| |
Lliures o esclaus, esclaus i lliures.
 dissabte 21/maig/2016 - 08:11  1994  1
Pensant, pensant-hi i rumiant, ja quan la vida sembla ens fa ser de tornada de tot o quasi..., o això és el què creiem no sé si innocentment o no, ens qüestionem certes premisses vitals que ens posen de cara a la paret o cara al mirall dels nostres propis i profunds esperits.
Ens preguntem, em pregunto concretament i singularitzo, “sóc realment lliure?”, “sóc no més que un esclau més i entre tants i tants altres?”.
Doncs és ben clar que la resposta no pot ser ni un sec “Sí” ni cap rotund “No”.
A veure, sóc lliure i/o ho som de lliures realment?, Què ve a ser la llibertat?, Quin concepte de ser lliure tenim cadascú de nosaltres, coincidim o no?, És doncs possible assolir, amb majúscules, la llibertat?
Ja sé, ja sé, disculpeu-me, masses qüestions, massa incògnita, però és una evidència alhora que una paradoxa afirmar amb contundència: “sí, som lliures!”, podem establir perfectament les nostres pròpies i singulars normes -morals, ètiques, teòriques i pràctiques- que siguin producte de nosaltres i ens surtin de ben endins, lliurement, sense comptar amb res i amb ningú en absolut, fins les darreres conseqüències que s’esdevinguin i siguin producte positiu o negatiu d’aquesta nostra absolutíssima llibertat.
Si no ho som de lliures és perquè no volem i punt.
A mida que cedim voluntats, que seguim normes i lleis no fetes per nosaltres mateixos, quan l’entorn ens influeix i mediatitza, ens fa actuar i fer i viure més enllà de les nostres pròpies i lliures voluntats; és quan cedim terreny i quan les covardies, subjectives però covardies, ens imposen comoditats més enllà de voluntats acomodades només a la pròpia llibertat. És quan ens allunyem de ser lliures per a apropar-nos més i més a la més absoluta de les esclavituds, les que ens dicta la societat, l’entorn de la família i normes prescrites i apreses al llarg dels anys, al llarg del procés de la nostra inevitable desnaturalització individual.
Llavors podem afirmar, també amb contundència, que som esclaus, que ens fem esclaus, que som absolutament esclaus sense remissió quan efectivament i finalment ens n’adonem i ens adonem que la llibertat només era un somni més, només és un somni, l’etern somni inabastable, real, realment esclaus cada cop més i més...
Però d’això, malauradament?, consisteix el procés de les nostres vides. Com podem ser, com aspirar, a l’absoluta llibertat sense conculcar, sense envair llibertats alienes?
La clau de la resposta s’anomena “interdependències”, entre persones i entre societats diverses en major o menor convivència; sense aquestes interdependències que alhora ens fa esclaus, sense elles no hi ha llibertat, només submissió als impossibles i els caos de la pròpia destrucció.
Com una goma, com un ressort que s’estira i s’arronsa, vitalment, la nostra “llibertat” absoluta és condicionada per la tensió de les esclavituds que des de l’altre extrem ens la semblen esberlar al mateix temps que ens la fa possible en suma de petits i/o grans espais de llibertat, de felicitat no conscient, de vida.
|
Contactes
Registra´t
