| |
Moments... II; retorns per converses imprevistes.
 dimecres 7/gener/2015 - 07:29  1335  2
"T'estimo", li diu. I sona així de fàcil.
"T'estimo", li diu. I sona així de sincer.
"T'estimo", li recorda, no fos cas que se n'oblidi.
"T'estimo", un cop més, per a que en tot moment ho tingui present.
Quan les paraules són gratuïtes, les frases perden credibilitat; en ocasions fins i tot coherència. Sovint només amaguen el que es vol deixar callat. El que només pocs saben; el que els altres no han de saber mai.
"M'estima", diu emocionada.
"M'estima", com una retòrica autocomplaent.
I l'escolto i sospito que quant més ho diu, més ho dubta, tot i cercar l'efecte invers. I m'ho explica buscant complicitat; m'ho transmet per a poder-la convèncer que sí, que és cert.
- I tu, què li respons?
- Jo callo. Tinc por. Quan les paraules són dites per impuls, qui t'assegura que la reflexió les empara? Qui em convenç que només les sento jo?
- T'estima, o ell s'ho pensa.
T'estima. Per això t'ho diu, no?
I què si n'estima d'altres?
I què si una d'elles sóc jo?
www.youtube.com
|
| |
|
Contactes
Registra´t
