| |
CARME FORCADELL, PRESIDENTA DEL PARLAMENT.
 dimecres 2/mar/2016 - 02:24  1958  1
Escriu Javier Marías a “El país” so ta el títol de “Si yo fuera catalán”, “Carme Forcadell, esa especie de monja a la vez mandona y presumida, elevada a la categoría de madre de la patria pese a su inmensa capacidad de soltar sandeces”.
Aquest jo que pretén ser escriptor és un escriptor dels que abans s’anomenaven de diumenge a la tarda. Vol dir-se un pobre individu pobre que s’ha de guanyar les garrofes amb altres activitats diverses i divergents de la literatura. Això té avantatges i inconvenients. Te l’aventatge important de poder escriure el que em dóna la gana. Imagino que qui te la ploma llogada – com qui té el cul llogat – no sempre escriu el que vol sinó sovint el que li diuen. Jo puc escriure el que vull perquè no he de donar explicacions a ningú.
Te l’inconvenient – un dels molts inconvenients – que se t’acumula la feina. Que vas per la vida prenent notes del que voldries escriure i la gran majoria de les vegades, perquè tens un judici, perquè tens hora al notari o perquè has de fer qualsevol altre cosa, no tens temps d’escriure i no escrius perquè quan podries fer-ho el tema ha quedat obsolet. Hi ha casos, però, que penses que encara que el tema hagi quedat obsolet, continues tenint ganes de fer l’article i llavors et planteges si l’has de fer com si allò acabés de passar o si ho has de fer des de l’honradesa, confessant que en el seu moment no vas fer els deures.
En aquest cas opto per l’honradesa i declaro que volia haver escrit aquest article quan la Carme Forcadell va ser elegida presidenta del Parlament, es a dir, ja fa uns quants mesos. Em pregunto si llavors i ara hagués escrit si fa no fa el mateix ? Ni idea, però jo crec que bàsicament sí. I crec que sí perquè, pel que fa a la Carme Forcadell, les circumstàncies han canviat poc. Vull dir: la Carme Forcadell continua fidel als seus principis, continua fidel al seu tarannà lluitador i, en general, continua sent si fa no fa com era. No tinc la sensació que ser la presidenta del Parlament l’hagi canviat gaire.
Per cert, a mi m’agraden vàries coses. M’agrada que el Parlament de Catalunya ja hagi tingut un parell de presidentes. M’agradaria que aviat tinguéssim una presidenta de la Generalitat. No perquè jo pensi que les dones fan millor les coses que els homes – hi ha de tot, és clar – sinó com un signe de normalitat democràtica. No pot ser que la meitat de la població siguin senyores i no tinguem presidentes senyores. És inacceptable.
M’agrada molt que durant tota l’etapa que la Carme Forcadell fou presidenta de l’ANC tingués la seva feina i no estigués a sou de l’ANC. Això és el que passava a Catalunya abans de la guerra: que la societat civil era independent dels partits polítics. I això volia dir que de subvencions n’hi havia poques i justificadíssimes i que la gent que estava al capdavant de les institucions privades es guanyava la vida amb altres coses. Hauríem d’anar tornant aquí si no volem que el Leavithan es mengi la societat civil i, finalment, se’ns mengi a tots.
Durant molts anys la Carme Forcadell fou militant d’ERC i va ocupar càrrecs de segona línia, pràcticament de militant de base. Ignoro si ara continua sent militant d’ERC o si es independent, però en tot cas la sensació que jo he rebut d’ella a través de l’ANC és el d’haver estat una dona no sotmesa al comandament del partit. Ans al contrari: amb ella – i molta més gent, és clar, que això no pot ser feina d’una persona sola – ha estat l’ANC qui ha estat capaç de capgirar la línia política dels partits catalans. El procés independentista i la confluència de JXSI són dues mostres molt importants del que vull dir.
No conec personalment la Carme Forcadell. Amb altre gent la vaig entrevista a Vilaweb i em va caure molt bé. Em va semblar una dona valenta, lúcida, lluitadora i maternal. Una persona amb la que es podia confiar sense recança. Una bona persona, noble i conseqüent.
Pel que fa al comentari de Javier Marías Franco (quina mania d’amagar-se els cognoms, camarada!), ni cas. Javier Marías pertany a la intel.lectualitat espanyolista més rància. Fill de l’anticatalanista Julian Marías, que va tenir com a pare espiritual l’anticatalanista Ortega i Gasset (que es va posicionar contra l’estatut durant la República ), que a l’hora era fill de l’anticatalanista Unamuno ( que va perdre unes oposicions de catedràtic d’Euskera a la Universitat de Bilbao i a partir d’aquí va bastir un antibasquisme i, de rebot, un anticatalanisme que el va fer vendre moltíssim a Espanya ), tots van sempre del mateix pal. En el millor dels casos tenen “gotes de sangre jacobina pero su verso brota de manantial sereno” i en el pitjor dels casos la guerra contra els catalans. Res nou. L’Espanya anticatalana ja sigui de “El país” o del “ABC”, “La razón” i “El mundo”. Nihil novum sub Hispaniam, vaja.
|
Contactes
Registra´t
