| |
Teta
 diumenge 22/novembre/2015 - 01:56  1928  2
-Per què ho vas fer?
-No ho sé. Em va venir de gust i ho vaig fer.
Els silencis sovintejaven durant les converses que, un cop per setmana, tenia amb el doctor.
Quan vaig entrar per primera vegada al despatx d’ell, creia que em trobaria amb un divan o un sofà on m’hi hauria d’asseure mentre el metge m’escoltava assegut al meu darrera. Quan vaig estar dins, em vaig adonar que no hi havia res que em recordés les escenes de les pel•lis on un psiquiatre feia teràpia amb el pacient. El despatx era lluminós i constava d’una taula de treball amb un parell de cadires al davant, per les visites. Una catifa sota el conjunt li donava una certa calidesa. A l’altre extrem de l’estança, dues butaques i un sofà que imitava el cuir. També, sota la tauleta del tresillo, hi havia una catifa. En una de les parets, una gran prestatgeria acollia centenars de llibres de totes les mides i colors, des d’exemplars petits fins a toms enciclopèdics. Un quadre, enorme, situat just a l’esquena de la taula, semblava ser el protagonista principal de la decoració. Me’l mirava i vaig deduir que es tractava d’una d’aquestes pintures abstractes. Sense saber per què, em va venir al cap el nom de Miró.
En la paret exterior, entre la del quadre i la biblioteca, que feia cantonada, un gran finestral oferia una vista excepcional del parc que l’ajuntament havia fet en l’interior de l’illa d’edificis que l’envoltaven. Només vaig saber reconèixer les palmeres (qui no sap què és una palmera?), però la resta d’arbres no els coneixia tot i que els tenia vistos.
Mentre esperava que entrés el doctor, m’entretenia mirant uns lloros que anaven i venien passant d’una palmera a l’altra. Devien ser ximplets i no entenia per què ho feien. Una vegada i altra marxaven d’una per anar cap a una més allunyada. Després, sempre en grup, tornaven a fer el viatge de tornada.
Un “bon dia” al meu darrera em va fer girar. El psiquiatre havia entrat al despatx. Somreia i tot seguit va anar cap a la taula on hi va deixar una carpeta de cartró. Sense asseure’s, va allargar el braç amb la mà estesa:
-Sóc el doctor Marcel, el teu psiquiatre –es va presentar.
Això fou el primer dia i d’això ja feia dos mesos.
“ -Per què ho vas fer?
-No ho sé. Em va venir de gust i ho vaig fer.”
Les butaques del tresillo eren molt grans i m’agradava seure-hi. Ho feia sempre amb les cames doblades, amb els peus descalços enganxats a les natges, entrellaçant les mans per dessota els genolls. El Marcel s’asseia a l’altra butaca, davant meu. Mai prenia apunts ni feia servir cap gravadora (em molestava molt que em gravessin les converses i per això, amb els altres psiquiatres, no hi volia parlar mai). D’aquesta manera tenia la sensació de que no deia gran cosa i si mai se m’escapava alguna paraula inconvenient, sempre podria assegurar que jo no ho havia dit.
Era un home rabassut. La moda devia ser aliena als seus interessos perquè sempre portava uns pantalons de Tergal i una camisa de màniga curta amb una butxaca al costat esquerre. Em vaig fixar que a la part inferior de la butxaca, de totes les camises que portava, s’hi podia veure restes de tinta d’algun bolígraf que li perdia. Pantalons grisos combinats amb camises de tonalitats pastel. Sempre llises. Ni ratlles, ni quadrets. Ah! I no portava mai corbata com feien els altres... això em va agradar. Era calb de la mena dels “viats”, és a dir d’aquells que tenen una via de cabell que els va de templa a templa, amb la part superior del cap totalment desproveïda de pèls. De fet, era un home més aviat lleig, baixet i amb panxona, però tenia alguna cosa que el feia atractiu, interessant. No sé si la forma de parlar, la manera que tenia de dir les coses, els ulls... tenia una mirada penetrant i torbadora. Irradiava calma, seguretat i em feia sentir a gust i confiada. Per això amb ell sí que hi parlava i abandonava l’actitud esquerpa i desafiant que em sortia davant dels altres psiquiatres que m’havien tocat.
El primer dia em va sorprendre quan em va fer un parell de preguntes i jo romania en silenci. A diferència dels altres, que imperiosament volien que parlés, ell es va posar, sense dir res, a llegir un llibre. Jo, en veure que m’ignorava, li vaig preguntar que per què no em volia obligar a parlar.
-Que et quedi clara una cosa –em va dir-, jo també vinc obligat a aquesta consulta, així que si hem d’estar en silenci perquè tu no vols parlar, cap problema. Però no penso perdre el temps, llegiré i alguna cosa de profit en trauré de l’hora que haig d’estar amb tu.
-Vostè cobra per tractar-me –li vaig dir enfadada.
-Jo cobro per escoltar els pacients, si no volen dir res, ja s’ho faran – va replicar.
“ -Per què ho vas fer?
-No ho sé. Em va venir de gust i ho vaig fer.”
Això m’ho va preguntar el quart dia de sessió... , havien passat quatre setmanes des de que el vaig veure per primera vegada.
A la segona sessió només vam intercanviar un parell de frases:
-Quina vergonya –li vaig dir-, cobrar per no fer res!
-Quina ximpleria, no fer res sense cobrar! –va respondre.
A la tercera sessió, que teníem sempre els dimecres, va fer el de costum: entrava, em mirava, em saludava i es posava a llegir a l’escriptori. Mentre, jo estava asseguda a la butaca amb les cames encongides, mirant de tant en tant per la finestra per si veia els lloros.
-A mi em faria vergonya de ser metge i gratar-me els ous davant un pacient –el vaig punxar.
-En canvi, a mi, em plau molt cobrar el que cobro sense haver de fer res. T’ho agraeixo a tu –va contestar.
No s’immutava. Impertèrrit i distant, se submergia en la lectura i a mi m’ignorava. Vaig agafar uns quants llibres els vaig fer caure amb bastant terrabastall. Va aixecar la vista i em mirà pel damunt de les ulleres de veure-hi de prop que es posava per llegir.
-Anna, tu no ets idiota! Així que entendràs perfectament el que et diré –em va dir seriós.
-Ah, sí? –vaig dir tombant el cap en clar gest de provocació.
-Primer: no em toquis els ous fent bestieses com això que acabes de fer.
Segon: si et dediques a tocar-me’ls, aviso a seguretat i se t’emportaran a una habitació d’aïllament.
I Tercer: si em contradius en el primer punt, o persisteixes amb el segon, demanaré que em rellevin del teu cas i te les hauràs amb algun psiquiatre més “actiu” que no pas jo. Tu sabràs si et convé.
Va parlar amb suavitat, amb veu suau a penes perceptible, i es va posar a llegir altre cop com si res hagués passat.
-Ah! recull els llibres, si us plau –va dir sense alçar el cap ni la veu.
No ho vaig fer, és clar. Em vaig asseure mirant de reüll al jardí. Els lloros no es veien i em vaig posar a plorar en silenci.
“ -Per què ho vas fer?
-No ho sé. Em va venir de gust i ho vaig fer.”
Quan vaig entrar al despatx del Marcel, els llibres tornaven a estar al lloc que els pertocava. El metge va entrar rere meu, quasi. Va saludar i s’assegué com de costum a l’escriptori. Mentre treia un llibre de la maleta.
-Què llegeix? –juro per Déu que se’m va escapar! No tenia la més mínima intenció de parlar amb ell ni de posar-li les coses fàcils. A mi ja m’anava bé passar aquella hora en silenci sense haver d’aguantar els zeladors ni els crits de les beneites.
Però estava esperant una resposta i en Marcel seguia llegint com si res. Això em va indignar i vaig anar decidida cap a les prestatgeries decidida a fer caure un munt de llibres.
-Biathànatos o L’elogi del suïcidi – em va dir amb aquella veu suau, sense immutar-se.
La meva mà es va aturar a pocs centímetres dels llibres.
Em vaig girar. Amb el moviment del cap, un floc de cabells es va posar entre els meus ulls i en Marcel. Per entre mig, vaig poder veure al psiquiatre que tenia una mà posada damunt el telèfon.
-A qui truques? –li vaig demanar desafiant
-Encara a ningú –va respondre.
-Als segurates?
-Clar.
Se m’escapà una riota.
-Va home, va. No em diràs que m’estàs reptant? –li digué posant-me les mans als malucs.
-No –va dir deixant el llibre damunt la taula-. Ets tu qui m’està reptant.
-Si us plau, metge dels collons. No em vinguis amb jocs de paraules de científic patètic - em vaig asseure a la butaca, enfadada perquè en el fons, el repte l’havia guanyat ell.
Tenia raó, no volia un altre psiquiatre. Aquells fills de puta no s’encantaven a l’hora de fer-me prendre píndoles que “m’estabilitzaven”, deien.
-Vols saber de què va el llibre que llegeixo? –va dir mirant cap el finestral del jardí.
-Jo no em vull suïcidar –vaig dir mussitant.
Per què aquell cony de rellotge, penjat a la paret, feia tant soroll???
Era l’hora. En Marcel va desar el llibre a la seva maleta.
-Ens veiem el dimecres que ve –em va dir mentre agafava la maneta de la porta i l’obria.
-No te’n vagis –vaig suplicar amb un fil de veu.
Es va aturar a la porta. Duia la cartera a la mà i l’altra encara tenia agafada la maneta. Em mirava amb aquells ulls que em despullaven l’ànima. Tornà a tancar la porta i va deixar la maleta damunt l’escriptori. Va despenjar el telèfon i vaig escoltar com li deia a algú que s’estava una hora més al despatx. Després, s’atansà al finestral i va abaixar la persiana fins que només unes escletxes deixaven passar la llum.
-Per què ho vas fer?
-No ho sé. Em va venir de gust i ho vaig fer.
S’havia assegut a la butaca del meu davant. Les mans als braços de la butaca i les cames lleugerament separades.
Em mirava amb fixesa. Jo tenia la cara entre els genolls, mirant-me els moviments dels dits que semblaven fer-me una demostració de les seves habilitats. Però sabia que m’estava mirant. Estàvem en silenci. De tan en tan, aprofitant el floc de cabells que em tapava els ulls, alçava la vista i per això sabia que em mirava. No sé quanta estona vam estar sense dir res. Molta.
-Ja sé que no vaig obrar bé –li vaig dir.
Em van venir ganes de riure i em vaig poder contenir fent un gran esforç, en recordar la cara de sorpresa del noi quan li vaig clavar les tisores al pit. Després, quan les hi vaig clavar per segona vegada, la seva faiçó es va contraure de dolor. A la tercera, l’espant li va dibuixar una ganyota a la cara que em va semblar còmica. Per això em venien ganes de riure.
Els crits que va proferir, devien esgarrifar al veïnat. Quan la policia va entrar a casa meva, em van enxampar amb la meitat del seu cor a la mà, gotejant sang. L’altra meitat l’estava mastegant.
Un dels policies li deia a un altre: diu que li havia volgut tocar una teta.
octavioms.blogspot.com
|
Contactes
Registra´t
