| |
NO PODEN HAVER LLEIS INJUSTES EN UNA DEMOCRÀCIA?
 dimarts 19/gener/2016 - 06:05  1835  0
Normalment el senyor López Burniol és allò que en diríem un espanyolista tolerant, lúcid, culte i intel.ligent, però espanyolista al cab i a la fi. Espanyolista i català, i amb català no vull dir l’obvietat que viu i treballa a Catalunya i que vol ser-ho, que suposo que sí, sinó que sempre acaba raonant a favor dels seus sentiments, cosa que en un poble sentimental com el nostre és la regla i el que sovint fa que no ens aclarim gaire. Malgrat les aparences, si hi ha un poble poc cartesià sota la capa del sol, inclòs él senyor López Burniol – que sembla l’alter ego de Descartes – és el nostre.
Sent el senyor López Burniol un notari amb un despatx que va vent en popa a tota vela i un tertulià i articulista dels que talla el bacallà – déu tenir uns oficials magnífics al despatx per a que tot li rutlli tant bé – i, en definitiva jo el veig com un català renaixentista, que els independentistes voldríem per a nosaltres, però que ens l’hem de veure donant suport intel.lectual als nostres adversaris. Va com va.
Però avui el senyor López Burniol ha fet una intervenció al programa de Josep Cuní que no he entès. Estava indignat perquè un dels pactes de JXSI i LES CUP ha estat que la Generalitat retirés totes les acusacions particulars contra els manifestants detinguts per “lleis injustes”. El senyor López no estava tan indignat pel fet que la Generalitat es retirés d’aquestes acusacions particulars, com pel fet de considerar que qualsevol llei democràtica és per se justa. L’aferrissada defensa que ha fet de que llei justa equival a llei democràtica m’ha cridat molt l’atenció perquè a mi em sembla evident que una cosa no te res a veure amb l’altra. A veure si m’explico.
La primera cosa que em van ensenyar a una assignatura que es deia Dret Natural – i que, per inversemblant que sembli acabava arrivant a la conclusió que el Dret Natural no existeix – és que a les Facultats de Dret allò que s’hi estudia són les lleis, la seva interpretació, la seva aplicació, la seva creació. I que la Justícia no era quelcom que s’haguès d’estudiar a les facultats de dret sinó a les facultats de filosofia. Era a les facultats de filosofia on si s’arribava a conceptuar o a definir el que era una societat justa es podia treure la conseqüència de que serien justes totes les lleis que facilitessin el funcionament d’aquesta societat. Com que sembla evident que a les facultats de filosofia hi ha tants caps com barrets és fàcil concloure que per a cada catedràtic i per a cada estudiant la societat justa seria diferent. I el que serveix pels catedràtics i els estudiants de filosofia suposo que serveix també per la resta d’estudiants, encara que no siguin tant llegits. Es a dir, que cadascú troba just allò que troba just i que per tant la justícia és un criteri subjectiu i filosòfic de cadascú i no objectivable.
Com que un partit polític és un corrent filosòfic pot considerar que les lleis que no concorden amb el seu ideari són injustes, que no vol dir que siguin injustes per tothom, sinó simplement que ho són pels que pensen com ells. Això és perfectament raonable i sembla que si en comptes de posar “lleis injustes” posessin “lleis que nosaltres considerem injustes” seria més esclaridor, però em sembla que s’entén sense masses dificultats.
Ara bé, considerar justa una llei pel fet de ser legislada per un parlament triat democràticament em sembla contrari a la raó i a la història. Si els parlaments només dictessin lleis justes, les lleis serien immutables perquè serien perfectes i com que quan canvia una majoria parlamentària – o, a vegades ni això, perquè la mateixa majoria canvia de criteri – canvia la llei resulta que o bé la llei anterior no era justa o bé no és justa la llei posterior però que les dues no poden ser-ho perquè són diferents quan no antagòniques.
D’altra banda hi ha hagut moltes situacions històriques en les que democràticament han guanyat les eleccions partits als que difícilment gosaríem qualificar de justos – tot i el relativisme de la concepció de la justícia que professo – com per exemple el partit nazi. El partit nazi va guanyar les eleccions a Alemanya de forma democràcia, ergo les lleis que va fer eren justes? No sé, em sembla molt agosarat afirmar-ho.
En tot cas em costa pensar que el senyor López Burniol troba justes les lleis nazis.
La democràcia, tal com jo ho veig, es basa en el relativisme, en l’escepticisme, en la creença que no hi ha una veritat absoluta, ni una justícia absoluta sinó que tot és relatiu i mutable. Per això hi ha eleccions, unes eleccions que als països seguidors de l’idealisme platònic – els comunistes i els feixistes – no calen perquè qui detenta el poder te la veritat absoluta i, per tant, no cal votar res. Blas Piñar deia que Déu i ell – o ell i Déu, ves a saber – eren la majoria ( és veu que no havia llegit allò de Vox Populi, vox Dei).
Crec que el senyor López Burniol confon legitimació democràtica i justícia, que ja és confondre. Les lleis s’han de complir perquè teòricament – i només teòricament, ja que no tenim democràcia directa i, per tant, no sabem quines són les lleis amb les que els ciutadans estan d’acord i quines no – estan legitimades per la majoria dels ciutadans. Quan canvia aquesta majoria, es pot canviar la llei. Però això no fa la llei justa o injusta, sinó que simplement la legitima democràticament, que ja és un que.
Més enllà podríem parlar de les lleis de la majoria que no respecten les minories i si aquestes lleis són legítimes o no, però d’això ja en parlarem un altre dia, si és que en això del dret a l’autodeterminació de Catalunya mai no hem deixat de parlar d’una altra cosa.
|
Contactes
Registra´t
