| |
Atrapem la lluna
 dijous 21/gener/2016 - 08:50  1594  5
De vegades, o casi sempre, escoltem poc, pensem massa i malament. Donem voltes i voltes com un hà mster desesperat que no para mai, intentant aconseguir coses que no existeixen o que ni tan sols ens plantegem si valen la pena, sense més objectiu que el de no aturar-nos lligats a la nòria sense decidir baixar.
Potser perquè massas vegades no sabem què volem.. ó perquè ens aterra la il·lusió de parar, sentir i adonar-nos de l'absurd que és el que fem.
De vegades, o casi sempre, cometem l'error de pensar que els altres senten com nosaltres sentim ... i d'altres, cometem l'error de deixar que ens dictin com i què hem de sentir.
Vivim pendents del que ens suggereixen les imatges que veiem en una pantalla en mil·lèsimes de segon, i construim mons amb eslògans prestats per vendre'ns un perfum en el que l'aroma ni tan sols importa.
De vegades, o casi sempre, somiem en voler canviar el món, sense abans començar per nosaltres mateixos. Sense saber encara què oferir, o pitjor encara, pensant que no podem oferir res... Volem canviar sense fer l'esforç de moure'ns ni un mil·lÃmetre. Volem un canvi rà pid, sense concessions ni sacrificis... Ho volem tot i ho volem ja.
De vegades, o casi sempre, ens molesta esperar i canviar d'idea, no perquè pensem que sigui la millor idea que mai hem tingut, sinó per deixar de tenir la raó i admetre l'error. Perquè ens importa més tenir la raó que conservar l'amic o el company ... o almenys, reaccionem de manera que ho sembla, i quan ens adonem... ja és tard. Trenquem relacions perquè se'ns s'inflama l'ego per compensar la pèrdua d'intel·ligència emocional que patim quan volem imposar-nos per la força ...
Actuem com les bèsties, però sense la seva coherència i naturalitat. i arribem tard a les proves que ens posa la vida i repetim lliçó darrera lliçó, perquè no la portem apresa.
I quan ens adonem, la tornem a repetir perquè ens agrada el fà cil, encara que sigui avorrit i rutinari, i ens ompli de fà stic mentre se'ns buida l'entusiasme. Encara que sigui la nòria d'aquest hà mster, ara ja més cansat, de la mai podrem baixar..
Preferim un amor a mitges que una passió que ens desbordi les expectatives ... Preferim una feina que no ens fa feliços perquè és segura i no ens suposa cap esforç ... i ho fem cada dia i de la mateixa manera, sense canviar res, amb els mateixos gestos, les mateixes bromes, les mateixes paraules...
Tot lo nou ens provoca ansietat.., tot el que trenca i canvia els esquemes, ens espanta. La incertesa ens asfixia fins al punt de quedar-nos amb un dictador conegut abans de seguir a un savi i haver d'aixecar -nos més d'hora i caminar una estona...
De vegades o casi sempre, ens agrada consumir rà pid sense mirar el què. Som poc exigents amb el que ens posem a la boca i a l'à nima... Hem deixat de banda els llibres i la música , i els hem substituït per soroll i jocs virtuals on viure vides que no ens atrevim a emprendre en el món real.
De vegades o casi sempre, paguem car , i fem pagar car als altres que pensen diferent, vesteixen diferent, tenen altres credos , i hasta gosem dir-los a qui està bé estimar i a qui no ... Ens espanta la diferència i la raresa encara que després, adorem fins a mitificar algunes persones convertides en icones, i que van tenir el valor de viure les seves diferències i abraçar les seves rareses...
No ens agrada que els altres discrepen i ens espanta discrepar per si no caiem bé i suscitem mofa ...
Però de vegades i casi sempre... hi ha esperança.
Perquè el que ens espanta també ens motiva a créixer, el que ens frena ens dóna força per moure'ns, i el que ens trenca ens dona capacitat per seguir sencers. Ens cosim i apedacem per poder-nos llevar cada dia amb ganes de més.
I tot l'esforç que invertim per amagar-nos, és el mateix que podrÃem fer servir per donar la cara ...
Perquè el mateix que fem servir per allunyar-nos també ens apropa. Perquè hem suprimit fronteres amb un clic i transformat verins en antÃdots.
Som flexibles i capaços, ho hem demostrat mil vegades abans. I quan ens deixem portar per la intuïció i la mà gia, fem un salt al buit i arribem a la lluna i construïm ponts sòlids.
Surem amb el pensament i som capaços d'entendre i apreciar allò que potser no coneixem. Ens canvien les persones a les que estimem i la sensació de que ens queden moltes per estimar i conèixer.
Quan alguna cosa ens importa, insistim fins a quedar-nos exhausts i no poder més.. i quan alguna cosa ens toca l'à nima, els pensaments callen, i llavors ens escoltem i aconseguim conèixe'ns.
Fins i tot , podem sentir als altres i saber dels seus somnis i de les seves pors... i descobrim que tenim els mateixos temors i que amaguem els mateixos fantasmes..
Just en aquell moment, quan ens adonem que el que ens mou és més important que el que ens impulsa a parar-nos ... quan sabem que el que ens sacseja i espanta és millor que el que ens paralitza , que el que ens fa por és just cap a on ens hem d'acostar-... Just en aquest moment es posa en marxa alguna cosa dins nostre que ja és imparable i ens acosta als nostres reptes.
Perquè la mateixa energia que fem servir per destruir , la podem fer servir per crear, per transformar i per canviar el que ens envolta ... i el primer pas som nosaltres. No ens n'adonem, però el temps i l'energia que perdem fugint de nosaltres mateixos en la nòria ens servirien per conèixe'ns i arribar a la lluna.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
