| |
Títol de l'article
 dimecres 2/desembre/2015 - 03:12  1863  0
DESANIMAT, JO????? NO, MOLT EMPRENYAT I PROU...
Diverses persones que coneixo de fa molt temps i de les que sé una llarga trajectòria patriòtica catalana m’han tirat en cara el meu darrer article, en el que engegava a la gent de JXSI i de Les CUP a fregir espàrrecs i deia que convoquessin eleccions el més aviat possible. També deia que en aquestes properes eleccions votaria en blanc perquè els dirigents actuals dels partits independentistes hauran demostrat – estan demostrant – que no estan a l’alçada de les circumstàncies i que si no varien aquests dirigents tot el que fem em sembla una perduda de temps i d’energies, a banda de fer el ridícul davant els espanyolistes.
Jo sé – tinc 53 anys i vaig néixer en plena dictadura franquista – que el camí cap a la independència és un camí difícil. O sigui que quan una amiga em retreu que jo havia considerat el camí fàcil, s’equivoca. Però jo pensava que els adversaris a vèncer els catalans no independentistes i els enemics a vèncer eren els espanyolistes antidemòcrates. No comptava pas que el problema fóssim nosaltres mateixos. Donava per fet allò de homo frater in patria de Ciceró i mai no m’haguès imaginat que una gran oportunitat se’n pogués anar en orris per futileries personals i partidistes. Ho sento però penso que n’hi ha per estar emprenyat. Crec que tenim el dret i el deure d’emprenyar-nos amb els nostres dirigents sempre i cadascuna de les vegades que no fan les coses bé i si les coses que no fan bé tenen una transcendència enorme, el nostre emprenyament ha de constar en acta i els ha d’arribar.
Un amic em diu que el meu article desanima els independentistes. Vaja. Ho sento però no. Qui desanima els independentistes no sóc jo sinó els que estan fent el ximple a l’hora de pactar el govern català. Ho torno a repetir: emprenyar-se amb els polítics que no fan les coses bé no només és un dret sinó que és una obligació moral. I del que es tractaria, crec, és que fóssim molta gent la que els fes arribar la seva queixa i els fes saber que ho resolen aquest tema bé o no els hi ho perdonarem. I no els hi ho perdonarem perquè en absolut no és tracta d’un tema menor, sinó del tema més important dels 300 darrers anys de la història de Catalunya.
Una altra amiga em diu que ERC sí que ho està fent bé i que són CDC i les CUP els que fallen i que ERC està disposada a rebre per a que aquest problema es solucioni. Molt bé. Però en aquest sentit el discurs de CDC i de LES CUP és el mateix. CDC diu que tot el problema ve de l’actitud partidista i poc patriòtica de CDC i CDC diu que la culpa ve de l’actitud immobilista i rancuniosa de Les CUP. En realitat als independentistes que no ens guanyem la vida amb la política repartir el tant per cent de culpa no ens serveix de res. Perquè JXSI, agradi o no, és un pack i Artur Mas no és únicament el candidat de CDC sinó també el d’ERC i el de tots els independents que formen JXSI. I seran tots ells – juntament amb les CUP, clar – els que fotran aquest estropici. No crec que ningú, si el tema no es soluciona, estigui disposat a donar per bo a cap integrant de les dues llistes. Ni tant sols Lluís Llach. Em temo que la gent li fotrà l’estaca pel cap si el tema del govern no es soluciona.
No sé si m’explico.
Crec que els independentistes tenim el deure moral de pressionar els nostres dirigents amb totes les nostres forces. Perquè si no ho fem no seran ells només els qui no estaran a l’alçada, sinó nosaltres tampoc. I pressionar-los vol dir que si no se’n surten per futileries perdran la feina i s’hauran de dedicar a una altra cosa perquè Catalunya necessitarà gent molt més patriota que ells.
Això és el que volia dir amb l’article. Espero ara haver-me explicat millor.
|
Contactes
Registra´t
