| |
Senyor doctor, em fa mal aquí...
 dissabte 16/maig/2015 - 02:58  1520  2
Mossèn Jordi no podia creure el que li estava dient la Patrícia. Havia arribat a la sagristia amb les galtes enrogides i amb aquella energia pròpia de qui està disposada a abraonar-se damunt qui fos. En un primer moment, en veure-la, Mossèn Jordi va pensar que no fos cosa de la menopausa, però aquella dona era massa jove per a tenir-la... tot i que “mai se sap, va pensar”. Però no, no era la menopausa el que havia alterat la Patrícia. Era quelcom més preocupant i terrible.
La Patrícia tenia una filla de 7 anys, la Carla. Una nena eixerida i sempre ben disposada a qualsevol cosa que se li demanés. A més a més, sempre oferia un somriure franc que, juntament amb uns ulls rodons, grans i clars, i el cabell ros i llis, li donaven un aspecte quasi angelical. Semblava un querubí com els que estaven pintats al sostre de l’absis.
Sense deixar de netejar la copa on hi posava la “sang de crist” en les litúrgies, Mossèn Jordi saludà la Patrícia posant cara de preocupació.
-I doncs, Patrícia, a què es deu tan trasbals.
-Mossèn, no sé si li ho haig de dir sota secret de confessió... -dubtà la dona-
-Ui, noia, vols dir que cal que obri el quiosc? –va bromejar el mossèn per a treure ferro a qualsevulla cosa que fos el que havia portat la Patrícia amb tanta ànsia -. Estigues tranquil•la, ja saps que sóc una tomba.
-Mossèn, li haig d’explicar una cosa que ara mateix, només de tornar-hi a pensar, ja m’agafen calfreds. No sé pas on anirem a parar amb aquesta canalla –es lamentava ella que amb els nervis, les paraules li sortien de la boca amb extrema rapidesa.
-Va, no li donis més voltes i buida el pap, Patrícia.
-Podem seure? –preguntà ella.
Sense respondre, el mossèn començà a caminar cap una porta que conduïa al despatx parroquial. Ella el seguí mentre acotava el cap i es mossegava el llavi inferior com si ja comencés a fer penitència, per la gravetat del que havia de contar al capellà.
-Seu. Seu i mira de tranquil•litzar-te, que segur que no és tan greu com penses.
Mentre parlava, el mossèn es va asseure a la seva cadira de fusta del darrera de la taula; amb la mà, va fer un senyal per a que ella també s’assegués i ho va fer a la cadira que hi havia a l’altre costat de la taula, just davant d’ell. S’assegué balancejant-se a un costat i altre per acomodar-se bé al seient.
-Mossèn...
-Va dona! No em facis estar amb ànsia –va apressar.
-Avui al matí he presenciat una cosa que m’ha deixat estupefacta. M’he hagut de fregar els ulls perquè em semblava que la vista m’enganyava... Com podia pensar que era cert el què em deien?
-No t’atabalis, dona. Explica amb calma què t’ha passat.
La dona, com li deia el mossèn, s’empassà saliva i retirà de la cara un ble de cabell que se li posava per davant dels ulls. Respirà fons per agafar ànims.
-Estava a casa, fent feina, sap? Al costat hi ha un edifici en construcció que per culpa de la maleïda crisi, la devien aturar. Hi ha una porta de fusta, molt precària, que serveix per a que no hi entri ningú. Devien ser cap a les onze, més o menys, quan he sentit un brogit que venia del costat. M’he alarmat perquè no hi ha ningú treballant, i menys encara avui, que és dissabte. He parat atenció i he pogut escoltar remor de veus que no podia entendre; no obstant, m’ha semblat que era veu de nens. Com és natural, de seguida he pensat amb la Carla que m’havia dit que sortia al carrer a jugar amb els seus amiguets. Cada dissabte ho fa i no pateixo perquè s’estan a prop i afortunadament, on vivim, gairebé no hi passen cotxes.
-Patrícia -digué amb cansament Mossèn Jordi, que ja tenia la mà aguantant-se la cara com feia quan era dins del confessionari, mentre la gent es confessava- va dona, estalviem els detalls.
-D’acord. Doncs he escoltat el soroll que m’ha fet alertar i he mirat des del balcó del darrera de casa, a veure si podia esbrinar d’on venien les veus. En no veure res ni ningú, he pensat que seria canalla que jugaven i ves a saber com, havien entrat dins la casa en construcció. És clar, una casa així és molt perillosa, mossèn! Hi ha escales que no estan acabades, sense baranes; forats oberts que poden ser una trampa pels que hi transiten; peces de formigó que es poden desprendre; ferros sortints que se’t poden clavar; eines mal posades pel terra; i qui sap si no pot caure un envà, o ensorrar-se un terra...
-Patrícia...
-Ai sí, ja vaig. Doncs això, mossèn, he pensat que havia d’anar a mirar qui hi havia dins la casa i hi he anat, ves. Que no fos la Carleta, és clar. He baixat al carrer i he vist que la porta de fusta estava mig oberta, i he entrat mirant de no fer soroll perquè, imaginis! I si en lloc de nens eren uns lladres buscant ferros; o uns rodamóns que entren buscant aixopluc; o, Verge Santíssima, Déu no ho vulgui, uns okupes d’aquests que porten rastes... ja m’entén... Que aquests saps quan entren però no saps mai si en sortiran. No sé si sap què els hi va passar als de Can Forques, que diuen que...
-Patrícia! –mig bramà Mossèn Jordi- Vols explicar-me què has vist, si us plau?
-Ai sí, ja vaig. Doncs això, Mossèn, que he anat pujant per les escales cap on em sembla que venien les veus. Ara ja les sentia prou bé i ja sabia que es tractava de nens. He pensat “la meva Carleta no m’ho sembla pas que ho sigui”, perquè li conec molt bé la veu, és clar, és la meva nena... I quan he arribat al replà del primer pis, he sentit una veu somorta , com un xiuxiueig. M’hi he atansat fins a arribar a un envà que m’impedia de veure què hi havia a l’altra costat. Aleshores he vist que hi havia un forat en un dels maons i molt a poc a poc, sense a penes respirar, m’he posat de forma que podia veure-hi a través del forat. Ai, Mare de Déu dels Desamparats! Ai Verge de la Santa Creu! Ai Nostre Senyor Jesucrist Redentor, mossèn. M’ha anat de ben poc que amb l’esglai se m’escapés un crit quan he vist la Jenny de Cal Cinto estirada damunt un tauló.... completament nua!!!! –digué aquesta frase marcant exageradament la vocalització amb ganyotes, i baixant el to de veu, tement que algú la podés escoltar.
-Que dius, ara? N’estàs segura? Estava despullada?
-Com ho sent, Mossèn. De pèl a pèl!.
-I què hi feia així aquesta nena. Amb qui estava, perquè dius que senties veus de més d’una persona, bé de més d’un nen, no?
-I tant, allà estava dempeus, el Ricard, de la Maria de Cal Tocinaire.
-I què hi feien?
-La nena , pel que he vist, li assenyalava amb el dit... Mare de Déu de Maig!
-Què assenyalava!
-Deia, la nena: doctor, doctor, quan faig pipí em fa mal aquí. I el noi li posava un dit justament allà mentre li preguntava: aquí? I la nena: sí. I ell: i ara li faig mal si li toco? I ella: ui no, quan em toca no em fa mal, doctor. I ell: i si li poso el dit a dins, li faig mal? I ella, ai no, doctor, si m’hi posa el dit no em fa gens de mal i m’agrada molt. I ell: em sembla que li faré un petó aquí i així ja no li farà mai més mal. I ella...
-Prou!! Ja n’hi ha prou, Patrícia! Per l’amor de Déu, què m’estàs explicant. Tu has vist i has escoltat això que m’expliques? –digué Mossèn Jordi aixecant-se i amb l’espant reflectit a la cara.
-No vol que li digui què més vaig veure? –replicà la dona aixecant les celles i obrint molt els ulls.
-Més? –va dir el mossèn asseient-se novament.
-I tant! –va fer la Patrícia que es deixà caure enrere plegant els braços damunt el pit. I tant!
-Doncs va, acaba d’explicar.
-Després que en Ricard de la Maria de Cal Tocinaire, li fes a ella el que vostè no m’ha deixat explicar, ella es va vestir i aleshores fou ell qui es va quedar despullat i es va ajeure al tauló on hi era abans la Jenny de Cal Cinto.
-No sé pas si ho vull saber, Patrícia. Ja m’ho imagino.
-No vol que li expliqui?
-M’està agafant no sé què. Se’m regira tot...
-No li explico?
-Sí, sí, segueix. Ara ja hi estem posats. Acaba!
-Doncs –la dona es tornà a posar endavant, a tocar de la taula del mossèn, i seguia amb veu baixa-, resulta que el Ricard de la Maria de Cal Tocinaire, li deia a ella: doctora, doctora, em fa mal aquí; deia el nen assenyalant on ja vostè es pot imaginar. I ella: oh! Senyor malalt, aquesta cosa que té aquí se li està inflant! I ell: per això em fa mal, curi’m si us plau; i ella: em sembla que li hauré de fer petons per a que no li faci mal. I encara no havia acabat de dir petons que ja s’hi ajupí i es va empassar el... el... allò que tenen els homes, ja m’entén.
-El penis –ajudà el mossèn.
-Això, el pito, vaja.
-I què més?
-Dons ella feia baixar i pujar el cap com si xuclés un caramel i jo no em podia creure que un nen tingués un... un... una cosa com aquella, se li havia posat enorme!
-Sí??
-Un bé de Déu, Mossèn. Ai! Perdoni, no ho volia dir això.... Doncs bé, el nen deia: doctora, doctora, encara em fa mal; i ella (a penes se l’entenia): ara li passarà el mal, senyor malalt –mentre no deixava d’engolir la... la... la cosa del nen.
-Està bé, ja en tinc prou! –digué el mossèn amb la cara enrogida.
L’endemà, diumenge, abans de missa de dotze, Mossèn Jordi era al confessionari. Tots els nenes i nenes que feien catequesi hi havien d’anar i ell estava esperant al Ricard de la Maria de Cal Tocinaire, i a la Jenny de Cal Cinto.
-Ave Maria Pusíssima.. -digué el mossèn quan s’agenollà el nen Ricard de la Maria de Cal Tocinaire.
-Sense pecat concebuda –respongué el nen, i va continuar- Em vinc a confessar pare, perquè he pecat.
-I tant! –va afegir el mossèn- Que no ho saps que Déu nostre Senyor ho sap tot, ho veu, sobre tot ho veu tot?
El Ricard de la Maria de Cal Tocinaire s’estranyà de la fermesa amb que havia fet l’afirmació el mossèn. Però el cop definitiu que el va fer enfonsar fou quan el capellà li va dir:” fins i tot veu el que passa dins dels edificis en construcció...”
-La confessió només serveix si m’ho expliques tot i tot, ho entens? Del contrari, igual que Déu té el poder de saber què va passar ahir, també el té per a enviar-te a les profunditats de l’Avern i fer-t’hi cremar pels segles dels segles. Vols que Déu et condemni i et faci cremar?
-No –respongué el nen amb veu inaudible.
-Doncs explica’m amb tot detall els pecats que has comés.
En Ricard de la Maria de Cal Tocinaire, tenia un nus a la gola que no el deixava, quasi, parlar, i tan trasbalsat estava que no podia veure com Mossèn Jordi, es descordava els botons de la sotana, per a l’altura de la cintura, per a posar-hi dins la seva mà dreta.
octavioms.blogspot.com
|
Contactes
Registra´t
