| |
A temps
 dilluns 30/mar/2015 - 11:59  1360  0
La seva amiga no parava de recordar-li quanta sort havia tingut per tallar a temps la seva relació amb en Marc. La Sílvia era una mica exagerada, habitualment, i encara creia que la seva persistència en fer que acabés amb el seu xicot era una tossuderia sense cap ni peus. La qüestió era que feia una setmana que li va dir al Marc que ho deixava, que no tenia clar els seus sentiments vers ell i que volia, que necessitava un temps per a reflexionar. Sense ella saber-ho, va cometre l’errada de dir-li que l’estimava però que volia estar una temporada sense veure’s. Ell, com si comprengués la seva situació, li va respondre que ho entenia i que li donava el temps que calgués, però que l’estaria esperant perquè estava convençut que havien nascut l’un per l’altre.
La Silvia va arrufar el nas quan li explicà que ja ho havia fet: havia tallat amb en Marc.
-No estàs contenta? –li va demanar veient l’expressió de incredulitat que definia la seva ganyota torçant els llavis.
-No et veig convençuda, nena –li va dir la Silvia.
I, en part, era així, no n’estava de convençuda però ella havia insistit tant que se la va creure més per repetició d’arguments que no pas pel pes d’ells.
En Marc la tenia com si fos una princesa. Millor encara! Com si fos una reina. Li feia regals sense venir a tomb de res. La trucava a totes hores o li enviava what’s sapp-
“-Amoret meu, què fas?”
-Res, estic a casa, perquè?
-Estàs sola?
-Clar, amb qui vols que estigui?
-És que jo no puc venir ara mateix.
-Doncs no vinguis, no passa res.
-I què faràs?
-Ara sortiré a comprar.
-Sola?
-Clar.
-On aniràs?
-No ho sé, al centre, suposo.
-I què has de comprar?
-M’haig de comprar una faldilla que la verda ja està molt desfilada.
-Però no te la compris massa curta, eh?
-Nooo, no pateixis.”
Però la Silvia deia que això era per controlar-la. Enveja que té ella! Si tingués xicot no diria aquesta mena de bestieses. Controlar-me? Au va!
A més a més, no era veritat, com deia ella, que en Marc li digués què s’havia de posar o no. El que passava era que ell tenia gust per l’estil i li aconsellava què li esqueia més. No era pas tan dolent que opinés si un escot era massa obert, o que hi digués la seva si es pintava massa.
-I quan et va dir que no anaves a un concert amb aquella brusa transparent? –li recordà la Silvia.
-Coi, però tenia raó! Amb aquella brusa blanca cantava molt en un concert. A mi no em va saber greu canviar-me-la per una camisa.
-I quan no et deixa anar a sopar amb els de la feina?
-Però és perquè coneix als companys i sap que són uns desvergonyits. Mira, saps què et dic? Ja em va bé que m’ho digui perquè jo, per compromís hi hauria anat. Gràcies a ell, que em va obrir els ulls, vaig ser prou valenta per decidir que no hi anava. És que són....
-Són homes i ja sabem què volen tots plegats. Però això no significa que hagis de deixar d’anar a un sopar. Si féssim cas d’això no sortiríem mai. Quin mal hi ha en sortir i passar-ho bé? Ells ho proven i ja t’ho faràs. Dient que no i deixant les coses clares no hi ha cap problema. De seguida es miren una altra per a provar sort.
-És igual, no hi vaig anar i punt!
-I ara?
-Ara, què?
-Què penses fer...? –La Silvia li eixugà una llàgrima que li lliscava per la galta avall.
Una mossa d’esquadra les vingué a buscar a la banqueta de la sala d’espera on seien.
-M’estima... –va dir entre sanglots.
octavioms.blogspot.com
|
Contactes
Registra´t
