|
L'U DE MAIG O DELS OBRERS I JO.
dissabte 2/maig/2015 - 07:03 1014 3
No sóc obrerista. Per ser obrerista hauria de tornar a néixer. Jo vaig néixer en una fleca del Raval barceloní. Vol dir que sóc menestralista, senyorestevista. Gràcies a Déu he llegit prou per saber que els veritables enemics de la meva classe social – la menestralia – no són els obrers sinó l’altra burgesia, que són els que devoren les nostres botigues i els nostres despatxos. Sé que secularment la menestralia ha fet de infanteria de l’alta burgesia en una empanada mental considerable. Margaret Thatcher és la màxima expressió d’això que vull dir. No se n’adonava la Thatcher que l’alta burgesia britànica no eren els seus? D’acord que els seus tampoc no eren els sindicats ni els laboristes, els seus eren els menestrals i potser qui millor els representava – si es que ens representa algú, cosa que mai no he tingut clara – eren els liberals, equidistants entre l’alta burgesia i els obrers, entre el conservadorisme i el socialisme.
Em pregunto el perquè els grans pensadors i líders comunistes i socialistes són burgesos i jo, en canvi, em sento allunyat dels obrers i l’obrerisme. Intento contestar-me: Lenin, Marx, Trotski, Castro etc pertanyien a l’alta burgesia del seu país i, amb el comunisme, van recrear un sistema feudal i antidemocràtic amb una dictadura del proletariat que no va arribar mai perquè els treballadors als països socialistes mai no van decidir. Però, malgrat tots els malgrats, suposo que aquests pensadors i aquests dirigents sentien una simpatia, una empatia pels obrers que jo no sento. L’explicació crec que és senzilla: la dialèctica que es produïa a la fleca dels meus pares – i la que es produeix al meu despatx d’advocat – es que els nostres treballadors defensen uns interessos i nosaltres uns altres. Mes clar: a nosaltres ens interessa que treballin el màxim cobrant el mínim possible i ells els interessa cobrar el màxim possible treballant el mínim.
La diferència entre jo i Lenin i Trotski i Marx és que jo he vist i em discuteixo amb els meus treballadors cada dia, mentre que crec que els grans burgesos i els grans terratinents no els veuen mai i, per tant, els poden idealitzar. A nosaltres se’ns fa impossible, tot i que algun comunista de les nostres files també ha sortit, com una mena de bolet estrany, com en Jordi Solé Tura, que cito perquè era de flequers com jo. Per a mi és incomprensible que el fills d’uns flequers sigui comunista. No devia haver treballat gaire al forn. Estellés és un altre fill de propietaris flequers comunista. Però Estellés és tant hedonista que això de que era comunista no m’ho he acabat de creure mai. Els versos d’Estelles són els més anticomunistes de la literatura catalana. Però a la seva època dir-se comunista vestia molt i els liberals no van saber fer un front antifranquista potent, potser perquè pensaven abrandadament, a més, que Franco defensava els seus interessos quan defensava els interessos de l’alta burgesia: la història de sempre, ves.
|
|
|