| |
Si somrius a la vida..., la vida t'apunyala.
 dijous 30/abril/2015 - 05:18  1622  2
Fem servir, sovint, frases fetes; fem servir, sovint, afirmacions de dictats absoluts, indiscutibles i indestriables; fem servir, sovint, sentències que ens cauen com lloses al damunt com la mateixa paraula indica, sentenciant...; i en a mi no m'agraden les sentències, ni els dictats i no gaire, diguem-ho així, les frases fetes.
Ja..., és clar, sempre és millor rebre i donar somriures (aparentment), el què succeeix és que ni la vida ens dona somriures, dels de debò, ni podem donar a la vida somriures, dels de debò, i quan ho fem se'ns tornen en producte de punyalades, per l'esquena i pel pit.
Què senzill i simple és afirmar, dictar, sentenciar..., i sempre fer-ho amb un somriure als llavis i en els ulls brillants; somriures burletes molt sovint que es transformen a poc a poc en riures oberts i sovint insultants, sota les sospites que allò que creiem esdevé en realitat de somriures forçats, somriures falsos, i riures esclatants i nerviosos més que fidels i sincers. És llavors que t'hi trobes i et trobes les esquenes foradades i estripades pels punyals de la vida en traïdoria, i punyalada invisible en el pit, sense veure quan t'ataca i sentint com dia a dia i nit a nit el dolor en va creixent i esquerda tot el que troba en el seu pas... i arriba un moment, arriba el moment, que et tornes insensible a tanta poca justícia que et du la vida, a tants greuges, a tants somriures que amaguen engany. Aquests són els somriures, que en sentència semblen tan bells i ferms.
Sóc, sóc jo de no somriure en continu, a dreta i esquerra, ni d'est a oest i nord a sud, impersonalment, sense més, com sent babau tot esbossant entre galta i galta uns llavis estesos en rialla o mig rialla, perquè sí. Jo sóc jo i no enganyo res ni enganyo ningú, malauradament segurament; i el meu estat, el meu esperit, la meva ànima s'emmiralla en els meus ulls, i en els llavis si somriuen o no ho fan, i es despullen en paraules, malauradament segurament. I quan somric, quan ric, és somriure i és riure ric, sincer, fidel... i no impostat. I quan escric, rient o somrient, trist o amb la pena de la pena de viure, és escriure ric, sincer, fidel... i no impostat.
I a canvi, si no en vull res, no cerco res, i rebo esquena punyalada, pit desfet pels cops d'espases afilades i riures i somriures que trenquen cors. I potser espera el meu somriure fals?, no el trobarà, no en sé de riure en fals i els més somriures, pocs i senzills, són de debò i hi són desats en el record, sempre sotmesos per la dictadura de la raó.
|
Contactes
Registra´t
