| |
L'espigó
 diumenge 3/maig/2015 - 03:05  1524  4
Els records que tenia d'ella eren, sovint, nebulosos. Boirines que prenien formes perfilant un rostre, un cos. De vegades, amb els ulls tancats, abans de sucumbir al son profund que separa un dia de l'altre, podia, fins i tot, entreveure uns ulls de dolça mirada que li expressaven emocions.
Havia crescut amb les intermitències de la seva protectora i desitjada presència. D'això ja feia molts anys. Tant temps que no podia recordar, bo i despert, la faç de la mare, i això que s'hi esforçava en molts moments per a dibuixar mentalment els ulls, els pòmuls, els llavis, les orelles... i el cabell. Feia un exercici d'arquitectura per a col•locar degudament cadascuna de les imatges per a aconseguir-ne una de sola. La cara de la seva mare.
Però els records visuals li eren esquius i capriciosos. En recordar la mirada d'ella li podien aparèixer uns ulls clars com unes ninetes fosques, amarronades i penetrants; la barbeta podia esdevenir, segons el moment, en un mentó poderós i angulat, o rom, suau i agradable. I ell es feia un embolic amb aquest garbuix de records. Va concloure que tant desig per a concretar la seva imatge no feia res més que esborronar-los encara més.
A ca la tieta, l'Ebba, el van acollir com un fill més i amb els cosins, en comptaven quatre. Tenia consciència de que els primers mesos de viure amb els tiets i cosins, havien estat realment deplorables perquè parlava molt poc. No podia deixar de sentir una profunda tristor que se li enfilava de l'estomac fins a la nou de la gola i, a moments, se l'hi escapolien tibantors per l'interior de les galtes que semblaven fils de ferro cremant, deixant anar gotes i humitejant els ulls sencers. Aleshores havia de refregar-se amb el dors de la mà per apartar l'aigua que amenaçava de sortir baixant, ara sí, per la part externa.
Els primers dies de viure amb ells, la Faina, la més petita dels germans, se'l mirava amb ulls encuriosits quan s'asseien a la taula per a menjar, però no li deia res. Els altres germans, en Macià i l'Olau, que eren bessons i tenien set anys com ell, tampoc li feien massa cas i semblaven més interessats en molestar-se a cops de colze i de genoll per sota la taula.
Ningú sabia perquè era allí com un més i tampoc ho preguntaven. Només en arribar les Festes de Nadal, els nois van preguntar-li si les passaria amb ells. No va poder dir altre cosa que un “no ho sé, suposo”.
Recordava, com si fos ahir mateix, el dia que la tieta el va anar a buscar a col•legi.
-I la mare. Que no ve? -li va demanar a l'Ebba
Gairebé sense mirar-lo, la tieta li va dir que no, que durant uns dies s'estaria a casa d'ells; que ja li explicaria i que ara hi havia pressa.
Cada vegada que volia saber alguna cosa de la mare, del per què no anava a casa, la resposta de l'Ebba i el seu marit era sempre la mateixa:
-És fora, de viatge... Ja vindrà, no pateixis.
-De vacances? -insistia
-No. Per feina.
Sempre trobaven alguna cosa a afegir ràpidament per a canviar de tema i evitar, així, més preguntes. Tenia poc més de set anys i les coses, senzillament, passaven i tot i que no ho entenia, es lliurava a acceptar els fets.
La tristor dels primers mesos es va anar esvaint amb les rutines diàries: el col•legi, el bàsquet, l'anglès... Van passar mesos i anys. Vacances de càmping i excursions amb els tiets i cosins, sortides al cinema amb crispetes i pegadolces, baralles sota la taula amb l'Olau i en Macià, esbroncades i càstigs. La seva vida s'havia cobert d'una pàtina de normalitat que deixà enterrats els seus records. La seva vida era aquella. D'alguna manera ja havia assumit que aquella era la seva família. La única família que mai havia tingut. I ja li estava bé.
Però els records són, sovint, com els bandolers i et poden assaltar en qualsevol indret del camí, en qualsevol moment, qualsevol dia. Després de vuit anys, com si obeïssin ordres, com si hi hagués un mecanisme ocult dins la seva ment, la memòria se li desfermà deixant obertes les portes per a que els records, aquells records que havien estat solapats fins aleshores, apareguessin sobtadament sense avisar. Fou així, com un diumenge es despertà amb l'imatge d'una dona fixada als ulls com si fos una calcomania. Fou llavors que va començar a bussejar, conscient i decidit, dins el laberint dels records. El neguitejava no aconseguir recordar les faccions de la seva mare, ni la seva veu, ni el tacte de la seva pell. Res. Només imatges borroses. I... la veu! Era impossible poder recordar la veu però, que curiós, estava segur que la reconeixeria si la pogués escoltar.
Es va passar unes quantes setmanes refugiant-se en aquestes sensacions que li regalaven una pau i il•lusió desconeguda fins aquell moment. Anava a dormir més d'hora del normal per a posar-se damunt el llit, amb la llum apagada, i mirant de trobar una forma de fer sortir els records que, n'estava segur, devien estar amagats en algun lloc allà dins del seu cap. Traçava estratagemes per a fer-los sortir com ho faríem per a desencallar un suro encallat al fons d'una bassa. Intentava fer recerques sistemàtiques mirant de retornar el més lluny possible a la seva infantesa. Un any, un estiu, un fet. No se'n sortia i, quan es feia palesa la inutilitat del seu afany, se sentia buit i decebut. Era, aleshores, que la tristor, durant anys latent i amagada, revifava en el seu cor. Ell intentava dissimular-ho perquè creia que ningú el podria ajudar i no li venia de gust rebre noves mostres d'afecte si descobrien el seu neguit.
Era Setembre. Els dies no paraven d'escurçar-se i estava a punt de començar l'últim curs de la ESO. Enguany tot resultava excitant perquè se n'adonava que estava a punt d'entrar en una nova dimensió, en un nivell superior; era a punt d'entrar a la categoria dels joves deixant enrere l'edat dels “mocs” adolescents. No obstant, res va enganyar la Faina mentre dinaven. Se'l mirava com ho va fer vuit anys abans. La va sorprendre en acabar el primer plat del dinar del primer diumenge del mes. Durant uns instants ella el va mirar fixament de fit a fit i clavant després la mirada en els seus ulls. Ell va tornar a baixar el cap mirant d'evitar-la però la Faina ja no era el marrec de sis anys i es va posar a riure mentre l'obsequiava amb una cançó enfadosa:
-El Iago està enamorat-at, el Iago està enamora-at..
L'Ebba el va mirar i no li semblà que l'expressió d'enuig del noi responia al d'un vailet enamorat a qui han descobert el secret. La tieta va fer callar la nena.
A la tarda, aprofitant la migdiada del marit, el va anar a trobar a la seva habitació. En Iago estava estirat al llit rellegint un còmic.
-Puc? -digué la tieta des del portal.
Ell assentí amb un gest del cap i deixant la revista a un costat.
-Hem de parlar -digué la tieta mentre s'asseia al llit- oi?
-De les notes no, suposo. Encara no hem començat el curs -respongué el noi fent, com sempre, una brometa fàcil mirant de treure tensió al moment.
-Fa un bon dia per anar a la platja fent una passejada. Segur que trobem un bon lloc per asseure'ns en algun espigó. Què hi dius?
Els quinze minuts de caminada des de la casa fins a arribar a la platja els van emprar parlant de qüestions relatives a l'últim any de la ESO. L'Ebba no patia gens per les notes que aconseguirien ell i els seus cosins. Tot i que, va precisar, els bessons eren una mica més eixelebrats i haurien de fer més “colzing” que no pas ell.
En arribar a les pedres, l'Ebba va trobar un indret adequat gairebé al final de l'espigó. Era una pedra gran i plana ,asseguts les cames els penjaven per damunt de l'escuma que l'aigua creava en esclatar-hi les onades.
-Si fos sabó, oi? -va dir en Iago
L'Ebba va somriure.
-No es cansen mai de xocar contra les pedres? -va preguntar el noi
-Mai -va respondre la tieta- i sempre seguiran picant obstinadament fins que el mar s'assequi o les pedres s'esmicolin.
Un al costat de l'altre, miraven mar endins, molt lluny, on l'aigua i el cel s'unien.
-Jo tampoc sé res de la teva mare -va dir l'Ebba després de sospirar profundament i empassar saliva fent una ganyota.
-No? -va preguntar el noi mirant-la amb expressió incrèdula i trets de sorpresa i dolor.
La tieta negà amb un gest del cap mentre deixava anar un esbufec.
Li costava explicar-li a Iago, el que tant de temps havia estat negant-se a fer. No havia decidit mai el com ni quan ho faria. Les vegades que sentí l'impuls de deixar anar el que sabia, no trobava la força d'ànim suficient i ho ajornava. Avui, en veure la cara de tristor d'en Iago mentre dinaven, se'n va adonar que no era just seguir defugint el tema. A cop calent, doncs, li va dir que havien de parlar. Ell ho va entendre al moment i fins i tot li va semblar que el rostre del noi s'enduria preparant-se, amb determinació, a rebre una sacsejada que seria, ho intuïa, dolorosa.
La tieta va agafar aire.
-La teva mare et va deixar, Iago. Va marxar, s'havia enamorat i et va deixar.
El noi quedà mirant com les onades esclataven contra les pedres de l'espigó i la visió de l'escuma que quasi li esquitxava les vambes el tenia atrapat. No entenia encara què li estava dient la tieta. Marxar? I per què no se l'emportà a ell? O... per què l'home de qui s'enamorà no va venir a viure amb ells a casa seva? El pare havia mort i li hagués anat bé tenir un pare. Haurien estat la mar de bé tots tres, no? No ho entenia... Va marxar i, durant els anys passats no havia pogut venir a dir-li alguna cosa?
-No m'estimava, la mare?
La veu li va sortir mig trencada, ronca, pel nus que se li estava fent a la gola.
-Si que t'estimava. Sí. Sé que és una bogeria i, jo mateixa no ho acabo d'entendre. T'estimava Iago. N'estic segura. Però no sabria com explicar-t'ho. Va marxar...
També a la tieta li costava de pronunciar uns mots que, cadascun d'ells, era com una pedra punteguda clavant-se al cor del vailet. Ella també sentia aquest intens dolor enfilant-se des del pit, tenallant-li el coll, impedint gairebé que articulés les paraules.
-Però s'estimava més a aquell home i per això va marxar amb ell – va reblar en Iago.
Ni tan sols va alçar la veu. Ni tan sols semblava una queixa. Fou com quan vols dir el nom de quelcom que coneixes molt bé però que no trobes el mot, i de sobte, gairebé sense desitjar-ho, el nom et surt dels llavis amb la mateixa naturalitat que dónes el bon dia o tornes una salutació . Finalment, va saber perquè la seva mare no hi era. Tants anys d'imaginar centenars d'explicacions, de motius dramàtics, causes èpiques, sempre tenint per segur que havia estat per culpa de qui sap quina circumstància sobrehumana i indefugible, havia fet que la seva mare hagués desaparegut.
La tieta se'l mirava mirant de contenir el broll de llàgrimes que demanaven sortir pels ulls enrogits.
-D'acord -va dir en Iago- Ara ja sé què ha passat.
No plorava. L'Ebba el fitava disposada a abraçar-lo d'immediat al primer senyal que donés el noi d'ensorrar-se. Però no, es mantenia sencer amb una sorprenent expressió de fermesa d'ànim tot i que la tristor era evident en el seu rostre.
-Iago...-va començar la tieta.
Ell només va girar la cara per a mirar-la sense obrir la boca.
-No sé què dir. Em sap tant greu i em fa tant de mal que no sóc capaç de dir res per ajudar-te. M'agradaria abraçar-te, Iago...
No! -va dir el noi mirant-la fixament als ulls- No tieta, ara no, sisplau.
Ella va haver de posar-se la mà a la boca per a ofegar un gemec de dolor.
-Tieta.
-Digues.
-Et vull demanar una cosa.
-Digues Iago.
-Em deixaries quedar-me una estona aquí... sol?
-Iago, no... sisplau... -protestà ella.
-Només una estona, vindré a casa tot seguit. No trigaré.
L'Ebba estava confosa. Per una banda entenia que ell volgués estar sol però, per l'altra, va témer que no li passés pel cap fer una bestiesa. En aquell precís instant es va penedir d'haver anat a l'espigó.
-Tinc por que et passi res, Tiago. Anem a casa, sisplau -quasi suplicà ella.
-Només uns minuts, tieta! -va exclamar alçant una mica la veu- et prometo que no trigaré a venir a casa.
La dona va dubtar uns instants. Ja tenia 15 anys, no era tan petit.
-D'acord, però no triguis, eh?
Ell assentí amb un gest del cap.
-No trigaré.
La tieta s'aixecà amb prou feina i el deixà allí, sol, a la pedra de l'espigó. Uns metres més enllà, lluny de la vista del nen, les llàgrimes li van començar a sortir i tímides contraccions en forma de sanglot miraven de desnuar la gola.
Quan va arribar a les primeres cases del poble, es disposà a vigilar el seu nebot des d'una cantonada. Ell romania a l'espigó immòbil, la vista fixada a l'horitzó. Durant uns minuts seguí així, espiant-lo rere una cantonada, fins que va veure com el noi s'alçava. A ella se li encongí el cor perquè no podia evitar pensar que el nen hagués estat vençut per la desesperació i es decidís a saltar a l'aigua. No ho va fer. Amb pas curt i lent, s'allunyava de l'escuma que escopien les onades en direcció a on es trobava ella. Va esbufegar alleujada i va marxar amb presses cap a casa.
El seu home ja s'havia llevat de la migdiada i l'estava esperant al menjador.
-Li has explicat? -li demanà.
-Si -respongué l'Ebba- Li ho he dit.
-Tot? -insistí l'home.
-No. Tot no.
I anà al lavabo per a rentar-se la cara i pentinar-se.
Quan en Iago va entrar a casa es mirà els tiets. No plorava ni hi havia indicis de que ho hagués fet.
-Us puc dir papà i mamà?
octavioms.blogspot.com
|
Contactes
Registra´t
