| |
ELS SOCIALISTES ES VAN OMPLINT DE PORQUERIA
 dimarts 29/desembre/2015 - 04:54  1843  0
Recordo amb nostàlgia el dia que Felipe González va guanyar les eleccions. Jo no votava socialista perquè mai no he estat socialista però estava convençut que la victòria dels socialistes a Espanya significava l’arrivada al poder dels demòcrates de debò, mentre que l’UCD de Suárez (que ara diu que vol ressuscitar Ribera, el neo-falangista) i l’AP de Fraga – Don Manuel – Manolito – eren franquistes que s’havien vist obligats a dur la democràcia a l’estat espanyol per tal que l’oligarquia franquista continués dominant l’estat espanyol i la societat civil espanyola.
Tots sabem el que va passar: en comptes de democratitzar i fer progressar democràticament Espanya, el que va fer el PSOE va ser mentir la ciutadania i posar-se al servei de l’oligarquia franquista, que mai no ha estat millor que quan manaven els socialistes ( com a botó de mostra, la renúncia al republicanisme socialista no només va ser quelcom formal; se sap que Juan Carlos s’ha entès millor amb els seus súbdits socialistes que no pas amb la gent del PP ).
Es clar que no només va ser això de la monarquia. Ni va ser només la renúncia al federalisme. També va ser l’engany de l’OTAN. La privatització d’empreses públiques. El començament de la corrupció a gran escala ( el primer cas important de corrupció va ser el de Juan Guerra, germà del gran Alfonso, que, malgrat aquest cas, va continuant sent diputat i remenant les cireres al PSOE durant 30 anys ). I si per tot això no fos prou, resulta que l’únic cas de terrorisme d’estat – que és al més baix que poc caure un govern – també duu la signatura socialista i el ministre Barrionuevo va acabar a la presó per fer segrestar un ciutadà, tot que la vox populi tenia clar que les ordres venien de més amunt i el que les va donar resulta que encara avui va per Espanya i pel món donant lliços de política, d’ètica i no sé quantes coses ). I hi podem afegir el cas Roldán, el cas Filesa, el tema dels ERE, les imputacions de dos expresidents de la Junta d’Andalusia i tot un seguit de coses i cosetes que ens fan arribar a la trista conclusió que el PSOE està més podrit que la poma més podrida del cistell de les pomes podrides. Ha esdevingut un excrement polític que bàsicament fa pudor i davant del qual l’únic que pots fer és tapar-te el nas i allunyar-te’n el màxim possible, que és justament el que han fet molts catalans, que votaven majoritàriament els socialistes i ara amb prou feina si els voten els afiliats al partit.
Donada la transformació catipendiana del PSOE que oblidi que als seus estatuts reconeix el dret d’autodeterminació de TOTES les nacions i que també oblidi que el PSC, partit al que teòricament estava federat, tot i que em sembla que ara mateix el PSC ja no existeix de facto, que el PSC, dic, digui en els seus estatuts que Catalunya és una nació i, ergo, dic jo, deu tenir dret a l’autodeterminació, ja no sorprèn a ningú. Perquè avui en dia del PSOE (i, per tant, del PSC) se n’espera tot menys coherència, se n’espera tot menys progressisme i se n’espera tot més democràcia. De Felipe González ençà que són la cinquena columna de l’oligarquia espanyola i no aspiren a ser res més. Això sí, utilitzant, si s’escau una propaganda progre que ja només convenç els indocumentats i els ximples, sigui dit amb perdó, però les coses són com són.
Que un partit oligàrquic i, per tant, reaccionari, defensi la unitat d’Espanya per damunt del que puguin pensar els catalans és molt lògic i coherent, perquè sinó, no seria un partit oligàrquic. Només és demòcrata aquell que no te por de perdre el status quo i com que els interessos que defensa el PSOE són els d’aquells que més pànic tenen a perdre el seu status quo, pensar que poden arribar a ser demòcrates és no entendre de que va la pel.lícula. I no veure que el seu discurs progre no té res a veure amb la seva política real és voler ser cec i qui vol ser cec és un pobre home, que és com jo considero als socialistes de bona voluntat, que n’hi ha i que fan moltíssima pena, sobre tot quan sovint els fan pencar i donar la cara per un plat de llenties.
Ara bé, tot això dels socialistes no ens ve de nou. Fa tants anys que ho sabem que gairebé fa vergonya escriure-ho per obvi. El que jo no entenc és una altra cosa: com és possible que tanta i tanta gent d’Espanya es negui a que es faci un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Tanta por tenen de no poder sortir-se’n sols que necessiten de la tirania per a sentir-se segurs. No s’adonen de la manca de dignitat que això suposa? De debò estan convençuts que sense l’ajut obligat dels catalans, és a dir, de l’esclavatge polític català, ells econòmicament es moririen de gana? De debò estan convençut que una Catalunya lliure equivaldria a la seva misèria econòmica i política? Ho sembla, perquè la seva defensa a ultrança de la tirania espanyola és desesperada, agressiva i irracional.
Davant del PSOE no ens queda altre remei que sentir fàstic però davant dels tirans espanyols – que no són tots, perquè cada vegada hi ha més gent que respecta del dret a decidir dels catalans – l’únic que es pot sentir és una profunda pena. Una pensa que no vol dir que nosaltres deixarem de lluitar per la nostra llibertat. Al contrari, hi continuarem lluitant, perquè veiem que lluitar per la nostra llibertat també és lluitar per la seva llibertat i per la seva dignitat. I això fa més engrescadora encara la nostra lluita.
|
Contactes
Registra´t
