| |
JOHAN CRUYFF IN MEMORIAM
 divendres 1/abril/2016 - 04:11  1877  0
M’ha sobtat la mort de Johan Cruyff. Sabia que patia d’un càncer de pulmó però, no sé perquè, pensava que la cosa no era tan greu, que aniria tirant i que moriria als 80 i tans. Al cab i a la fi era un esportista que sempre havia conservat el tipus, contràriament a d’altres que amb el temps han esdevingut grassos i més aviat viciosos com per exemple Maradona.
Cruyff ha significat molt pels barcelonistes i els catalans malgrat que ell sempre va anar bàsicament a la seva (com fem la majoria dels catalans, per una altra banda, individualistes fins al moll dels ossos). Però en un moment en que el Barça i el país vivia hores baixes fou una peça important per tal de guanyar autoestima. Recordo quan va inscriure el seu fill amb el nom de Jordi quan inscriure els noms al registre civil espanyol no era possible. Però ell era holandès i li podia posar el nom que li donés la gana. En canvi, tot i ser un persona poliglota, mai no va voler parlar públicament – ni suposo que en privat – en català, cosa que a la nostra desgraciada llengua li hagués anat molt bé. Després grans jugadors, fins i tot formats a la Masia com Messi han seguit el seu exemple, cosa que ens perjudica i que fa dubtar seriosament del compromís – i dic compromís i no “quedar bé”- amb la llengua catalana.
Cruyff va despertar en nosaltres l’ambició de poder ser vencedors, de poder enfrontar-nos de tu a tu amb el Real Madrid malgrat que aquest tingués el suport del règim franquista – i, a banda d’això, ser un gran equip, com ho demostra les copes d’Europa que anava guanyant una darrera l’altra en aquella època – amb alguna garantia d’èxit. Fet i fet, el seu palmarès com a jugador del Barça no és extraordinari – jo crec que com a entrenador el seu palmarès és molt més brillant – però, en canvi, va aconseguir quelcom que des de llavors el Barça dugués el segell de ser un dels equips europeus que millor jugava a futbol, malgrat que no guanyés gaires títols.
Aquesta posició de víctima de robatoris de partits, de lligues etc...encaixava molt bé en el moment polític que vivia Catalunya. Catalunya havia quedat anorreada nacionalment després de la guerra civil i malgrat que la seva indústria, el seu comerç i la seva cultura eren molt potents no tenia ni un petit bri d’autonomia. Per això la gent sentia que el tracte que rebia Catalunya i el Barça venia a ser el mateix: el tracte injust de la dictadura franquista, obsessionada en la Madrid imperial, que tenia el Real Madrid com un dels seus estandarts.
Però el Real Madrid de la època no tenia cap jugador que arribés a la sola de la sabata a Cruyff i si es volia comparar hom havia d’anar a parar a Franz Beckembauer, el kàiser, un jugador no tant espectacular com Cruyff però de semblant o superior – cosa que és molt dir, perquè Cruyff fou intel.ligentíssim – intel.ligència. Com que jugaven a posicions diferents la comparació és fa difícil però el cas és que es van repartir les botes d’or d’aquells anys. I, pel que fa als títols, el palmarès de Beckembauer és netament superior tant pel que fa a lligues, com pel que fa a copes d’Europa, com pel que fa a seleccions nacionals. Potser Beckembauer tenia millors companys, però també és cert que l’Espanya de Franco va fer tot el que va poder per tal que el Barça de Cruyff fracassés mentre que a la República Federal d’Alemanya Beckembauer ho tenia tot de cara. Mai no es va haver d’enfrontar a l’equip nacional del règim i potser l’únic equip que va fer ombra al Bayern fou el Borussia Monchenglanbach, que tot i tenir uns jugadors excel.lents estaven lluny del nivell del Bayern del Kàiser.
|
Contactes
Registra´t
