| |
L’ADÉU –O L’ARREVEURE – D’ARTUR MAS ENTERRA EL PUJOLISME.
 dilluns 25/gener/2016 - 04:56  1855  1
Després de la dictadura franquista va venir la transició i la política es veia de color de rosa. Franco ja no hi era i semblava que a través del bon rotllo dels uns amb els altres seria possible construir una Espanya on tothom s’hi trobés més o menys bé. L’excepció a aquest tothom era molt marginal i sovint s’auto-excloia, com ETA, amb qui cap persona que fos defensora de la vida humana no hi podia estar d’acord.
Pujol és fill de l’antifranquisme i de la transició, concretament de la lluita per eradicar la dictadura, salvar la llengua i la cultura catalana i recuperar les institucions d’autogovern. Les peticions del catalanisme polítics convergent eren moderades, casuistes i participaven dels pactes amb els governs de Madrid. El bon rotllo amb la monarquia també era total i tot anava com una seda, tot i que la LOAPA –LLOHPA - socialista va ser el primer avís de que els temps de vi i roses s’acabaven i que la pugna entre l’espanyolisme i el catalanisme tornaria a desenvainar les espases.
Justament això és el que va passar d’ençà de la majoria absoluta del PP d’Aznar – la primera majoria va tenir el recolçament de CiU i les relacions van ser tant dolces que don Alfonso parlava català en la intimitat i les forces de xoc del PP, en comptes de “Pujol, enano, habla castellano” li deien “Pujol, guaperas, habla como quieras”. Però després de la majoria absoluta d’Aznar res no va ser igual i el pujolisme, que havia creat un catalanisme cambonià o maragallà – de Joan Maragall -, cada vegada tenia menys sentit, perquè els espanyolistes ja no volien pactar sinó imposar.
Aquest canvi de tarannà espanyolista va tenir el seu punt culminant en la sentència del tribunal constitucional contra l’estatut d’autonomia de Pasqual Maragall. La constitució que l’entesa entre Espanya i Catalunya no era possible – o, millor dit, entre l’espanyolisme i el catalanisme – va acabar de radicalitzar les postures. El PP cada vegada ha esdevingut més centralista i més espanyolitzador – Wert dixit – i el catalanisme ha deixat de lluitar “per la Catalunya i per l’Espanya gran” i ha anat a parar, al també maragalià, “Adéu Espanya!” convençut que amb l’espanyolisme no hi ha res a fer.
Tot i que un dels darrers llibres de Jordi Pujol ja parla de tot això i Pujol es declara obertament independentista, és evident que la seva actuació política i el seu corpus ideològic no és independentista. El pujolisme bàsicament va buscar l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Així que el líder de la nova etapa ja ha estat un altre, Artur Mas.
Artur Mas, que possiblement va començar no sent ni catalanista, a força de treballar pel govern de la Generalitat va esdevenir un pujolista convençut – i això vol dir un catalanista convençut, tot i que espanyol a l’hora – i, finalment, constatant que amb els espanyolistes no hi ha res a fer, independentista. Ell ha liderat el canvi ideològic, el pas de grau del catalanisme espanyolista al catalanisme independentista.
Per acabar d’arrodonir la mort política de Jordi Pujol hi ha hagut tot els processos judicials que l’han afectat a ell i a la seva família, que destrueixen la seva història llegendària que comença al Tagamanent, passa per les presons franquistes i recupera la Generalitat pels catalanistes després de la dictadura franquista. La sensació que tenen avui els catalanistes és que Pujol va ser un bon polític, fins i tot un gran polític, però que no va ser un polític íntegre. I avui una de les qualitats que és reclama dels polítics és la integritat moral. Així doncs, pel fet que la major part del catalanisme és independentista i pel fet que no és veu a Pujol com un polític íntegre, fan que hagi passat a millor vida com a referència diguem-ne patriòtic. I sembla que Artur Mas ha ocupat aquest lideratge moral després d’haver entregat el seu cap en safata a LES CUP.
Em fa l’efecte que el pes moral d’Artur Mas dins del catalanisme no antisistèmic no farà sinó augmentar. Perquè ara mateix ha dut a terme quelcom que no s’acostuma a veure per aquests rodals: fer un pas al costat per a que un altre ocupi el seu lloc. I això, malgrat que hagi estat per evitar unes eleccions que segurament també li haguessin costat el cap – i alguna cosa més – és una imatge que té la seva èpica i que si les coses van bé pels independentistes s’explicarà als llibres d’història. I com que els catalans som un poble àvid de èpica probablement se’n farà algun poema i tot. Per una altra banda, que jo sàpiga, a Artur Mas no li afecta cap tema de corrupció individual i, per tant, no sembla que li puguin buscar les pessigolles per aquesta banda ( vull dir que, buscar-li segur que li han buscat, però que sembla que no li han trobat, les pessigolles vull dir ).
Si Carles Puigdemont és un bon president serà difícil que Artur Mas torni a presidir Catalunya. Perquè els ressorts del poder els té qui utilitza els pressupostos públics i no qui dirigeix els partits sistèmics – els partits tenen majoritàriament militants que estan a sou dels dirigents governamentals o que voldrien estar-ho - i, per tant, podria ser que Artur Mas esdevingués una mena de Xabier Arzallus, és a dir, una vella glòria i un teòric del catalanisme. Tot i que a Mas li falta la visceralitat d’Arzallus, penso que probablement no ho faria malament, encara que el seu temperament entre fred i gèlid sempre farà difícil que la gent el trobi entranyable, al contrari de que li ha passat a Jordi Pujol.
|
| |
No_ho_se |
No confonguis
Monday, January 25th 2016, 9:09 AM
No confonguis pujolisme i pragmatisme.
El pujolisme va acabar amb el tripartit, i va quedar ben enterrat. Si algú l'ha fet perviure ha estat l'antipujolisme, perquè els resultava més fàcil tenir un objectiu identificat.
En Mas no ha estat una continuació de Pujol, sinó aquell combinat seu, una miqueta d'Al Gore i una miqueta de Puig i Cadafalch.
I com bé dius, el Puigdemont (hereu "natural" de Mas d'un parell d'anys ençà, li ha calgut prendre el timó, mai més ben dit, de Mas una mica abans d'hora) pot fer-nos oblidar Mas.
Però el pujolisme és una espècie de marca. Com la Gran Bretanya victoriana, la França gaullista o els Estats Units de Kennedy, les seves cicatrius, per bé (no ho sabem tot, encara) i per mal (apostaria que n'imaginem més del que hi ha), perduraran algunes dècades més.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
