| |
No t'aturis i obre el bagul
 diumenge 31/gener/2016 - 04:14  1598  2
Hi ha moments en què sembla que no passa res. Gairebé no hi ets. Res et toca, no et sorprèn, ni res no et commou. Vius en una vigÃlia constant esperant un bon moment, un dia en què prenguis energia i et vegis capaç de viure amb els cinc sentits.
Notes que els dies passen com si un túnel se'ls empassés, com si fossin senyals de trà nsit que t'ordenen que moderis la teva velocitat i no poguessis posar el fre. Et mous per inèrcia, com si dins teu la mà quina estigués tan accelerada que si paressis podries explotar.
Acumules pensaments i dilemes que vas deixant en un bagul gegant, i es van amuntegant un darrera l'altre pendents de decisió. Quan tens cinc minuts, en treus un a l'atzar , i si no t'agrada o et suposa molt mal tenir-lo en compte, el guardes de nou com si fos un caramel.
I un dia, t'adones que han passat cent , dos-cents dies... i segueixen aquà mirant-te el clatell quan seus a la cadira i intentas calmar el tren que portes dins i que ja no para en gaires estacions. N'han passat tants ja! Hi ha coses que vas haver de dir i no vas tenir valor, disculpes, retrets enquistats, paraules a mitges, sentiments que se't queden a la gola i no et deixen de vegades ni parlar ni respirar. Hi ha gemecs sords, i laments pendents.
Hi ha sensacions que esperes tenir algun dia si és diumenge, fa sol i tens valor de prendre el camà o fer aquesta trucada de telèfon mil vegades postergada. Hi ha bogeries guardades fent cua com nedadors que esperen per llançar-se en un trampolÃ. Hi ha petons per donar, viatges, un parell de sabates de taló per alt atrevits i arriscats , i que es van quedar en un aparador perquè no et decidies ...
Llocs als que ho has anat només que amb la imaginació, abraçades que només has donat de memòria. Tot per decidir i per fer...
Hi ha moments en què no passa res. No hi ha mà gia. No distingeixes un dia d'un altre més que per alguna rà fega de vent o alguna portada de diari. Camines i no veus res. Passes per una espècie de trà ngol que t'aïlla de tot, i et fa impermeable al que t'envolta.
No està s bé, però tampoc està s malament. No somies, però no pateixes. Està s a anys llum de qualsevol esgarrapada. No t'esquitxen les històries tristes ni t'emocionen les històries felices . Saps que és de nit perquè tanques els ulls i que és de dia perquè vas amb autobús. De tant en tant, topes amb alguna cara que busca la teva complicitat i eludeixes les seves mirades, les llances al bagul i segueixes el teu camÃ. Fins que arribi un dia en què ja decidirà s si respons, si accedeixes a contestar, si et deixes convèncer, si et vols arriscar
I un any més tard, el teu bagul està encara més ple i algunes de les coses pendents que hi havia en ell comencen a desaparèixer, s'esvaeixen. Algunes oportunitats han passat i s'han perdut per sempre. Ja no hauràs de demanar disculpes perquè a qui havies de demanar ja no hi és. Ja no pots retreure res perquè ni recordes què era. Ja no té sentit dir "t'estimo" perquè ja no saps què sents i aquell amor es va esfumar i va canviar de ciutat. ... Aquells sabates ja no són a l'aparador i les converses pendents han caducat.
Et queden encara un parell de viatges, dues bogeries per definir, una cita pendent per anotar a la teva agenda i un missatge per contestar. I ja no pots esperar a un diumenge assolellat per prendre aquest camà o fer aquesta trucada perquè amenaça pluja.
Els dies passen, els senyals es succeeixen una rere l'altra. La locomotora que guardes al pit no para, l'impermeable que portes per anar per la vida se't queda curt i el pas del temps es dibuixa a la cara. El cafè es queda fred. On abans hi havia un pont, ara hi ha un mur. L'arbre on una tarda vas escriure el teu nom és ara una plaça de pà rquing. L'heura ja no s'enfila per les parets perquè hi han tanques publicità ries ... Els pensaments pendents es desgasten. Les decisions que no prens arrelen. El món no para per tu mentre tu t'atures. El temps li canvia la cara al teu món ...
És l'hora d'obrir el bagul.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
