| |
Faldilla escocesa, mitjons blancs
 dissabte 18/abril/2015 - 09:42  1486  4
Marta, de petita, quan feia la ESO, ja es mostrava amb una personalitat forta. El seu capteniment desimbolt i segur, era motiu de confusió pels professors que la titllaven de descarada i desvergonyida. I ho era, és clar, no tenia cap recança en discutir amb els docents qualsevol cosa que ells creien dogmes i veritats inqüestionables, i a ulls d’ells era, quasi bé, una manca de respecta ratllant la heretgia. A més a més, quan la feien callar amb arguments que ella, per edat i estudis no podia rebatre, bé que procurava documentar-se per a, si era el cas, tornar a treure el tema i deixar clar que la raó estava de la seva part. I això no li ho perdonarien mai.
Fou en una classe de ciències. En Roger, el cap d’estudis, era també el professor d’aquella matèria a quart, i aquell dia tocava parlar de mamífers. Com feien, massa sovint, els seus companys de claustre, en Roger també la feia sortir a la pissarra intentant així que quedés en evidència davant la resta d’alumnat. Ho parlaven en les reunions i tothom estava d’acord en que era una vanitosa a qui calia posar a lloc.
En arribar a la part dels mamífers aquàtics, la Marta només va saber posar un nom: l’Ornitorinc. No n’hi sortia cap altre per més que aclucava els ulls per a pensar amb més força, i clavés amb força el guix contra la paret negre. La classe estava en silenci mentre en Roger animava a la resta d’alumnes a ajudar a la pobra noia que tenia els artells vermells de tant fort com estrenyia els dits. Un somriure sorneguer es deixava veure a la boca del professor que ja albirava una desfeta de l’odiosa Marta “setciències”. Un dels companys dela noia va aixecar el braç:
-Si, David? Vols donar un cop de mà a la Marta? Vinga, ajuda-la perquè, em sembla, avui ho necessita. Tots necessitem algun ajut, oi? –deia el professor posant èmfasi i remarcant “tots necessitem ajut”, sense deixar de somriure i amb to condescendent exagerat.
-Castor?- es va atrevir a dir, finalment, el nen.
-Efectivewonder –exclamà amb aquella mena de patètica concessió còmica-lingüística que ell emprava per a donar-se-les de proper i modern- El castor! Sí senyor!. Gràcies, David. Estic convençut que la Marta te’n dóna les gràcies (tot i que –va dir posant-se la mà a la boca i tapant-la, com si així la noia no podés escoltar el que deia- estic segur que la senyora orgullosa no ho farà).
La Marta escrigué les cinc lletres de l’animal amb inusitada ràbia, una a una, colpejant el guix contra la pissarra en el moment d’iniciar-les: C!-a!-s!-t!-o!-r!!!
El professor, conscient de que dominava la situació, i veient l’atribolament d’ella, es rellepava gaudint, per endavant, de la lliçó que li serviria com a medecina per a rebaixar-li l’arrogància a la pedant alumna.
-No tenim més mamífers aquàtics? Ja està? –digué provocadora, i irònicament, en Roger.
Després d’uns instants de silenci, va insistir en la seva maliciosa ironia.
-Diria, benvolguda Marta, que desfer el guix de tant estrènyer-lo, no t’aportarà coneixements addicionals. Te’n diem un altre ? –preguntà girant-se i mirant a tota la classe que estava muda veient patir la noia.
La veritat és que els feia llàstima perquè, al contrari del que deien els profes, la Marta era solidària i ajudava sempre que li demanaven. Però li tenien mania perquè no se’n callava cap si tenia raó.
-Ningú en sap cap més?.
Silenci.
La Marta, començà a escriure amb estranya feblesa un nom que trencava aquell silenci pesant que s’havia instal•lat a la classe.
-L-l-ú-d-r-i-a....
-Ooohohoho... Llúdria? N’estàs segura? -digué imitant, en certa manera al santa Claus
En Roger ja reia obertament i es disposava a clavar l’estocada definitiva a la saberuda.
-David, tu que saps alguna cosa més que els teus companys... estàs d’acord amb mi –deia arrastrant les paraules-, que estem parlant d’animals AQUÀTICS?
El xicot va assentir amb el cap perquè el to del professor l’estava intimidant.
-I –alçant el dit índex i marcant exageradament la i amb la veu- la llúdria és.....
El professor callà fent una pausa com si es tractés d’anunciar un premi de cinema.
-Què us sembla a vosaltres? És un mamífer AQUÀTIC o AMFIBI?
Mentre els alumnes es miraven uns als altres en silenci, sense gosar a dir res, en el cas de que sabessin la resposta, la Marta gosà a dir, novament el nom de l’animal.
-Em sembla que la llúdria és aquàtic –digué amb veu baixa.
-Doncs no. No és aquàtic, és amfibi, distingida Marta. Però no passa res. NO PASSA RES! Tots ens podem equivocar, uns més que d’altres, però. I avui ets tu qui s’ha confós. La llúdria és un mamífer AMFIBI.
-Però a mi em sembla que...
-Deixem-ho Marta -va tallar en Roger-, no allarguem aquesta agonia que, a més a més, s’acaba la classeja. En definitiva, senyores i senyors, la llúdria és un animal amfibi.
Mentre parlava, el professor es va acostar a la pissarra i agafà amb gest desdenyós, l’esborrador.
-Així que, avui hem aprés dues coses importants –seguia dient mentre esborrava el que havia escrit la Marta: La primera, que no som infalibles, oi senyora marta?; i la segona, que la llúdria és un mamífer amfibi. Poden sortir!
Aquell col•legi de monges era conegut a tot el poble per la seva trajectòria educativa, d’on sortien alumnes que després, a la facultat, brillaven i es destacaven d’entre els millors. Evocant els orígens religiosos de la institució, tot i que ara ja era un centre laic, propietat d’uns antics alumnes, mantenien l’uniformitat: els nens pantalons de color gris, camisa blanca i americana blau marí; les nenes, faldilla a quadres escocesos de color verd i negre, jersei blau marí, i mitjons de color blanc.
La Marta ja no era una nena, sinó una adolescent que evidenciava les evolucions morfològiques naturals d’una dona que s’estava fent físicament. Com ella, una bona part de les seves companyes i companys de classe. Malgrat que havíen protestat moltes vegades, la direcció no cedia en deixar que els alumnes de quart (al menys ells!), poguessin anar vestits de “carrer” sense aquelles maleïdes faldilles i pantalons.
Al mes d’abril, acabats els exàmens de trimestre, van decidir fer alguna cosa per a protestar. Reunides en assemblea, la Margot, la Vane, la Mar, la Júlia, la Marta i la Poti, entre coca-coles i alguna cervesa, les propostes anaven sortint i cada vegada en deien de més agosarades i inversemblants:
1.- Anem sense faldilla a classe. Amb calcetes i prou!
Fou rebutjada unànimement entre riallades i aplaudiments, i alguna sobtada vermellor a les galtes.
2.-Totes amb pantalons grisos, igual que els nois.
Fou rebutjada perquè eren horrorosos. Abans amb calcetes que aquells pantalons.
3.-Amb pantalons i la faldilla per damunt.
Fou rebutjada per idiota de la proposta i de qui ho havia proposat
-Ja està! –digué la Vane- I si ens posem com sempre, però amb les faldilles pujades que ens quedin curtes?
-I la camisa descordada? Que es vegin els sostenidors! –va afegir la Poti.
-Però si tu no en portes encara! –va replicar la Marta.
Més rialles i vermellors. Van descartar mostrar sostenidors.
No per unanimitat, però, finalment van decidir que ho farien. El proper dilluns anirien a l’insti amb les faldilles un pam per damunt dels genolls.
La primavera havia esclatat durant el cap de setmana. Els jerseis feien nosa i moltes els portaven nuats a la cintura, caient com una segona faldilla, pel darrera de les cuixes. Les companyes de classe que no havien estat a l’assemblea, se sorprenien veient com anaven de curtes, i algunes s’hi afegien a la protesta. Anaven entrant pel pati i alguns professors ja van advertir que en passava alguna. Ben aviat se’n van adonar i una professora les hi va cridar l’atenció.
-On aneu així? Va, poseu-vos bé les faldilles –va exigir.
Però estaven decidides a resistir i no li van fer cas. La primera classe que tenien era amb la d’ètica, la Roser. Tenien bon rotllo amb ella i es va notar quan les va veure entrar. Se li va escapar un somriure de complicitat mentre les veia passar per a seure a les cadires. Van entret totes les rebels... menys una! La Marta.
La Marta s’havia aturat en una classe i va mirar pel quadrat de vidre que hi havia a les portes de les classes, i que permetia veure l’interior. Hi havia el cap d’estudis, en Roger, dret davant la pissarra negra disposat a fer, naturalment, una classe de ciències naturals als de tercer. No s’ho va pensar i va entrar decidida amb la seva faldilla escocesa (escurçada) i els mitjons blancs. Sense dir desitjar el bon dia, davant l’estupefacció dels alumnes i del mateix Roger, va anar fins la pissarra i agafant un guix, va escriure:
“ La llúdria és un mamífer aquàtic!!! NO PAS AMFIBI!!!! ” ca.wikipedia.org/wiki/Llúdria
Mentre la Marta desfeia les passes i sortia al passadís, en Roger li va cridar:
-Marta!! Ves al despatx de la directora, ARA!!! Tens un full d’amonestació!
La Marta va fer cas a les paraules del cap d’estudis i va anar al despatx de la Directora. Aquesta, en veure-la li va preguntar perquè era allí i la Marta li va dir que en Roger li havia dit.
-D’acord, seu. Suposo que ara vindrà ell i m’explicarà què caram està passant.
Cinc minuts després, el temps que en Roger va necessitar per a trobar un professor que el substituís a classe, va aparèixer el cap d’estudis per la sala d’espera de la directora. Ni se la va mirar. Va entrar de dret al despatx per a sortir altre cop uns segons més tard. La Marta va poder escoltar com la directora li deia al Roger que esperés fora mentre acabava amb una trucada de telèfon.
Es va asseure just davant d’ella i se la mirava fixament. La Marta no baixava la vista i li aguantava la mirada. En Roger va veure com la noia obria les cames descaradament deixant a la seva vista unes calcetes de cotó blanc entre unes cuixes rotundes i bronzejades. El semblant d’en Roger es va transformar i va passar de ser circumspecte i adust, a un il•luminat somriure de complicitat.
-Vols que fem les paus? –li va dir a la noia- Si ho vols, li dic a la directora que ha estat una confusió....
octavioms.blogspot.com
|
Contactes
Registra´t
