| |
La llibreta
 dimarts 28/abril/2015 - 12:36  1709  0
La va veure mig amagada entre les fulles caigudes del començament de la tardor. El negre de les tapes, ressaltava subreptíciament d’entre el color marronós de les fulles de plataner. Sense pensar, s’ajupí i agafà la llibreta semi oculta. Amb àgil moviment del dit gros va fer passar algunes pàgines amb rapidesa on va poder veure-hi noms i telèfons escrits amb diferents colors de tinta: verds, negres, blaus, i algun de vermell també. Es va posar la llibreta a la bossa i va reprendre el camí cap a l’entrada del metro.
Asseguda al banc del vagó, prou ple a aquella hora de la tarda, tragué la llibreta per a donar-hi una ullada amb més calma sense l’ intranquil•litat que algú del carrer, que podia haver-la vist agafant alguna cosa del terra, li preguntés res.
Era rectangular, una mica més llarga i ampla que un paquet de tabac. El tacte de les tapes li fou agradable, era com una mena de cartró negre però bastant flexible de tal manera que encara que les doblegués, tornaven a protegir el contingut amb eficaç recuperació. Eren suaus, lleugerament rasposes per l’efecte de desenes de filaments que s’entrecreuaven formant minúsculs quadrats imperceptibles, gairebé. Va obrir la primera pàgina amb cerimoniosa parsimònia de reverencial respecte. La contratapa i la primera plana estaven buides. En blanc. Girà el primer full i hi havia una única inscripció en la plana de la dreta: la lletra “a”, en majúscula i negreta. Amb la polpa del dit del mig, apartà el full posant-lo a l’esquerra on s’hi va quedar atrapat pel dit gros de la seva mà esquerra. Ara sí que hi havia noms i números escrits. A l’esquerra, ocupant una mica més de la meitat de la plana, hi havia noms amb el que semblaven ser números de telèfon, la majoria de mòbils i alguns que, pel prefix, ja es veia que eren de telèfons fixos. També va poder observar que els primers noms i números estaven escrits amb tinta de color negre, i per ordre alfabètic: Adam, Albert, Anna, Aureli... En canvi, els que seguien, tot i tenir clarament la mateixa cal•ligrafia, ja no guardaven cap ordre i havien estat escrits amb bolígrafs de colors diferents. Així, seguien a la llista dels primers: l’Armand, de color blau; l’Alba, de color negre; l’Anna G., també de color negre; i l’Abril, de color verd. En total, 8 noms: 4 d’home i 4 de dona.
Se li va asseure al costat, un home amb vestit que, sense cap mena de dissimulació, li mirava la llibreta. La va tancar i la desà a la bossa. Ja se la miraria en arribar a casa.
Mentre sopava, va anar mirant, full per full, intentant esbrinar si hi havia res que digués qui era el propietari. Fins i tot, hauria estat molt útil trobar alguna nota, al costat del nom, que digués, germà, o cosí, que li donés pistes per retornar aquella llibreta. De ben segur que era una pèrdua molt molesta i ella es sentiria satisfeta si podia fer aquest favor. Tampoc hi ha via cap anotació dient pare, o mare. Res. Només noms propis i números de telèfon. Com a molt, havia observat que, al costat d’alguns dels noms, hi havia entre parèntesi, acotacions que, en alguns casos podrien semblar cognoms, i en d’altres devien fer referència a quelcom que diferenciés un nom d’un altre igual. Així, va poder comptar que hi havia 8 Joans: Joan, Joan T., Joan (bigoti), Joan (Joanot), Joan (estil), Joan (club), Joan (bar), i Joan (alt).
Per altra banda, després de fer una mena d’estadística, va comprovar que la quantitat de noms masculins i femenins era quasi la mateixa: 27 homes, 30 dones. I això no era clarificador per a determinar si la llibreta pertanyia a un home o a una dona. Al menys, seria prou indicatiu si hi hagués majoria aclaparadora de dones, i es podria deduir, aleshores, que qui l’havia perdut, era un home. L’estil de lletra tampoc donava pistes en aquest sentit car, tot i que era evident la pulcritud de les anotacions, ella no podia decidir si eren traços femenins o masculins. Potser, un company de feina que havia fet un curs de grafologia, li ho podria resoldre.
Va comptar tots els noms: 57. Després els va escriure comptant quants Albert, Joan, Berta, etc. hi havia. Primer va escriure i quantificar els dels homes:
Adam: 1; Armand: 1; Aureli: 1; Carles: 3; Cesc: 1; Eduard: 2; Enric: 2; Esteve: 1; Francesc: 1; Joan: 8; Marc: 1; Martí: 1; Pere: 2; Toni: 2
Després va fer el mateix amb els noms de noia:
Abril: 2; Alba: 2; Anna: 2; Berta: 2; Cristina:2; Ester: 2; Gemma: 2; Joana: 7; Laura: 2; Lluïsa: 2; Martina: 2; Núria: 2; Toni: 1 (d’aquesta en va deduir el gènere perquè hi havia un LA que precedia el nom).
Quan va acabar d’escriure tots els noms, així, vist amb perspectiva global, es va adonar de dues coses que li van cridar l’atenció: la primera que en el grup de les dones la majoria dels noms es repetien una vegada excepte la Toni i la Joana; i la segona, que els Joan, en el cas dels nois, i les Joana, en el de les dones, eren clarament majoria en ambdós llistats.
Va tornar a mirar i remirar la llista amb la finalitat de trobar quelcom que li servís per a identificar-ne el propietari. Debades. Malgrat la diferència de colors, totes les anotacions estaven fetes amb cura, la qual cosa li feia pensar que qui les feia, òbviament una mateixa persona, es prenia el temps necessari per a no cometre errades ni esmenes. En tota la llibreta no hi havia un sol apunt que denotés dubtes a l’hora de fer-lo. Talment com si hagués esta copiat... sense presses, a consciència.
“És curiós”, va pensar mentre mirava la llibreta negra que havia deixat, finalment, damunt la taula. Es va aixecar per anar al sofà i veure si a la televisió feien alguna cosa interessant. Del contrari, aniria al llit, llegiria i esperaria que la son la vencés.
Es va llevar tard, s’havia mig adormit i amb les presses no recordà agafar la llibreta per a mostrar-li al seu company de feina. Se’n va adonar al metro, quan ja era massa tard per a recular. Tot i això, en arribar a l’oficina, li va fer el comentari prevenint-lo de que li portaria aquella llibreta per a esbrinar si , qui l’havia escrit, era home o dona. El company, vantat, li va assegurar que no seria un problema desxifrar-ho però... “si no posa nom de l’amo, llença-la i llestos; quines ganes de complicar-se la vida” li va remugar mentre ella marxava al seu lloc.
Al vespre, havent sopat, s’estava a la tauleta de davant de la televisió, sense poder deixar de mirar la llibreta. No feia cap cas al programa perquè estava magnetitzada, amb els ulls fixats en ella, com esperant alguna revelació. La tapa negra exercia una misteriosa atracció que li impedia apartar la vista. Tornà a obrir-la i va repassar, full per full, les anotacions de noms i números: Laura (rossa), Laura P. ; Martí (torre); Toni (carrer); Toni (crac).
No sabia pas què fer i l’amoïnava aquella llibreta. Pensava que si hagués estat ella qui perdés una agenda, se sentiria molt agraïda si li tornaven. Realment era una agenda? “És clar, què si no?”. Noms i telèfons...=agenda! Va tancar la televisió i se’n va anar al llit, llegiria i així es despreocuparia de la llibreta.
L’endemà, s’assegurà de prendre-la per mostra-li al seu company. A veure què n’hi deia de tot plegat i si podia esbrinar alguna cosa mirant la cal•ligrafia.
Després de tocar-la, acariciar-la, obrir-la, tancar-la, mirar-la del dret i del revés, el seu company de feina va començar a analitzar el que hi havia escrit a l’interior. Full a full, s’ho mirava amb atenció resseguint amb l’índex de la seva mà dreta cadascuna de les lletres i números. Després d’inspeccionar meticulosament un parell de fulls, va girar amb rapidesa la resta.
-No en tinc cap dubte. Tenint en compte la grandària de les lletres, la forma del traç, la inclinació, i la força exercida per escriure... et puc assegurar, que qui ha fet aquestes anotacions, és un home –sentencià el company.
-Ostres, hauria jurat que es tractava d’una dona.... –va mig protestar ella.
-Per què? –inquirí l’altre amb suficiència.
-No ho sé, suposo que perquè està tot tan ben escrit, amb tanta cura, que ja donava per suposat que era una dona. Ja saps que som més “polides”, nosaltres.
Es disposava a tornar a la seva taula quan va sentir el company.
-Truca! –li va dir.
-Què?
-Que truquis a uns quants telèfons, potser així podràs esbrinar de qui és l’agenda!
Abstreta en els seus pensaments, anava asseguda al metro camí de casa. Pensava en el que li havia dit el seu company, “truca!”. Potser sí que convindria que ho fes i així, potser, en trauria l’entrellat. Però no n’estava convençuda de fer-ho perquè, actualment amb els telèfons intel•ligents que hi ha, quedaria enregistrada la seva trucada i el seu propi número i no tenia ganes de trobar-se amb un cretí, o una imbècil, que després li fes la guitza. Ja havia tingut experiències negatives amb això de donar el seu número i no tenia cap ganes d’exposar-se a tal cosa, novament.
A més a més, “a qui devia trucar de tota aquella llista?” Va pensar. Quan arribés a casa se la tornaria a mirar i ja decidiria què feia. Tenia tot el cap de setmana per decidir si feia cas al seu company, i llençava la llibreta, o s’atrevia a fer alguna trucada. Tenia ganes d’arribar a casa i posar-se a la banyera; va aclucar els ulls imaginant l’aigua calenta cremant-li la pell....
En despertar, aquell dissabte, li va venir la solució. Trucaria des d’una cabina telefònica: així per molt intel•ligent que fos el mòbil receptor, no podria saber mai des d’on trucava ni qui trucava.
Es llevà amb bon ànim i disposada a esbrinar qui era l’amo (perquè el seu company ja havia dit que era un home) de la llibreta. Mentre esmorzava, va tornar a mirar, altre cop, els noms que hi figuraven. La tenia fascinada el fet que els noms de les dones es repetien dues vegades, menys la Toni i les Joana. Era molt curiós, sorprenent per a ser casualitat. Els homes, en canvi, no repetien aquest patró tot i que en el cas dels Joan, si que hi havia un cert paral•lelisme amb les Joana.
Nerviosa però decidida, va sortir al carrer per mirar de trobar una cabina de telèfon. No era gens fàcil perquè des de feia anys que cada vegada n’hi havia menys, i les que havia vist, en alguna ocasió, tenien un aspecte deplorable per culpa dels gamberrets que les pintaven o malmetien. Va estar de sort, molt a prop de casa seva en va trobar una que semblava en bon estat. Havia tingut la previsió de portar xavalla per fer les trucades i es disposà a fer la primera trucada. Ho faria mirant de contactar amb la Toni tot i que no hauria pogut dir el motiu de per què l’havia elegit a ella i no pas a cap Joana o qualsevol de les altres que estaven anotades de dos en dos.
Després de marcar els 9 números de la Toni va escoltar com es produïa el senyal de trucada. Un to, dos, tres... ningú responia, quatre, cinc, sis... Tres pip’s seguits li van fer saber que es tallava la trucada. Es va sentir una mica alleujada per no haver obtingut resposta a la seva trucada. Què li hauria dit? Què li podia dir? Que havia trobat una llibreta on hi figurava el seu nom i número de telèfon? Quina utilitat tindria aquesta informació, i com podria saber la tal Toni de qui era l’agenda? Probablement, el seu número, el tenia més d’una persona... qui sap, potser desenes de persones, homes i dones.... Aleshores, com esbrinar res? Però és que no tenia alternativa si volia intentar tornar la maleïda llibreta.
Es decidí a fer un altre intent. Aquesta vegada trucaria a un dels noms d’home. L’Adam mateix, el primer de la llista. Va marcar els nou números que tenia anotats i just sonà el tercer to, va poder escoltar una veu... de dona:
-Digui’m?
-Hola, bon dia, disculpi... –digué a barbollades.
-Si? Qui és?
-Perdoni, no em coneix, em dic... bé, és igual com em dic jo. La qüestió és que he trobat pel carrer una llibreta on hi ha el nom d’Adam i aquest número de telèfon al que he trucat...
La llengua se li relligava i a penes podia pronunciar les paraules amb nitidesa.
-Escolti, no sé pas què m’està dient. Què diu d’una llibreta? –la veu de la dona que li havia agafat el telèfon, semblava eixuta i imperiosa.
-A veure, resulta que fa un parell de dies em vaig trobar una llibreta mig amagada entre fulles, pel carrer, que m’entén?
-I com és aquesta llibreta?
-És negra, de tapes dures.
-Un moment, si us plau –li va demanar la dona.
Segurament va posar el telèfon en “mute” perquè no s’escoltava res. Potser havia passat un minut quan va tornar a escoltar la veu de la dona.
-Escolti?
-Sí, digui’m.
-El meu home creu saber a qui pertany la llibreta que s’ha trobat. Podria dir-me com fer-ho per a recuperar-la?
-Disculpi la meva prevenció, però m’hauria de dir alguna cosa que em fes comprendre que realment creu que sap de qui és la llibreta. Em sap greu la desconfiança, però crec que tinc el deure de mirar d’assegurar-me que la hi dono al seu amo, no sé si m’entén...
-Sí, és clar.... Un segon, si us plau va tornar a demanar la dona.
Després d’uns instants de silenci, va tornar a sentir la veu de la dona a l’altre costat de la línia.
-Perdoni?
-Sí
-Si és tan amable de mirar l’agenda, crec que hi trobarà una “LA Toni”, i el telèfon acaba amb 3553. Ho pot comprovar, si us plau?
Tal com li demanava la dona, va buscar per la T i hi va trobar, efectivament, la Toni. I també era cert que el número de telèfon acabava amb un 3553.
-Sí!! És veritat! –va exclamar amb alegria en adonar-se que havia fet sort de trobar a qui retornar la maleïda llibreta.
-Fantàstic –va reblar la dona-. Ara, senyoreta, em pot dir com ho fem per a que ens la lliuri i li puguem donar al nostre amic?
-Però si em diu qui és li puc trucar jo mateixa –va protestar.
-Veurà, en Philip és fora, en aquest moment, del país. Si no li sap greu, ens agradaria tenir-la per a dir-li a ell que l’hem trobat. Fa un parell de dies que ens va escriure per a dir-nos que l’havia perdut i estava molt amoïnat.
-Entenc. D’acord. Doncs si li va bé, podem quedar a la terrassa del bar Zurich. Però hauria de ser abans del migdia perquè jo haig de marxar de la ciutat.
-Perfecte, cap problema, senyoreta. Si li sembla bé podem veure’ns en trenta minuts a la terrassa del Zurich, si? Per cert... com la reconeixeré?
-Oh, és clar! Porto uns texans i una camisa de color vermell.
-Molt bé. Jo em dic Berta i sóc la dona de l’Adam. I vostè?
Va dubtar uns instants a dir el seu nom, però ara que ja havia aclarit que aquella gent eren amics del propietari de la llibreta, va pensar que ja no hi havia motiu per a tantes precaucions.
-Imma, em dic Imma.
-D’acord, Imma. Ens veiem al Zurich en mitja hora. Fins ara mateix!
-Fins ara!
Es va asseure en una de les taules més a prop d’on passava la gent. Encara no havia demanat res per prendre i estava una mica neguitosa. Pensava que havia estat tonta de no preguntar com reconeixeria ella la dona del telèfon, la Berta. I ara que hi queia, Berta era també un dels noms que figuraven a la llibreta. “Per què no havia dit que era ella i comprovar el número de telèfon?”, va pensar. Potser no era la mateixa Berta, ves a saber.
Endinsada en els pensaments, no es va adonar que se li atansava una dona. No la va veure fins que se li posà just al davant.
-Imma? Sóc la Berta.
-Ah, hola –va respondre amb sorpresa.
-Moltes gràcies per trucar-nos. En Philip estava molt amoïnat per haver perdut l’agenda.
Mentre parlava es va asseure en una cadira del davant d’ella. Somreia i li va inspirar confiança.
-No es mereixen –digué mentre posava la mà a la bossa per a treure’n la llibreta- Crec que a tots ens agradaria que fessin el mateix si perdem una cosa com aquesta.
Va allargar la mà amb la llibreta agafada fins a posar-la a l’abast de la Berta. Aleshores li va semblar que el somriure de la dona era com torçat, com nerviós... Mentre li prenia de la mà l’agenda, va notar un cop al clatell, com una punxada quasi imperceptible i es va girar per veure qui li havia donat el cop. Va veure com s’allunyava un home amb caçadora texana i va estar a punt de cridar-li que era un mal educat, que anés amb compte, que vigilés... En tornar a girar-se cap on estava la Berta, va veure que aquesta, amb una faiçó transformada per una mena d’espant, s’alçava de la taula i caminava cap a fora de la terrassa. No entenia res del que estava passant i al seu cap començava a instal•lar-s’hi una boira càlida que li feia afluixar els músculs del cos. Sense saber com, es va veure estirada al terra amb la cadira on seia, i la taula, tombades al seu costat. Res més. Una son profunda la posseïa irremeiablement fent inútils els esforços per obrir els ulls i tornar a posar-se dempeus. Tot s’enfosquia mentre el brogit del carrer s’anava allunyant, fins que ja no va sentir ni veure res. S’havia adormit.
octavioms.blogspot.com
|
Contactes
Registra´t
