| |
La directora
 dilluns 11/maig/2015 - 03:34  1540  3
Volia parlar amb la directora. No era possible que, un cop més, l’Evarist hagués estat expulsat de classe. “És que sempre, la culpa, havia de ser d’ell? No, coi”. Podia acceptar que era un nen una mica faluga, lleugerament entremaliat. Sí ! Això ho admetia, però que cada mes l’expulsessin ja passava de mesura.
Va escriure un mail a la direcció demanant AMB URGÈNCIA una entrevista amb la Balbina Fuensanta, la directora de l’institut. Però passaven els dies (2 o 3) i no havia rebut cap resposta; això la disgustava enormement i va decidir trucar per telèfon a secretaria. També, això, la disgustava perquè patia d’una mena de disfunció, un petit defecte en el tel de la llengua que li impedia de pronunciar, com calia, la lletra “r”. A casa ja s’hi havien acostumat a la seva peculiar pronúncia i no li donaven importància, en canvi als desconeguts sempre els sobtava i trigaven a interpretar adequadament els sons emesos que hi intervenia aquesta consonant. I coi, mira que n’hi ha d’erres en el nostre idioma! I vet aquí com, sense saber per quin mecanisme estrany es produïa, tan aviat les pronunciava substituint-la per una “u”, com arrastrava la lletra “g” o la “j”, amb un deix afrancesat. Sigui com sigui, el cert és que ja no hi parava atenció i parlava amb normalitat sense posar-se a pensar si l’entendrien o no. Era quan veia la cara de qui l’estava escoltant, que se n’adonava que no l’entenien. Tampoc era necessari fer les ganyotes que feia la gent quan deia, per exemple “uacó” quan volia dir “racó”; o “tuineu” per dir “trineu”.
-Bon dia , digui’m –va escoltar després de marcar el número de l’institut.
-Secuetaría?
-Perdó?
-Que si és la secueteuía de l’institut!
-Ah, sí. Ha trucat a la secretaria de l’institut Vinader. Digui’m.
-Veugà, fa dies que he escuit un mail a la diuectoua peg demanar una entuevista i encaua no m’han dit ués.
La secretària que intentava interpretar els sons que li arribaven per l’auricular, deduïa a penes el significat.
-M’està dient que ha demanat una entrevista amb la directora?
-Sí, ja fa uns dies i no en sé ués.
-A veure, si us plau, pot dir-me el nom de l’alumne?
-Evauist Uipoll.
-Perdó? Disculpi, però és que no l’he entès....
-Evauist Uipoll, coi.
-Ah, disculpi. Evarist Ripoll, potser?
-Sí, Evauist Uipoll, ja li he dit!
La secretària va teclejar el nom del noi i en va poder treure la informació que li demanava la senyora.
-Escolti’m?
-Digui.
-Tinc la nota d’avisar-la per a les 16,00 hores del dimarts vinent. La directora l’espera. D’acord?
Tot i no quedar prou satisfeta amb la demora de l’entrevista (la contrariava), es va anotar la data a l’agenda.
Faltaven 5 minuts per a les quatre de la tarda quan, aquell dimarts, entrava per la porta de l’institut i s’encaminava cap on un rètol amb la llegenda “secretaria”, senyalava indicant amb una fletxa. Una finestreta de vidre entreoberta, li va permetre veure una noia quarantona que estava davant la pantalla d’un pc. Va colpejar amb suavitat el vidre amb els nusos de la mà dreta i féu notar la seva presència a la secretària. Aquesta s’aixecà amb rapidesa i anà a obrir del tot la finestra de vidre.
-Hola -saludà-. En què la puc ajudar?
-Sóc la senyoua Uipoll. Tinc una cita amb la diuectoua, aua a les quatue.
No va trigar, la secretària, en identificar a la visitant amb la dona que l’havia trucat la setmana passada.
-Ah, sí, la mare de l’Evarist, oi?
-Sí.
La va fer seure en una cadira que hi havia a la recepció mentre la informava que la directora no trigaria a rebre-la.
Passats uns minuts, s’obrí una porta lateral per on aparegué una dona de poc més de cinquanta anys, elegant, vestida amb una faldilla tubular ajustada, color blau marí, i jaqueta a conjunt i ratlles fines blanques; el cabell ros i llarg (segurament tenyit) li queia amb gràcia pels costats de la cara i pel darrera amb una simpàtica cua de cavall, que li donava un aire jovenívol. La faiçó era de trets adustos però el somriure que li va dispensar va fer desaparèixer qualsevol ombra de rigidesa. “Massa arreglada, per ser directora d’un institut”, va pensar la mare de l’Evarist.
Es van saludar amb la mà i va poder sentir l’energia de la directora quan li va estrènyer. Aquesta, amb un to imperatiu, li va demanar que la seguís i sense esperar-la es va posar a caminar travessant la porta, per on havia sortit, en direcció a un passadís.
-Anem al meu despatx –va informar sense girar-se.
En arribar a una porta de fusta (en contrast amb la resta de portes que s’havien trobat pel passadís, que eren clarament metàl•liques), la directora s’aturà i la va obrir amb clau. Immediatament, li va cedir el pas deferentment, i la va convidar a passar.
La mare de l’Evarist va donar una ullada ràpida a l’estança. La taula era de fusta i estava, sorprenentment buida. Només un llum de sobretaula, un telèfon en una de les cantonades, i una carpeta de pell negra al centre, just davant la cadira de respatller alt, de la directora.
-Segui – va ordenar.
Ella ho va fer sense cap alteració visible però amb una mica de disgust per la contundència amb que li ho demanava.
-Bé, doncs, senyora....- va mirar la carpeta on hi tenia l’expedient de l’Evarist- Trullols, oi?
-Sí, Tullols –va reblar- però estic tan acostumada a que em diguin pel nom del meu mauit...
-Entenc, ja ha renunciat al seu cognom... no és pas cosa estranya -i va tornar a mirar l’expedient -, doncs senyora Ripoll, oi?
-Sí, Uipoll. És que ja hi estic...
-Acostumada –va tallar la directora que ja tenia clar que aquella dona li queia malament, i amb aquella manera de parlar... pitjor!
-Doncs vostè dirà, senyora Ripoll –li va anar d’un pèl que no li digués “Uipoll”.
-Veuà, és la terceua vegada que expulsen al meu fill Evauist, i em sembla que això no és just pegquè...
La directora va alçar la mà en senyal d’”altu” i ella va frenar en sec el que anava a dir. Després d’uns segons, durant els quals la directora es mirava amb atenció l’expedient, va deixar anar un gruny d’aprovació en llegir les notes que hi havia.
-La vida, sovint, no és justa, senyora Ripoll –uff, altra vegada, de ben poc que no li diu Uipoll- Però l’Evarist ha tingut un comportament que ha merescut el càstig rebut. No en tingui cap dubte!
-Això no pot ser –protestà la dona- L’Evauist és un nen nogmal, com la majuia, el que passa és que els mestues li han agafat mania i és peg això que l’expulsen. I és peg això que he vingut a queixag-me, això s’ha d’acabar. Aquí tots mouos o tots cuistians.
La directora la va deixar acabar però no podia evitar estrènyer els punys amb força. Aquella dona la crispava des del precís instant que la va veure.
-Senyora Ripoll, sap quins dos dies porto, com a directora d’aquest institut? Aquest matí, un alumne ha calat foc als vestidors del gimnàs mentre intentava fumar-se un porro –va continuar sense esperar la resposta de la visitant-; una nena de segon curs, s’ha pres un tub sencer de ves a saber quina mena de píndoles; ahir, es va produir un intent de vaga dels de quart; i per a arrodonir-ho, he enxampat una nena de tercer fent-li una fel•lació a un alumne de primer, en els lavabos. Crec que, sincerament, el que ens convé URGENTMENT és una bona dosi de disciplina.
Mentre parlava, la directora s’aixecà de la cadira de respatller alt per a posar-se al costat d’un armari que tenia just on s’acabava la finestra.
-Aixequis! -va ordenar a la senyora Ripoll , amb un crit autoritari- Aixequis! –li va repetir.
-Peuó, com s’atueveig a paglag-me amb aquest to? –va protestar la dona.
-M’atreveixo perquè ja n’estic farta de tanta indisciplina i anarquia, i no suporto els pares i mares que no se saben imposar.
La senyora Ripoll, malgrat la protesta, s’havia alçat amb cara atemorida i del tot desconcertada.
-Estiris amunt la taula! –va bramar la directora- Ara!!
La dona, que ja estava atordida, la mirava amb els ulls oberts i la cara desencaixada.
-Que s’estiri, li he dit!! – va quasi vociferar, amb una autoritat que no admetia qüestió ni desobediència.
La senyora es va estirar al damunt de la taula de la directora amb les mans planes als costats del cap, recolzant panxa, pits i cara damunt la superfície de fusta, formant un angle recte amb la resta del cos.
-És pels pares que cal començar la disciplina –deia la directora mastegant les paraules amb ràbia continguda- És pels pares on tot comença, i és l’origen d’aquests malfactors que es creuen amb dret a fer el que els vingui de gust sense atendre normes ni codis. I jo començaré aquesta tasca aquí i ara, avui i amb vostè. Disciplinant a una mare començarà la recuperació de l’ordre i l’harmonia perdudes.
Mentre parlava, millor dit, mentre es queixava amargament de la titànica tasca que li havia correspost com a directora, havia elegit una canya de bambú d’entre una varietat extensa de canyes amb diferents calibres. La que va agafar era prima i en brandar-la enèrgicament a l’aire, la feia xiuxiuejar amb esgarrifosos sons aguts, com si ràfegues de vent enfurismat s’escapolissin entre estretes escletxes.
Va xiular la canya abans d’impactar contra el teixit dels pantalons de la dona, en la zona de les natges. Un crit somort s’escapà per la boca de la senyora i després es queixà:
-Els pantalons, em farà maubé els pantalons....
-El cervell teniu deteriorat els pares que ignoreu els vostres fills que s’endinsen en un món ple facilitats i els crieu amb maldestre condescendència –va recriminar la directora, mentre descarregava la segona fuetada damunt les natges de la dona que, fent cas a la seva súplica, li havia permès de baixar els pantalons deixant a la vista les natges que una calceta minúscula no arribava a tapar.
-El dolor ens fa forts i ens recorda la fragilitat de la nostra ànima, és per això que hem d’aprendre a suportar-lo amb estoica conformitat –tercera fuetada, tercer xiulet, segona marca de sang pugnant per escapar de la dermis.
-Pegquè em fas això... –somicava la mare de l’Evarist.
-S’ha perdut la bona educació i cal tornar a inserir-la als cors i les ments, amb dolorosa acció si és necessari, per a que l’experiència ens recordi quin és el recte camí a seguir; naixem amb dolor, morim amb dolor, i deixem dolor quan retornem a la pols d’on un dia va sorgir la vida. El dolor ens purifica i ens fa millors – quarta fuetada i tercera línia vermella creuant les natges enrogides de la penitent.
-Si us plau – deia entre sanglots la senyora Ripoll- no he fet ués peg meuèixe això...
-Infantem sense ni un bri de consciència, només alimentem als fills amb menjars efímers que engreixen el cos i fem passar gana a l’esperit. Que el dolor ens ajudi a rectificar a temps per a ser dignes del creador, i com ell que es va sacrificar per la humanitat, no hem d’oblidar que el càstig és tant necessari com el premi; i així, cal posar llum al camí vertader deixant l’obscuritat guardant el que és maligne i prohibit –la canya va xiular per cinquena vegada fent brollar unes gotes de sang.
Ignorant els gemecs de la dona, la directora Balbina Fuensanta, s’ajupí fins a absorbir amb els llavis, les gotes que lliscaven lentament per les enrogides i tremoloses natges de la mare de l’Evarist.
Amb la comissura tenyida, li digué a la dona:
-Ja es pot aixecar. Confio en que recordi tot el que li he dit. Pel seu bé, i pel del seu fill.
Dit això, es va asseure a la cadira del respatller alt mentre, amb el dors de la mà, s’eixugava les restes de sang.
La Teresa Trullols, senyora de Ripoll, es posà dempeus i s’endreçà la roba. Després, en silenci i sense mirar la directora, va sortir i es disposà a tornar a casa.
Al vespre, el marit li va demanar el resultat de l’entrevista amb la directora.
-Ha anat bé, peuó no ha volgut explicag-me pegquè el van expulsá de classe el puimé dia –digué ella removent-se a la cadira buscant una posició que fos menys dolorosa.
-Ah, doncs això no pot ser! –exclamà el marit- ja hi aniré jo a parlar amb aquesta dona.
-No, no, no cal. De debò. Ja hem quedat peg la setmana que bé i m’explicauà el que falta. Avui no tenia temps, pobua dona..
octavioms.blogspot.com
|
Contactes
Registra´t
