| |
PERO LA BATLLESA COLAU ARA SE’NS HA TORNAT SISTÈMICA?
 dimecres 25/maig/2016 - 01:25  1924  1
Diuen els que hi entenen – els que diuen que hi entenen – que de la mort de Franco ençà Catalunya ha donat tres grans lÃders polÃtics: Jordi Pujol, Pasqüal Maragall i Ada Colau. Jordi Pujol quan va esdevenir president de la Generalitat ja estava granadet. Havia fet moltes coses a la vida, tenia tots els fills que havia de tenir i, tot i que la seva administració partia de zero – o menys que de zero perquè Madrid no estava disposada a ajudar – tenia a favor ser un factòtum a l’hora del catalanisme moderat i de la burgesia.
Pasqüal Maragall fou la versió progre de Jordi Pujol en progre. Amb dues avantatges importants: com a funcionari de l’Ajuntament coneixia la casa perfectament i com a membre de la famÃlia Maragall pertanyia no sols a la burgesia catalana sinó també a l’aristocrà cia intel.lectual del paÃs.
S’ha de reconèixer que l’Ada Colau no és d’eixe món. Ni està granadeta, pot continuar tenint els fills que vulgui i ni pertany a la burgesia catalana, ni a l’aristocrà cia cultural del nostre paÃs. Es d’una famÃlia de classe mitjana i el lloc on ha arribat se l’ha hagut de guanyar a pols, fent-ho a través de l’activisme social. Un activisme social que ella ha liderat des dels moviments antisistema i molt en especial des de la Plataforma Contra l’Hipoteca.
Aixà com Pasqüal Maragall sabia perfectament com funcionava l’Ajuntament barcelonà i com Jordi Pujol havia assistit a mil consells d’administració empresarials, per a l’Ada Colau governar un ens de les dimensions del nostre Ajuntament ha volgut dir començar de zero. I si no és pot escriure – encara – canviar de bà ndol, sà que és obvi que ha hagut de canviar de perspectiva. Jo diria que ha hagut de canviar de perspectiva d’una manera brutal: perquè passar de ser la lÃder d’un grun antisistema a ser l’alcaldesa de Barcelona és obvi que ha de produir un shock i un munt de contradiccions, a banda d’un aprenentatge contra tots els poder fà ctics de la ciutat que lògicament no la miren amb gens de simpatia. També és curiós que quan a Europa les dones que han aconseguit el poder han estat i són conservadores – la Thatcher o la Merkel – a Barcelona ha estat la de la llista més esquerrana que es presentava. I si no la més esquerrana, tan esquerrana com LES CUP, amb qui la Colau ha convertit mil i una aventures.
Però ara la Colau ha de governar i si bé el seu lideratge és ferm i potent, les contradiccions se li van presentant dia si i dia també. No és pot ser cap de la guà rdia urbana i no defensar-la fins a las darreres conseqüències quan actua d’acord amb la llei. No es pot pretendre estar bé amb els manters i amb els comerciants que paguen amb els seus impostos el seu sou. Ni tant sols pot recolçar als seus antics companys de brega quan van a fer més que el ximple a Grà cia perquè, senzillament, sap que com alcaldesa, si no frena els aldarulls durarà dos dies.
En el fons és una situació entranyable la de l’Ada Colau. Es la situació d’una noia que ha guanyat unes eleccions a l’alcaldia i ara està aprenent a fer d’alcaldesa sobre la marxa, sense que ningú no l’ajudi ni poc ni gaire. Jo prevec que l’Ada Colau i els seus s’acabaran aburgesant i montant-s’ho per viure de la polÃtica in saecula saeculorum com van fer els socialistes i els psuqueros ja abans que ella. No crec que tingui el tremp de fer cap revolució perquè suposo que sap que Barcelona és el lloc menys idoni. Aquà hi ha pijos i pijos-progres però allò que se’n diu revolucionaris, d’ençà que và rem enterrar a la CNT no en queden. Quedava ella però el poder l’aburgesarà . I queden els de LES CUP, però d’aquests, que són un cas com un cabà s, ja en parlarem un altre dia.
|
Contactes
Registra´t
