| |
Va començar amb una mirada///
 dissabte 13/juny/2015 - 06:25  1509  2
Tot va començar amb una mirada. Un instant fugaç en que els ulls d’ambdós es van creuar, detenint-se com si un topall impedís seguir la trajectòria iniciada al passar la vista pel conjunt de persones que hi havia. Una fracció de segon que ni tan sols va permetre que cap dels dos veiés què envoltava les pupil•les que els havia magnetitzat. Ell va sentir la necessitat de tornar a trobar aquells ulls que l’havien sobtat.
Entre la gent que esperava l’autocar que portava els fills, de tornada d’una setmana de convivències, es feien grups de pares i mares amb animada i nerviosa conversa. Ell podia veure els pentinats i els colors dels cabells, les calbes, els monyos, les cues... mentre fitava buscant els ulls que l’havien ullprès. Ella, alçava el cap amb prudent discreció mirant amb dissimulació cap on abans s’havia trobat amb uns ulls que la sobtaren.
Les rialles de la gent, la cridòria dels papàs i mamàs , neguitosos per l’arribada dels fills, no va evitar que novament les seves mirades es trobessin. Un altre instat fugaç però suficient per saber que aquells ulls es tornarien a mirar.
Amb furtives mirades es van anar escrutant i descobrint el farciment que acompanyava els ulls hipnotitzats. Fou així com en Gerard es familiaritzà amb la cabellera fosca, quasi negra, de la Candela, recollida en una cua que a penes deixava solts uns quants cabells fent un borrissol al mig del clatell; amb la seva pell bruna i fosca; amb els ulls de pupil•la marró fosc d’ametlla torrada, protegits per parpelles de pestanyes llargues i espesses, que semblaven guardianes de l’ànima; amb el seu cos de forma arrodonida i d’amples malucs, i unes natges que semblaven dures i rotundes; amb el seu pit que malgrat la brusa folgada, s’endevinaven voluptuosos i turgents. Va pensar que sempre més la reconeixeria ni que fos entre una gernació de gent.
La Candela, menys atrevida, aprofitava que estava parlant amb una altra dona per escodrinyar des del darrera del cap de la seva amiga, i també va anar fixant-se en els trets d’en Gerard. Era un home robust, de pocs més anys que ella, uns quaranta potser; portava una camisa de màniga curta que deixava entreveure un pit poderós poblat de pèls negres; espatlles grans i fortes sota un coll ample; els seu cap ja presentava clarianes a la part superior, amb la resta coberta per cabell castany i lleugerament rinxolat; tenia un abdomen voluminós (cerveser, va pensar ella) que li esqueia; els ulls que l’havien atrapat eren marrons però clars; la seva faiçó, arrodonida, amb una barba de pocs dies, li donava un caire de bonhomia natural. Tanmateix, va pensar que no oblidaria la seva imatge.
Van coincidir, dies més tard, per la Rambla. Anaven en direccions oposades, cadascú amb el seu fill agafat de la mà. En creuar-se, es van regalar un somriure tímid i discret. Unes passes més endavant, en Gerard es girà per a mirar-la de nou i la va veure caminant, donant-li l’esquena ajupint-se per a dir-li alguna cosa a cau d’orella, al fill. Li va mirar el cul i va descobrir els senyals que marcaven les calcetes de la dona per dessota uns pantalons cenyits. Aquella imatge el va colpir imaginant-se-la sense els pantalons posats...
La Candela no treballava des de feia algun temps i anava cada migdia i tarda a recollir el seu fill de 9 anys; els mateixos que el fill d’en Gerard. Aquest, s’ho va fer venir bé a la feina per a poder realitzar la mateixa tasca. Li va dir a la seva dona que ara que podia, li feia gràcia i que el nen també estava content. La dona d’en Gerard ho agraïa perquè era una mica pesada la rutina diària d’anar a recollir el nen deixant a mitges el dinar. Era un avantatge per a tothom.
Cada dia hi anaven uns minuts més d’hora per a estar a la porta del col•legi, i així anaven ampliant els moments que disposaven per a poder parlar. La Candela, després d’els primers dies de frases curtes i banals, va anar agafant confiança amb en Gerard i ja s’atrevia a explicar-li algunes coses que no fossin relatives als fills, que, per altra banda, era el tema que els unia. Així fou com en Gerard va anar descobrint la simpatia de la Candela, la seva facilitat per a deixar anar rialles cada vegada que ell deia una ximpleria. El primer elogi que va rebre d’ell fou: “em fas riure molt”. Ella va respondre que també s’ho passava bé aquelles estones, tot acotant el cap amb enrogiment de galtes. Ambdós es van dedicar un somriure nerviós.
Setmanes més tard, la classe dels nens feia una sortida a un museu. La mestra de la classe havia demanat pares que fossin voluntaris per acompanyar-los i en Gerard i la Candela s’hi havien apuntat. No es van separar durant tot el dia. A l’autobús, de tornada al cole, ambdós van estar d’acord en que s’ho havien passat bé.
-Home –va suggerir amb timidesa en Gerard- potser podríem quedar un dia i fer un cafè, no?
-Vols dir tu i jo ... sols? Sense nens? –es va alarmar la Candela.
-Perdona, em sembla que ha estat una mala idea –es disculpà ell.
-No, no. Estaria molt bé. Però he pensat que, ja saps com és la gent, potser no estaria ben vist... No ho sé. Saps què vull dir?
-Però a tu t’agradaria?
-Sí que m’agradaria. M’ho passo molt bé amb tu, ja ho saps. Però estem casats, bé, vull dir que no pas tu i jo! Ai, volia dir que ambdós estem casats però no pas entre nosaltres, vaja, que tu tens dona i jo home. Ara m’he fet un embolic –va dir ella enriolada, mentre mirava d’apaivagar la calor de la seves galtes ventant-les amb les mans.
Van riure de bona gana fins que es van tocar el dors de la mà involuntàriament. Les van deixar així, fregant les pells amb un contacte sobtat i inesperat com quan les seves mirades es van creuar aquella tarda mentre esperaven l’autocar dels nens. Es miraren amb un somriure dolç i còmplice. Després, no pas sense vergonya, separaren les mans amb lentitud deixant-les damunt les seves respectives cames. Ja no reien, però les seves cares estaven il•luminades d’excitació i complaença.
Fou un divendres, a la tarda, uns minuts abans que obrissin les portes de les aules. La setmana s’havia acabat i començava un altre cap de setmana. La Candela estava esperant la sortida de seu fill, amb l’esquena contra una paret del col•legi. En Gerard caminava en la seva direcció i la mirava mentre s’hi atansava. Cap dels dos podia dissimular l’alegria de l’encontre que ja feia dies que no era gens fortuït ni casual.
Ella portava una brusa ampla, blanca, d’estil eivissenc que li baixava fins a mitja cuixa, amb un cinturó estrenyent-li la cintura i ressaltant els seus pits voluminosos i alçats; els pantalons, de color negre s’arrapaven a les seves cuixes gruixudes. En Gerard va pensar que, si podés mirar-li el cul com el dia que es van veure a la rambla, segur que se li marcaven les calcetes. També va pensar si serien de tanga o de les que embolcallen tota la natja. Ell portava uns pantalons texans una mica desfilats per la part de baix, i bastant desgastats després de les rentades. Alguna vegada li havien dit que ja no li era apropiat vestir com si fos un adolescent, però ell s’hi trobava a gust i no en feia cas de les crítiques. Amb la mica de vent que feia aquella hora de la tarda, els cabells rinxolats se li movien deixant al descobert les parts més despoblades del seu crani. Tampoc li importava. La part més inferior del seu estomac arrodonit i preponderant, descansava precàriament per damunt del cinturó, i era visible gràcies a que l’últim botó de la camisa de quadres que vestia, s’havia descordat sense que se’n hagués adonat. Res importava tret que anava decidit a quedar amb la seva adorada amiga.
A cada passa que feia, més a prop d’ella estava i més ampli era el somriure que es regalaven mútuament.
En estar de front, un davant l’altre, ambdós van haver de fer un esforç per a no abraonar-se en una abraçada càlida. “Déu –va pensar en Gerard- quina morrejada li clavaria”. Potser la Candela va pensar el mateix, perquè li va somriure amb complicitat mentre deixava anar un sospir de contenció i frustració.
-El Pep, el meu home, marxa demà a Tarragona. Es veu que fan un comiat de solter en unes caves, o un celler, no ho sé –va deixar anar la Candela sense previ avís.
En Gerard, aclaparat per la notícia, va ajupir el cap mirant-se les sabates brutes que suggerien a penes que estaven fetes de pell de color marró.
-Vaja –digué- fa molt que ho sabies?
S’havia quedat astorat. Per uns instants no encertava a creure que la noia li ho deia amb tota la intenció de fer-li saber que ella disposaria, d’ almenys, una nit lliure.
-I el teu fill? –va preguntar encara amb incredulitat.
-Ah!, resulta que els pares del Pep els feia gràcia tenir-lo a casa seva a dormir i els hi haig de portar demà a la tarda, abans de sopar. Tu què fas aquest cap de setmana? –preguntà ella amb expressió múrria.
En Gerard va esclatar en una rialla nerviosa mentre anava donant cops de peu al terra aixecant una mica de polsim sense que es pogués esbrinar si l’origen de la pols venia del paviment o de la seva sabata. Es va passar la mà, amb els dits separats com si es tractés d’una pinta, aixafant el cabell i estirant els rinxols cap a la coroneta, evidenciant les clarianes que s’amagaven sota l’escassa mata capil•lar.
Quan van anar a acompanyar a la classe dels nens, al museu, es van donar els telèfons per a prevenir qualsevol incidència que es produís durant la sortida. Ell, en recordar-ho, li va dir que la trucaria per a dir-li si sortia cap “compromís”.
Mentre els nens, cridant, sortien del col•legi, la Candela i en Gerard somreien amb còmplice excitació que, en el cas d’ell, s’evidenciava amb un sobtat augment del volum de seu sexe, per dessota els gastats texans.
De camí de retorn a casa, el seu fill li anava explicant que el tonto d’en Lluís, li havia guixat la bata amb un boli. Però el pare no estava escoltant perquè el cap li anava a tota pastilla mirant de trobar la forma de poder passar la nit amb la seva estimada Candela. No trobava cap excusa de prou pes per a dir a la seva dona que l’endemà passaria la nit fora. “Què, què, què??? Pensa!, pensa!, pensa!” S’estava posant de més mal humor a cada passa que l’apropava a casa.
Finalment, va tenir una idea mentre el seu fill se li enfilava pel camal del pantaló, just mentre estava esperant l’ascensor per a pujar a casa: el convidaven a un sopar d’ex-alumnes de l’institut i que es faria en una casa rural.
Alleujat per haver trobat una bona excusa, entrà a casa seva disposat a interpretar el paper de la seva vida. Mai havia enganyat la Lourdes, la seva dona, i això l’incomodava, li regirava l’estomac. Però si volia tenir l’oportunitat d’estar amb la Candela, no tenia més alternativa.
-Que passa res? –digué la seva dona en veure-li la cara compungida.
-No, no, res –respongué.
-Home, aquesta cara....
-No res, coi.
Després que ella insistís, finalment, li va deixar anar el motiu pel qual s’havia posat seriós (abans havia anat al lavabo a provar de fer cares i expressions adequades).
-Doncs res, que m’ha trucat un tal Agustí, que havíem anat junts a l’insti, i m’ha dit que han organitzat un sopar per a trobar-nos tots els de la classe –digué amb cara circumspecte amb un deix de mal humor.
-Ostres que bé! No? –exclamà la Lourdes amb sincera alegria.
-Que bé? Si, és clar, ja està bé, però no hi puc anar.
-I per què no?
-Cony, perquè ho fan demà!
-Oh, vaja. I com és que t’ho diuen avui?
-Perquè diu que fins avui no havien pogut localitzar-me, però es veu que la majoria ja ho sabien. No sé per quin motiu ningú tenia el meu telèfon.
-Ostres, quina mala sort, no?
-Sí, què hi farem. Ja els he dit que un altre any, si m’avisen amb temps, em faria molta il•lusió anar-hi i trobar-me altre cop amb tota la colla. Bah, és igual. Un altre any serà!
La Lourdes, passada una estona i recuperada del desconcert inicial, va insistir en que era una bonica oportunitat per a retrobar-se amb vells amics i companys. Insistia en que, tot i que li semblava molt precipitat, si a ell li feia il•lusió, doncs que hi anés, coi.
-No siguis tonto, i ves-hi, Gerard!
La va deixar que insistís unes quantes vegades i ell es resistia dient: “és que així no es fan les coses”, “em fa mandra ara haver d’anar a la quinta hòstia”, “potser no val la pena tornar a veure els dropos aquests”, “hi haurà el cretí del Jordi Bas, que deu seguir sent tan xulo com sempre”.
La Lourdes insistia i ell es negava... fins que li va dir:
-I m’hauré de quedar a dormir allà... –se la mirà amb expressió de disgust.
-Què hi farem –va replicar ella mentre l’abraçava amb tendresa- No dius que et fa il•lusió?
-Sssí.
-Doncs, amor meu, ves-hi, va!
L’endemà després de dinar, la Lourdes li va insistir en que no marxés just de temps, que hi tenia un tros fins arribar a la casa rural on havia d’anar i que marxés d’hora. En Gerard, que ja havia quedat amb la Candela, encara seguia fent el paper d’indecís:
-Escolta, coi, Sembla que vulguis fer-me fora!
-Calla, tros d’ase, no diguis ximpleries.
Quan en Gerard va haver marxat, la Lourdes va fer dues trucades per telèfon.
1)-Mama? D’aquí a mitja hora et porto el nen.
2)-Tot enllestit: ens veiem a les vuit al restaurant de l’hotel.
octavioms.blogspot.com
|
Contactes
Registra´t
