| |
Transformar l'esperit d'un.
 diumenge 16/agost/2015 - 06:31  1907  2
Quan un s’hi posa s’hi posa, deixa de ser una part substancial i aparent per a transformar-se, per a transformar el seu propi esperit i la seva consciència en un estat determinat i/o indeterminat..., és quan et poses davant d’un teclat o d’un bolígraf, llapis o ploma i escriure paraules sentides, i buidar el pap, treure la consciència i la inconsciència reflectida en el paper o la pantalla que ens diu quan llegim el què hem escrit, el què pensem i sentim, allò que volem i desitgem compartir, ni més ni menys.
I, és clar, la transformació pot ser una mica o abastament o moltíssima i exagerada alguns cops; però no som ni reflectim el que normalment acostumem a aparentar. És com si d’un món interior paral·lel es tractés i hi surés quan a voluntat determinem i ens hi posem, ens hi posem amb més o menys fortuna, amb més o menys inspiració, deixat i de vegades abandonat per complet per les muses i, altres cops, mirant de fer dels records i d’aquells mons imaginats la nostra pròpia i inexistent musa... I vet aquí el desencís, i vet aquí que te n’adones que poc o gens és real, que només quatre neurones que dins del nostre cervell criden i es mouen per a fer-se veure i notar, per a vindicar i reivindicar que encara, malgrat tot, som vius, o que d’aquella vitalitat ni que sigui fantàstica i només viscuda en el nostre fons més íntim en resta quelcom...
És quan som capaços de fer del no res, del buit més absolut, autèntica filosofia, autèntic sentit de tot i tot cercant el sentit de tot quan ja tot se’ns escapa d’entre els dits, d’entre el poc coneixement que encara arrosseguem, que arrosseguem ves a saber on, potser només fins l’abisme inevitable.
Transformem l’esperit i ens preguntem si som o no som nosaltres qui ens reflectim en les paraules escrites, i ens preguntem si qui som realment som els qui aparentem ser en la realitat del no escriure, del parlar, del deambular més o menys per aquesta vida i rutina diària que ens és, no sé si dir donada, present i a la llum de tothom que ens veu.
Dos mons paral·lels, un de sol on consciència i inconsciència s’escriuen cartes d’amor i odi?; vet aquí que l’entrellat, per molt d’escriure, per molt llegir i rellegir, per molt imaginar en muses reals i irreals, no se’ns apareix amb la lucidesa que voldríem; potser i només potser si no hi hagués entrellat, si no hi hagués misteri insondable que compartir, seria la mort de seguir escrivint, de seguir transformar-se l’esperit per a ser no més que una massa amorfa, sense més que sentir, sense més que reviure i sense més a recordar, compartit i/o no.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
