| |
La Vida a seques
 dimecres 11/novembre/2015 - 08:09  1619  0
Com molts, en aquesta vida jo també sucumbeixo i moltes vegades m'agradaria posar-li a la meva vida un filtre d'Instagram, aquell que intensifica els colors i que fa que els vermells siguin molt vermells i gairebé puguis olorar els verds més punyents. Amb un fons que es difumini i desenfoqui i capti les cares, les rialles ... fins arribar a sentir-las ... Assaborir l'instant en què el cel eternitza el seu blau , i la profunditat d'uns ulls que brillen saturats del groc més daurat i perfecte que hagi vist mai. Fins que em facin mal les pupil·les de tant malbaratament de color ...
Aixecar -me al matí i que el suc de taronja m'esclati a la vista. Que la meva pell sigui setí i totes les meves frases siguin enginyoses com en un perfil de Twitter. Sortir al món i que els carrers siguin en blanc i negre i l'únic que tingui color sigui el vermell dels meus llavis i el bolso penjat al braç.
Prendre un cafè en un bar, on el cambrer em tuitegi amb afecte, em pregunti mirant-me als ulls i em demani per favor. I que jo li doni les gràcies amb una emoticona a la boca, mentre mostro al món amb una foto l'escuma deliciosa del meu cafè mentre algú em diu que m'adora per WhatsApp i que fa deu minuts que m'espera i no pot viure sense mi . Sense lligams, sense riscos, sense dolor, amb una emoció immensa, però continguda en una pantalla.
Que mirant al seu voltant, les cares que m'envolten tinguin les seves fantasies penjades al mur de la vida, com en el Facebook, i les seves bogeries de cap de setmana em facin riure.
En el món real el intens és més difícil de trobar. Les persones parlen sense escollir les paraules i donen voltes i voltes a les idees , s'amaguen sense buscar un perfil i les seves mirades no busquen la càmera. Fa fred i fa vent. Se't entumeixen els turmells i la calor sufocant et fa suar. Les llàgrimes no brillen en el món real.
Els moments volen, mai s'immortalitzen ni són eterns. Els trens passen i si no puges , et queda una oportunitat o no, per continuar lamentant-te a l'andana o arrencar a córrer darrere seu ... O potser esperar a la propera vegada, obrir més els ulls i tancar-li la porta als dubtes absurdes. Empassar-te els No puc i tatuar-te al pit els Allá vaig.
En aquest món on sovint el cel té color de sardina i les cares de vegades passen per diferents tons de gris, és millor no seguir incondicionalment a ningú perquè sí. Millor fer-se preguntes, moltes preguntes ... Tancar els ulls i intentar recordar, qui ets, on ets i què et mou. No baixar la guàrdia, ni esperar massa del que hi ha a la volta de la cantonada. Estimar sense esperar més recompensa que el pur vici d'aquest sentiment que tot ho inunda. Gastar-te els llavis besant i deixar-te la soles perseguint alegries. No conrear ansietats per no ser el primer, però tampoc quedarte paralitzat si fossis l'últim. I si al final ets el que ets, pensar que és la millor manera de saber on estan els sots del camí, quan vegis ensopegar als que et precedeixen. En el món tangible de vegades el que sembla dolent és bo i el bo, de vegades, en realitat és de plàstic, però no pots saber-ho abans de clavar-li la dent. I llavors, potser és massa tard ...
En el mon real , cal patejar els carrers sense descans, no perdre les ganes, encadenar somriures quan el son et venç i mai deixar de buscar.
En aquest món també hi ha màgia. No brilla, no s'anuncia, no arriba amb un eslògan ni amb una música enganxosa. S'ha de caçar al vol, dura pocs segons, no avisa, no té un "loop" i poques vegades es pot compartir amb el món. No és tan intensa com un WhatsApp en què algú, amb qui tot just parles o creues una mirada, t'obre la seva ànima en canal una nit i t'explica els seus somnis ... Però és la vida real, l'autèntica. La que fa mal i esquitxa. Tan simple i complicada alhora, tan insulsa i aterridora, al·lucinant i curta ... Còmica, tràgica, avorrida i aclaparadora, apassionant i monòtona ... No hi ha filtres, a seques. La Vida ...
|
Contactes
Registra´t
