| |
LA DEMOCRÀCIA DIRECTA COM A PERILL PER A LA DEMOCRÀCIA.
 dimarts 1/març/2016 - 05:00  1860  0
Hi ha una cosa que m’ha passat tota la vida i em sorprèn. Jo em tinc per una persona ideològicament més aviat conservadora. Aspiro a ser liberal, aspiro a ser fraternal i a mesura que he madurat una mica (crec), vaig aspiral a ser igualateral, que és el que més em costa. Justament perquè em costa això de la igualtat també em costa definir-me com a esquerranòs. El meu fort individualisme fa que tingui una urticà ria gairebé biològica amb el socialisme. Sort que de mica en mica me’n vaig fent a la idea de que iguals no vol dir idèntics i de que sense igualtat no hi pot haver ni llibertat, ni fraternitat. I aixà aquest conservadorisme menestral – que té tendència a ser reaccionari perquè el menestral sap que quansevol mal vent es pot endur les quatre coses que te i que ha aconseguit grà cies a penes i treballs de no sé quants generacions – es va convertint en un social-liberalisme, com a mÃnim més elegant ideològicament i més modern.
Ara bé, una cosa es veu que són les polÃtiques concretes, és a dir, quins drets i obligacions ha de tenir la ciutadania, què recaptem i com distribuïm el pressupost i una altra cosa és com decidim totes aquestes coses. Potser podrÃem dir que el que fa als drets i obligacions jo sóc un liberal progressista, pel que fa als impostos i els pressupostos un progressista liberal i pel que fa a com decidim polÃticament una cosa i l’altra sóc un demòcrata radical, és a dir, un partidari de la democrà cia directa, una persona que cada persona desconfia més dels partits polÃtics i pensa que la situació ideal és que siguin directament els ciutadans els que cada vegada decideixin el que.
A la facultat, assignatura de dret polÃtic, em van ensenyar que la democrà cia és una forma de govern. Això vol dir que, democrà ticament, es pot governar de moltes maneres diferents. Tan democrà tic és votar a favor com en contra de la pena de mort. Tan democrà tic és votar augmentar com disminuir els impostos. Tan democrà tic és votar a favor com en contra del matrimoni homosexual. Vol dir-se que, en si, la democrà cia, com la monarquia, com l’aristocrà cia, no és de dretes ni d’esquerres. Totes les dictadures comunistes, per exemple, eren partidà ries de l’aristocrà cia, igual que les societats feudals anteriors a la monarquia absoluta.
Per què jo penso que la democrà cia directa és el millor sistema de tots ? Perquè si les decisions que afecten a tots els ciutadans les prenen tots els ciutadans és difÃcil que no vetllin pels seus interessos i, contrà riament, si les decisions que afecten tots els ciutadans no les prenen tots els ciutadans sinó aquells que presumptament els representen és probable que els representants, en comptes de defensar els interessos dels presumptes representats, defensin directament els seus, és a dir, els interessos dels partits polÃtics i més concretament encara els interessos de les oligarquies dels partits polÃtics que coincideixen amb les oligarquies socials ( és evident que qui financia els partits polÃtics no ho fa a canvi de res, crec ).
Crec, doncs, que la millor manera per tal de defensar els interessos dels ciutadans és que siguin els propis ciutadans els qui els defensin. I també penso que amb els mitjans tecnològics actuals, internet bà sicament, això serà inevitable. De la mateixa manera que el facebook, el twiter, els blogs i no sé quantes coses més han democratitzat els mitjans de comunicació, a mi em sembla clar que acabaran trencant l’oligopoli dels partits polÃtics sobre la polÃtica.
Em trobo, però, de tant en tant amb persones que discrepen obertament d’aquesta postura meva. Des de postures de dreta jo això ho puc entendre: sembla que la majoria de la gent votarà per una major redistribució de la renda, de manera que els rics siguin menys rics i els pobres menys pobres, sembla que amb la democrà cia directa hi hauria teòricament menys privilegis i que les lleis i el govern haurien de ser més igualitaris. El que em sorprèn és que a vegades la crÃtica a la democrà cia directa vingui des de l’esquerra. L’argument sempre és el mateix: la gent no està preparada per votar segons què. Però el contra argument és molt simple: si la gent no està preparada per a votar segons què tampoc no està preparada per a triar la gent que ha de votar segons què. I encara haurÃem d’afegir una pregunta: com se sap que els nostres representants polÃtics estan preparats per votar segons què. On han provat aquesta preparació? On han acreditat estar preparats per votar sobre tot allò que s’ha de votar ? I, encara més, hi ha alguna persona al planeta preparada per votar tot el que es vota a un Parlament? Jo crec que no. Els partits, en el millor dels casos, utilitzen assessors i, en els pitjors, es mouen per interessos poc confessables. També la ciutadania pot escoltar especialistes en això i allò, fer-se un criteri i votar el que li sembli. Naturalment que la ciutadania es pot equivocar votant blanc en comptes de negre, però està demostradÃssim que aquests errors també els cometen els polÃtics. Errar és humà , grà cies a Déu.
Quan des de l’esquerra noto una oposició a la democrà cia directa llegeixo – ja em perdonareu – una defensa de l’oligarquia polÃtica. I la llegeixo aixà fins i tot pels partits petits o relativament petits que tenen un cert marge de maniobra a la vida polÃtica del paÃs. Són com l’estament feudal més humil que, tot i que no pot competir amb els altres senyors feudals, si més no sap que està en una situació privilegiada respecte dels seus vassalls. I per això, tot i se cua de lleó, defensa el feudalisme, és a dir, el partidisme, amb ungles i dents. Perquè si el feudalisme, és a dir, el partidisme es dissol, ell passarà a tenir una posició igual a la dels seus vassalls i això no ho vol de cap manera, que una cosa és fer-se el progre i una altra cosa ser progre. O no?
|
Contactes
Registra´t
