| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Tet_
|
|
| |
El vell
 dimarts 24/març/2015 - 04:24  1461  11
S’asseu cada dia al mateix banc del parc. Caminant a poc a poc s’hi atansa fins a deixar caure el seu cos amb un gemec de cansament i dolor. La seva filla gran li va comprar un bastó a l’ortopèdia del barri, i se’l posa entre les cames, mà sobre mà damunt la corba que el remata; l’enfonsa entre l’arena fins que quasi desapareix el cautxú negre que li serveix pera que no li rellisqui quan camina.
Posat aixÃ, s’entreté fitant arreu fins que la mirada troba quelcom que li cridi l’atenció. De vegades son els coloms que volen arran del terra, buscant engrunes d’algun entrepà de la canalla que juga i corre esvalotada, entre els matolls dels parterres plens de flors de colors. Altres, es fixa en els jocs dels infants que li evoquen la joia inconscient que el posseïa quan ell també ho era. També posa atenció als qui, passejant pels seus voltants, li permeten escoltar fragments de la conversa que tenen. Alguna vegada, una parella d’enamorats s’asseu al seu costat esclafant-se els morros a petons amb la fal•lera de qui en te necessitat vital, indiferents a la seva presència. Després, arraulits marxen altre cop com han vingut.
Dissortadament, els únics que se li acostaven a fer-la petar eren altres vells que semblaven voler competir per tenir més història, més solitud o més artrosi, i a ell no li interessava aquesta mena de converses. Al vell li hauria agradat poder parlar del futur, mirar endavant, més enllà del temps que trepitjava però sempre es trobava amb les mateixes queixes i laments dels qui se li acostaven: qui vol pensar en allò que no has de viure? El vell els deia que ell hi volia pensar, que ell tenia il•lusió pel futur i que no era cosa que l’amoïnés saber si hi arribaria. Quan eren joves tampoc tenien la certesa de poder arribar a l’edat d’ara i, senzillament, no hi pensaven perquè donaven per fet que succeiria. Després, la vida, ja ens posa a tots a lloc esvanint il•lusions, o deixant la pròpia existència truncada abans ni tan sols haver florit
Es mirava als joves com destil•len pedanteria per tots els porus, com es pentinen amb colònia d’arrogà ncia i somreia pensant que ell també ho havia estat. I ara, en canvi, només distingia la llà stima en les mirades que li feien, i amb cruel condescendència li negaven el dret a discutir i discrepar. Mica en mica, tothom l’havia arraconat deixant-lo per inútil. Ningú no li deia, però ell sabia que ja no li donaven més utilitat que la de viure.... No, no pas per a viure sinó per respirar, només per respirar.
Abans no fos fosc, marxa cap a casa. Potser hi trobara la filla endreçant joguines, i els nets fen deures. S’asseurà en una butaca i agafarà un llibre. Potser engegarà el televisor tot esperant l’hora del sopar. Abans es mirava els programes informatius perquè li agradava dir la seva quan es reunia gent a casa. Ara, ni això. Els seus fills, i els amics que els visitaven, feien silenci quan ell volia dir alguna cosa, però després seguien amb la seva conversa com si les paraules dites haguessin estat només un parèntesi que havien de respectar. En certa manera, ja se sentia com si l’estiguessin vetllant al tanatori.
octavioms.blogspot.com
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
