| |
La Caseta
 dimecres 11/novembre/2015 - 02:43  1680  4
M’ho vaig vendre tot menys el cotxe. Pis a la ciutat, apartament a la platja, una moto, quadres, mobles, accions... Per què? Doncs perquè em vaig enamorar d’una caseta perduda enmig del bosc.
Havia sortit d’hora, a penes les sis del matí, a buscar bolets. Caçar-ne, en diuen també.
No sóc cap expert i em conformo amb els rovellons. Vaig agafar direcció cap el Pallars Sobirà, i en algun punt indeterminat, entre Sort i Vielha, vaig girar cap a la dreta per un camí forestal. En un primer moment, la ruta era de fàcil trànsit amb un camí de terra però ferm i sense entrebancs significatius. Més endavant, després de deixar enrere diversos encreuaments, el camí es féu més estret, empinat i empedregat. Era com si la muntanya estigués informant que els visitants no eren benvinguts i els volés fer desistir de seguir avançant. Malgrat tot, em vaig entestar en continuar encara que el cotxe, pobret meu, donava senyals de patir amb els bots que havia de suportar entre pedres i clots, amb un sotragueig que esfereïa.
El camí es va acabar en una mena d’esplanada petita entremig de pins. Vaig pensar que qualsevulla que fos la persona que va fer el camí, just en aquest punt es va cansar de seguir sense altre motiu que el del desistiment, perquè no hi havia res que donés alguna pista del per què en aquell punt i no més enrere. O més endavant.
Vaig deixar el cotxe tancat i em vaig disposar a entrar al bosc proveït d’un cistell fet de canya, una navalla, un bastó de cedre (que feia anys havia trobat, en un altre bosc), i una motxilla petita amb una ampolla d’aigua, un entrepà, tovallons de paper, i paper de vàter. Vaig caminar lentament, els ulls posats al terra tractant de descobrir taques de color taronja que indiquessin la presència del preuat bolet. Trepitjant pinassa i escorça de pi, apartant bardisses, trepitjant fanals, gaudint de la suavitat de la molsa, entre matolls de bruc, superant troncs caiguts... Centrat en trobar els bolets, caminava pujant i baixant vessants, creuant rierols, sense adonar-me a penes quina direcció portava. Tampoc era important perquè sempre trobava el camí de tornada fins el cotxe. Vaig arribar a un puig gairebé pelat on hi havia matolls de bruc repartits com si els haguessin esquitxat. Per curiositat, i amb poques esperances de trobar-hi res, vaig apartar els branquillons exteriors amb el bastó de cedre. Em va sorprendre veure-hi tres rovellons petits, de taronja intens i amb els cercles característics molt ben definits. Somrient i cofoi, m’ajupí i vaig cobrar la meva troballa. Fins aquell moment no n’havia caçat cap de rovelló, però ara, a cada mata que mirava, n’hi havia mitja dotzena. En mirar la petita esplanada del puig, hi vaig comptar no menys de trenta matolls i em rellepí de gust en pensar que ompliria el cistell. Content per l’èxit inesperat, vaig decidir baixar per l’altre costat de la vessant i cercar un indret còmode i ombrívol per endrapar l’entrepà. Assegut en una pedra, que semblava una trona feta a mida, fitava el paisatge que tenia al meu davant, amb calma i fixant-me en els detalls. Fou així, en aquest silenci que es trenca només per la remor de les branques bressolades pel vent, que em semblà sentir el soroll somort d’un torrent. Després d’acabar l’entrepà, vaig començar a descendir amb la intenció de trobar l’aigua. Sense adonar-me del temps que passava, arribí a l’origen del soroll: una cua de cavall que brollava d’una pedra i queia tres metres més avall formant un gorg prou gran per a fer-hi unes braçades i capbussar-se. Vaig descendir fins a situar-me a la riba d’aquell estany petit i em vaig quedar extasiat amb el soroll de l’aigua caient, contemplant com es reflectia a les aigües dels vorals, l’ombra dels pins que rodejaven aquell indret, com si la pròpia natura hagués decidit protegir-lo de mirades i visitants.
Els budells se’m van queixar amb un moviment suau que em va fer adonar que altre cop tenia gana. Em va sorprendre haver perdut la noció del temps perquè ja eren prop de les quatre de la tarda. Havia de tornar.
Vaig trigar gairebé dues hores en trobar el cotxe al final del camí forestal sense sortida on l’havia deixat. En sortir per entre els matolls, trepitjant branques seques, vaig alertar un home que estava mirant dins del meu cotxe. Es va girar i sense esperar cap salutació em va preguntar si el cotxe era meu.
L’home, després que jo li indiqués que sí que era meu amb un moviment del cap, es disposava a marxar bosc endins sense dir-me absolutament res. El vaig cridar per a preguntar-li què hi feia mirant amb tant d’interès a l’interior del meu cotxe. Es va girar i sense aparentar vergonya ni cap mena de sentiment de culpa, em va dir senzillament que res. I novament es girà i va marxar perdent-se entre arbres i matolls.
Dues setmanes més tard vaig tornar al mateix lloc. No confiava en trobar rovellons i el motiu per tornar a bosc fou més el de trobar la cascada que em va enamorar. Després de donar voltes i voltes, vaig arribar finalment a les rodalies del gorg. Podia sentir el soroll de l’aigua caient aixecant milers de gotes i el que semblava una boirina. El gaudi que em produí la visió d’aquella manifestació de la natura, fou el mateix i fins i tot més que no pas la primera vegada que ho vaig descobrir per casualitat. Vaig somriure pensant que, de ben segur, aquell indret magnífic ja era conegut per més gent. Vaig pensar en l’home que m’espiava el cotxe feia quinze dies.
Vaig decidir que després d’unes hores palplantat al gorg, ja era suficient i volia aprofitar que encara restava claror per a fer un tomb per les rodalies. Baixant per la falda, just en direcció oposada d’on tenia el cotxe, vaig trobar una clariana del bosc. Era com una era feta expressament on les herbes havien crescut, però ni un sol arbre trencava l’espai que dibuixava una mena de circumferència amb absència de cap element vegetal que sobresortís dels fanals. Em vaig trobar algun arbre tallat de forma precisa i fet sense cap mena de dubte amb una serra mecànica, una moto serra. Em vaig situar al bell mig de la rodona contemplant la simetria de la circumferència preguntant-me què o qui ho havia fet. Era com el camí forestal on havia deixat el cotxe que s’acabava de forma inesperada i sense cap sentit aparent.
Vaig seguir travessant la rodona perfecta i torní a endinsar-me per entre els pins que la voltaven. La meva sorpresa fou que l’arbreda es va acabar sobtadament i davant els meus ulls hi apareixia un estany gran. Un llac. Em va semblar preciós, d’una bellesa que imposava i del tot inesperat. Les aigües estaven quietes i només una suau brisa les feia moure amb tímides onades que donaven la sensació d’una superfície arrugada. Era més gran que un camp de futbol, potser el doble, fins i tot.
Una veu amb va sorprendre pel darrera i em va espantar. Vaig encongir les espatlles i acotar el cap, en un moviment reflex de protecció.
-Bonic, oi ? – va dir la veu, i va afegir en veure el meu sobresalt:
-Disculpi, no pretenia pas espantar-lo.
Era el mateix home que havia sorprès rondant el meu cotxe, feia uns dies, quan havia vingut a buscar bolets.
-Sí que ho és, sí –li vaig respondre sense acabar de refiar-me d’aquell individu que l’altra vegada ni tan sols em va donar el bon dia.
Ell, potser adonant-se que em provocava recels, es va posar a caminar en direcció a l’aigua sense mirar-me. El vaig veure com s’aturava just quan l’aigua estava a punt de mullar-li les sabates. Es va girar cap a mi i amb un gest del cap em va indicar que m’hi acostés. Estranyat però encuriosit, li vaig fer cas i vaig començar a caminar en la seva direcció. Quan vaig estar a prop d’ell, em va parlar sense ni tan sols mirar-me:
-Aquest és un estany estrany. No s’hi veu cap entrada d’aigua ni tampoc sortida. Sense saber com, un bon dia va aparèixer del no res. Abans, aquí, hi havia una explanada sense cap arbre... curiós, oi? És ben bé que semblava que tot estava preparat per acollir-hi un estany però no hi havia aigua. Fou a la tardor de fa cinc anys, quan va ploure com si el cel s’hagués obert. Tota una setmana plovent sense parar, de dia i de nit, amb força. Talment com si s’hagués iniciat un diluvi. Portar a pasturar el bestiar es feia feixuc i acabaves xop de cap a peus, amb l’humitat que se t’encastava als ossos i l’ànima. A estones plovia tant que a penes es podia veure una vaca a tres metres. Els gossos s’aixoplugaven sota els matolls intentant inútilment protegir-se de l’aigua. La nit i el dia s’anaven seguint sense que minvés la pluja i els bassals s’anaven fent mes grans. Totes les explanades es van omplir d’aigua, desenes de rierols s’obrien pas entre els matolls i les pedres, omplint els bassals que hi havia més avall. Després, el sol va aparèixer omplint de llum el paisatge. Els núvols van desaparèixer empesos pel vent que va deixar el cel de color blau intens. De dia, el sol escalfava, i les nits s’il•luminaven amb el reflex d’una lluna brillant. Poc a poc, els tolls van anar assecant-se i els rierols van deixar de córrer; les herbes tornaven a alçar-se; els porcs senglars deixaven les seves petjades en la terra tova; falcons, mosquiters, merles, i alguna àguila tornaven a solcar el cel buscant preses o menjar. Passat un mes, gairebé no hi quedava cap toll ni bassal... menys aquest estany! Curiós, oi?
Realment sí, era curiós vaig pensar, i li preguntí el motiu pel qual, cinc anys després, aquell estany que havia aparegut amb les pluges que deia ell, romania mentre els altres s’havien assecat.
L’home va agafar una pedra del terra i la llançà amb força a l’aigua.
-L’aigua sempre és neta i transparent, ja ho veu, oi? Això només pot ser perquè hi ha circulació, hi ha una entrada i una sortida, d’això no hi pot haver cap dubte. Però no es veu. Suposem que una veta s’ha obert pas fins a subministrar l’aigua suficient per a mantenir l’estany , coincidint amb els dies de pluja. Deu venir d’allà –va assenyalar amb el dit la falda de la muntanya que tenien al davant- que ja es veu que hi ha més frondositat de matolls i arbres. I deu marxar – es girà sobtadament de tal forma que poc li va faltar per donar-me un cop a la cara amb el braç estès- per aquella banda... però ves a saber. I vol veure una altra cosa? –em va preguntar.
Estava sorprès de que aquell home, malcarat el dia que el vaig veure, avui estigués tant disposat a mostrar-me coses.
-Ja es fa tard –vaig mig protestar sense gaire convenciment.
-Serà poca estona –va rebatre.
Novament, sense mirar-me, va començar a caminar allunyant-se de mi. Poc convençut que fos el que em convenia, el vaig seguir encuriosit. Fet i fet, aquell home m’havia mostrat un paratge idíl•lic i ara seria fer-li un lleig si no m’ hi estava una mica més i el seguia per veure el que em volia ensenyar. Anava lleuger, com si tingués pressa i em costava de seguir el seu pas viu. Caminàvem vorejant l’estany i a penes podia admirar el paisatge que es reflectia en aquelles aigües quietes. M’hi quedava embadalit observant com es veien amb precisa fotografia, les siluetes dels arbres tremolant lleugerament en la superfície. Després, havia d’accelerar el pas per a tornar a posar-me a poca distància del meu guia. Vam caminar uns 15 minuts fins arribar a la zona que ell m’havia assenyalat abans com la que podia ser on hi circulava l’aigua subterrània. Ens hi vam endinsar i vaig poder adonar-me que, efectivament, aquella zona del bosc era molt espessa i els rajos de sol trobaven poques escletxes per entre la frondositat de les branques de pins i algun faig que pinzellava de taronja el verd predominant.
No esperava trobar-me amb el que tenia davant els meus ulls. Una casa en una explanada que no havia pogut veure des de l’altra banda del llac. Els arbres que l’envoltaven l’amagaven a la vista dels qui podessin passar i tampoc, des d’aquell indret, es podia veure l’estany. Però hi era i estava a pocs metres d’allà.
L’home somreia cofoi perquè no vaig poder dissimular la meva sorpresa.
-Es meva. És casa meva –va exclamar triomfant.
-Una casa aquí al mig? –vaig dir bocabadat.
Era més que evident que es tractava d’una casa i que la meva pregunta no qüestionava pas el fet de la seva existència, sinó que la meva sorpresa es derivava de la creença que tenia de que no era possible un habitatge en un paratge com aquell.
-Aquí es pot construir? –vaig tornar a preguntar del tot incrèdul- És legal?
-Oh, i tant que és legal, però ha de saber que no és possible construir-ne pas més. Aquesta i prou! –va reblar.
-Però... –no em cabia al cap que fos possible una construcció “legal” enmig del bosc, en una zona on no hi havia altres cases, ni masies, en quilòmetres a la rodona- això no pot pas ser!
-Hehehe, doncs ja ho veu que sí que “és”. Vingui! – va ordenar posant-se a caminar cap a la casa.
Era de ciment arrebossat de color torrat, d’aquell color marró de terra dels camins de bosc. Com si fos un sòcol, mig metre de fusta la rodejava per l’exterior, per les quatre parets; unes pilones de formigó, alçaven la construcció deixant un espai de poc més d’un metre, pel davant, fent que el sol de la casa estigués horitzontal salvant el desnivell de la falda de la muntanya. Era una construcció senzilla, quadrada. Una finestra al davant, al costat de la porta d’entrada, on s’hi podia arribar pujant uns graons fets de fusta per arribar a un porxo; i un parell més de finestres a la paret del costat que es podia veure des d’on estàvem. La teulada era de teules àrabs que devien ser de color vermell quan les hi van posar, però ara, amb el temps, oferien una tonalitat envellida. Hi sobresortia una xemeneia. Tota la casa estava rodejada d’herbes i petits matolls d’herbes però sense cap cura que indiqués que estaven cuidats. Una casa sola, enmig del bosc. Sola i aïllada del món.
Vam pujar les escales i em va obrir la porta. A dins, hi havia una sola estança i el que semblava ser la cuina, amb una finestra que permetia veure el seu interior i que segurament, servia per a passar plats des del menjador. Un tresillo, una taula i quatre cadires eren tota la decoració. Ni tan sols un quadre a les parets nues. Pel costat de la cuina, una escala donava accés a una planta superior:
-Hi ha dos dormitoris i el lavabo –va dir l’home-.
Estava perplex per l’hospitalitat inesperada d’aquell home, que no podia oblidar que m’havia semblat esquerp i eixut, a més no poder, quan el vaig sorprendre tafanejant al meu cotxe. I ara, em mostrava casa seva i m’explicava detalls de la formació de l’estany.
Però les sorpreses no s’acabaven amb la inesperada amabilitat del seu amfitrió. Va haver de demanar-li que repetís les seves paraules quan li va dir:
-Si la vol, li venc!
Aquell home aspre em proposava de compra-li aquella casa... la casa dels meus somnis. Realment, si hagués estat possible, hauria pensat que l’home tafaner, malcarat i eixut, havia pogut entrar en el meu cervell en les nits que “veia”, abans d’adormir-me, una casa enmig del bosc, al costat d’un llac.
Devia de posar una faiçó molt estranya perquè em mirava amb condescendent somriure, amb sornegueria; segur que tenia l’expressió que fan els infants quan el dia de reis els porten aquell regal que sempre havien demanat i que no compten que rebran. Vaig intentar dissimular tant com vaig poder abans de preguntar-li si estava segur de voler vendre una propietat tan singular.
-Està tot en regla, no ha de patir. Tinc les escriptures del notari on hi ha els certificats i permisos necessaris. Van autoritzar la seva construcció durant una època en que s’hi tallaven els arbres i calia un aixopluc pels homes.
-I quant en demana?
L’home va somriure i em va semblar que era un somriure maliciós però, la veritat sigui dita, en aquell moment el que més m’importava era el preu que estava a punt de donar-me.
-Trenta milions –va dir
-De pessetes, no? –vaig voler aclarir.
-Hahaha, sí home –va riure engrescat- Aquí encara anem amb pessetes.
No em va semblar que fos car, ni molt menys. Cent vuitanta mil euros era una xifra raonable per una casa amb una hectàrea de terreny (això em va assegurar ell) assegurant que a les escriptures ja hi quedava reflectit.
-Però hi ha una condició que no la voldré discutir –em va advertir- Quan fem tractes m’ha de portar, en bitllets, deu milions de “peles”. Si no, no li venc –estava seriós quan m’ho va dir.
Vaig pensar que no tindria gaire problemes per aconseguir 60 mil euros en efectiu. Estava segur que em demanava els diners aquells perquè a l’escriptura hi devia figurar una quantitat molt petita i no volia haver de pagar uns impostos per tants diners.
-Necessito unes setmanes, però – li vaig demanar- Si em dóna temps suficient no tindré problemes per a tenir els diners.
Vaig posar el pis en venda, i l’apartament de la costa. I la moto. Tenia unes accions del banc i també me’n vaig desfer. Sé que la precipitació em va fer perdre diners (el de la immobiliària ja m’ho va dir que les presses no eren mai bones). Però tan li feia. Jo volia vendre i tenir els diners el més aviat possible abans que l’home de la casa del bosc es penedís i canviés d’opinió.
Quan vaig sortir del notari, a Barcelona, tenia un munt de diners al compte: prop dels 3oo mil euros. En tindria més que de sobra per a pagar la casa i arreglar tot el que convingués. Estava segur que caldria fer algunes reparacions a la teulada i comprar mobles nous i electrodomèstics. També, tenia clar, que em compraria un grup electrogen i em canviaria el cotxe per un tot terreny.
El del banc em va dir que fins passats deu dies no podria tenir els 60 mil euros en efectiu i vaig trucar a l’home de la casa per a dir-li que ja ens podíem veure per arreglar papers. Vam quedar per final de mes.
Mentre, vaig anar a una casa de cotxes per canviar el meu per un tot terreny de segona mà. Ja estava decidit i res no em faria canviar d’idea.
Em va costar de trobar el camí cap a la casa. El venedor m’havia explicat com fer-ho però sobre el terreny les coses eren més difícils del que ell deia. Vaig fer tard. Quan ja enfilava cap a la casa, després de donar infinitat de voltes, baixava per un caminet que amb prou feina encabia el meu tot terreny. A baix, hi havia dos cotxes. Em va estranyar. Comptava amb un, amb el del venedor però no se m’acudia de qui devia ser l’altre. Era igual, a saber si es tractava de la seva dona o d’un amic. Del notari, potser. Però m’estranyava perquè els notaris no es desplacen als domicilis. Ja ho esbrinaria.
Vaig aparcar al costat dels altres dos cotxes i no va trigar a aparèixer l’home pel portal de la casa. Em somreia des del porxo.
-Avui és un gran dia – va exclamar amb aquella ganyota sorneguera- Endavant!
Jo també vaig somriure mentre tancava el cotxe amb clau.
-Coi de pixapins! Aquí no hi ha lladres, home!
Vaig recordar la malfiança que vaig tenir quan sorprengué mirant dins del meu cotxe aparcat el dia dels bolets. Com havien canviat les coses! Aquell home que em va mig atemorir, avui em venia una casa. Estava il•lusionat i inquiet perquè sempre penses que les coses no poden anar tan rodones. Tant era, era allà. Estava a punt de comprar la casa que sempre havia somiat i estava decidit.
Amb la bossa d’esports, on hi duia els diners, vaig anar cap a les escales per a pujar al porxo. L’home somreia. Li tremolava lleugerament una de les parpelles i movia les mans dins les butxaques dels pantalons. Hauria dit que estava nerviós i potser n’estava...
Amb un gest del cap em va fer entrar dins la casa. Estava igual que el dia que me la va ensenyar: el tresillo, les cadires i la taula. Res més.
Quan els meus ulls es fixaven en l’escala que pujava al pis, vaig notar un cop sec al clatell. Tot s’enfosquí i vaig adonar-me que les cames se m’afluixaven. La última cosa que vaig notar fou un altre cop, aquest al nas i el front.
Encara amb els ulls tancats, sentia que estava marejat. Em xiulaven les oïdes, el cap em donava voltes i em feia mal el nas, com entumit. Poc a poc, els xiulets s’anaven esvanint i sentia una remor de paraules. Vaig intentar obrir els ulls.
-Mira tu, ja es desperta –va dir una veu que no reconeixia.
-Eps, pixapins –aquesta veu si que la vaig conèixer, era l’amo de la casa; el pagès malcarat.
Fou aleshores que em vaig adonar que no podia moure les mans, ni els braços. Ni les cames. Estava lligat a una cadira!
-Però què passa? –vaig dir intentant comprendre en quina situació estava.
-Hehehe què passa diu –va dir el desconegut. Tot seguit li clavà un cop de puny a la boca.
-Eh, tu! –va protestar l’amo de la casa- no fotis home, que fas malbé el gènere –ho va dir rient.
-La cara rai, ja saps que no m’agraden els morros de porc –va replicar l’altre
-M’esteu robant? –vaig dir en recordar que havia portat els 60 mil euros en bitllets.
-Doncs sí, t’estem robant –digué l’amo mentre el seu amic no parava de riure.
Notava la salabror de la sang a la gola, pel cop que m’havia donat. Feia esforços per alliberar-me de les lligadures, però tot era inútil. Cames i cos, amb els braços, estaven fortament lligats a la cadira fent que semblés una única peça. L’amic, que estava darrera de l’amo de la casa, es va atansar a mi amb un ganivet a la mà. Sense contemplacions, me’l clavà a la cuixa dreta causant-me un dolor insuportable. No sé si pel dolor mateix o per l’espant de veure com ho feia, vaig cridar esgarrifat. L’home em va posar un drap a la boca aprofitant que l’havia obert per cridar. Vaig caure de costat entre sanglots i espasmes mirant de desfer-me de les cordes.
-Traguem-li els pantalons –vaig poder escoltar.
El del ganivet em va donar un altre cop al cap mentre renegava.
-Collons de pixapins, estigues quiet, collons!
Jo no parava de cridar i moure’m esparverat com estava, i pel dolor de la ganivetada.
-Ja pots cridar, ja –digué l’altre.
Un flaire suau de carn fregint-se envaïa l’estança on hi havia dos homes asseguts a la taula.
-Ves, que no se’t cremi –ordenà un-. L’altre s’aixecà per anar a la cuina. Des d’allà va dir que ja estava feta, al punt.
Mentre tornava a la taula, es va mirar l’home caigut. Estava immòbil.
-Encara dorm –va dir.
-Massa emocions –respongué l’altre amb to sorneguer.
Ja no parlaven. Estaven concentrats en mastegar delectant-se amb la tendresa del bistec. Una ampolla de vi negre, mig plena, estava entre ells.
-Després l’hem de repartir i netejar el terra.
-Va... després. Ara menja, cony!
-Fa temps que no arrepleguem una dona, oi?
-Cert. Haurem de buscar-ne una... em rellepo només de pensar amb un pit fet a la brasa.
-I bolets.
-I estofat de natja amb patates...
-Calla i menja, va.
octavioms.blogspot.com
|
Contactes
Registra´t
