| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Kerauja
|
|
| |
Tot el que soc
 dijous 26/novembre/2015 - 10:47  1849  4
Sóc aquest dia en que vaig escriure el meu nom per primera vegada, resseguint maldestrament cada lletra fins a acabar-la de manera artificiosa, fent una ganyota de felicitat mentre em posava el llapis a la boca, aquella era jo. ..
La primera vegada que vaig haver de sortir a la pissarra i em vaig sentir ridícula i diminuta quan vaig saber que podia equivocar-me tenint la ingrata sensació que succeiria sovint
El matí en què em vaig empassar les llàgrimes en una cantonada del pati i la que vaig acabar amb els genolls plens de rascades. Aquell dia assolellat d'excursió recollint fulles i dibuixant els seus relleus en un quadern. Aquell petó tebi sense ganes i tots el que vaig imaginar amb ànsia i no van arribar...
Existeix un tros de mi en cada racó del parc on jugava, en cada banc, en cada gronxador, ... mentre els coloms m'escrutaven amb la seva mirada saben cadascuna de les meves petites aventures ...
Una mica d'aquesta amiga d'infància que es va perdre en canviar d'escola a la qual no reconeixeria si tingués davant .. Sóc unes sabates de taló en un aparador, un jersei vell però còmoda, l'ull del pany a una porta secreta. .. Petites coses quedan de mi en les caixes on amagava tresors ó en una baldufa oblidada que girarà eternament...
Recordo sovint una pel·lícula antiga que acabava en un far, en la fi del món. És el meu far. El que em guia cada nit de foscor
Sóc el primer llibre que vaig llegir sencer. El dia que vaig saber que moltes vegades seria que no, encara que piqués de peus fins a rebentar i el dia que va ser que sí , va ser sense buscar-ho. Sóc la cançó amb la que em quedava adormida quan era nena. Em pertany.
Encara respiro l'aire mullat d'aquest dia en què vaig rebre una primera rosa i una última trucada. Encara veig escapar un tren que havia de prendre i sento repetir-unes paraules que em van ferir. Noto com em claven i si m'esforço puc acariciar en la meva ment el solc que em van deixar ... però ara sé que són meves, que formen el meu equipatge , que m'han construït i esculpit ...
Rialles acumulades en les classes d'història i en les tardes d'estiu davant una platja ... i un plor emmagatzemat a la gola, fabricant un nus ... que de vegades estreny i ofega. Sé que ara és el meu nus, forma part de la meva història.
Aquell dia en què vaig ser tremendament injusta i l'altre en què em van tocar i enfonsar.
Aquell moment en que em vaig quedar enganxada quan em va dir que m'estimava i vaig esclatar per dins ... ó escapant-me d'aquell l'instant en què vaig endevinar que aquell amor naixia petit i esfilagarsat.
Queden petites molècules meves en l'aire d'una nit en què algú em va escriure desesperat buscant respostes ... i li vaig dedicar unes paraules. Em vaig quedar curta i buida.
Formo ja part del segon en què vaig saber que ella creixia dins meu amb ganes , i aquell instant en què li vaig veure la cara per primera vegada, sabent que allò seria etern...
Un grapat de pors que em van solcar les venes i em van deixar paralitzada, cansada.
El dia que vaig dir no puc i també el que vaig treure valor de no sé ón, per aconseguir-ho. Sóc l'aigua que vaig dir que no beuria i el silenci que em vaig empassar .
Cada paraula de més, cada paraula de menys ...
Acumulo en la memòria cada racó de casa, cada falta d'ortografia, cada graó pujat o baixat, cada tertúlia.
Sóc les cares dels que em van precedir i van encoratjar, els que van fer amb mi un tram del camí i els que es van aturar. És ja el meu camí.
Pertanyo a aquesta i a totes les vegades que m'he preguntat qui sóc.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
