tolerància a la frustració. Alguns humans, també. Normalment, als humans que tenim poca tolerància a la frustració, se’ns diu frustrats. Més que res perquè a la vida de la majoria de la gent hi ha més frustracions que altra cosa, i si no les toleres bé, doncs això, et frustres. Sobretot si vius a Barcelona, i per aquelles coses estranyes de la vida, decideixes sortir de casa i agafar el transport públic.
Però no et vull parlar més de les meves frustracions. Podria resultar massa frustrant fer-ho. A més, seria tema llarg i tampoc no em vull estendré massa en aquesta carta. Per cert, que a partir d’ara em sembla que tampoc t’escriuré pas cada dia. Em penso que amb una carta a la setmana o així vas que xutes. Al cap i a la fi, ni tu les llegeixes, ni gaire gent i/o animals més tampoc... Però no et garanteixo res. Igual demà te’n torno a escriure una altra, o igual no te’n torno a escriure una altra fins d’aquí un mes. O mai més (rodolí). No sé per on em donarà, perquè de tant conviuré amb tu m’he tornat també una mica imprevisible i anàrquic. Talment, com els amics de la Renfe i de Fomento.
Ai, sembla ahir que vaig encetar aquestes cartes i ja han passat cinc llargs dies! Tota una eternitat, sobretot a la vida d’un gat que és més curta que la dels humans tot i que si la multipliques per set, és més llarga. Però, és cert que teniu set vides? I si és així, no me’n podries deixar, com a mínim, un parell? Sempre m’ha costat mantenir una constància a la vida. I és que trobo avorrit haver de fer cada dia les mateixes coses. Ja és prou avorrit haver de menjar, beure, dormir i fer les nostres necessitats fisiològiques cada dia, com per haver de fer també cada dia altres coses que no estàs obligat a fer cada dia. A més, la vida és curta, i hi ha moltes coses a fer, tot i que de vegades, observant-te a tu, no ho sembli. I ara, amb les noves tecnologies, és molt pràctic, perquè si no saps què fer, poses “coses per fer" al google, i ja està, tot solucionat.
I per acabar un mini-conte:
Hi havia una vegada un home a qui, uns segons abans de morir, li van venir al cap totes les coses que li hagués agradat aconseguir i no havia aconseguit a la vida. Però encara va ser a temps de pensar en tot l’esforç i les dificultats que hagués hagut de superar per aconseguir-les, abans de cloure els ulls, eternament alleugerit.
Conclusió: cap ni una. Faltaria més...
Mèu, mèu, mèu... i fins la propera, gat.
|
| |
En_Pinya |
Quin parill els gats
Thursday, October 25th 2007, 12:54 PM
Jo fa temps també tenia un gat ha casa li dèiem Tit.
Un dia el meu pare sortint del garatge on tanca el cotxe, va entrar de una revolada aquest gatet, el pobre tremolava de fred, érem ha ple hivern. Apart tenia unes bones ferides ha l'esquena, deduïm que eren cops de cinturó, de alguna persona molt simpàtica.
Ràpidament el meu pare, que sempre ha sigut molt amant dels gats, de fet com tota la família. Va portar el gat ha casa i no tardà en curar-se les ferides i ha ser bautista amb el nom de tit.
Ha l'any de tindre'l ha casa estava gros com una mala cosa, 7 Kg per ser exactes, era un gat molt faldiller i com tot bon gat: dormilega. No sabrem mai de quina casa va vindré però aquest gat estava castrat i molt ben acostumat, per tant no creiem que fos un gat de carrer.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
