| |
La flama ofegada.
 dijous 12/novembre/2015 - 10:38  1855  2
Endormiscat, acabant la darrera rutina del repetit cicle; demà llibertat, només passatgera, infructuosa, fins a tornar de nou, fins a contemplar un nou i vell déjà vu.
Endormiscat, mirant de respirar un cop més, de treure-hi nous mots, crear un nou escrit, sabent que allò d’expressar ja no és expressat, ja és ben passat, ja del tot pansit, i és en l’oblit, o no, potser no del tot i qui ho sap, i què tant hi fa de qui i de què, de què i de com...
Dibuixo a l’esguard, cansat, un somriure invers, mirada abatuda; mirant de mirar que no és compartir, només egoista de consum intern; per mi i ningú més, ningú més, ningú... Vaja, com sempre suposo; així, és així i així és descobert.
Submissió sumida en plena submissió d’esperit vençut, d’ànima rendida, de fer ja per fer sense més, sense esperar ja res a canvi, sense esperança ni sense gens fe. Jo i només jo, només l’univers, el propi univers, no cal més, ja no.
I, i per un instant, pensar com seria, si el jo irreflexiu que ofega la flama fos qui alimentés la flama creixent, de flama passada, que avui ja no hi és; avui esdevé, del somriure invers, flama ofegada.
|
Contactes
Registra´t
